Oriol Fuster: 'Els romanesos veuen el seu nivell de vida igual o pitjor que abans del 89'

L'esperada dimissió del primer ministre Emil Boc arriba després de més de quinze dies de protestes a mig centenar de ciutats d'arreu del país. L'espurna inicial de la protesta va ser, també, una dimissió: la de Raed Arafat, subsecretari del Ministeri de Sanitat, molt popular al país per haver estat el responsable de la creació el 1990 del servei mèdic d'urgència romanès. Arafat fou forçat a dimitir per mostrar-se crític amb la reforma de la sanitat impulsada pel president Traian Băsescu, que considerava privatitzadora.

Les protestes, però, ràpidament van derivar del rebuig a la privatització sanitària i el caciquisme polític a una mostra de la indignació generalitzada per la situació del país. La reforma de Băsescu —retirada arran les protestes— no fa, en realitat, més que continuar una tònica donada des de la fi del cicle ceauşesquià. Dades publicades pel prestigiós diari econòmic Econtext.ro, per exemple, evidencien com entre el 1990 i el 2010 la sanitat pública romanesa ha vist com el número d'ambulàncies disponibles i de llits als hospitals es reduïa, literalment, a la meitat.

La retirada de la reforma de llei poc després de l'inici de les protestes fou indiscutiblement una victòria per als manifestants, com també ho és la dimissió ara de Boc. Caldrà, però, analitzar-ne el resultat a llarg termini.

Hem de partir de la complexitat de la realitat política romanesa i de les contradiccions que presenta la pròpia societat al respecte. La difícil situació demogràfica del país —amb més de tres milions de persones migrades i amb esfereïdores dades que apunten a més de 5000 persones vivint al carrer o a les clavegueres només a la capital amb un salari mínim que no arriba als 200€ i un cost de la vida gens coherent amb esta xifra— en són només una mostra. La percepció majoritària al respecte és tristament clara: si per part del jovent universitari l'únic objectiu d'acabar els estudis és poder marxar del país, entre els treballadors resulta fàcil trobar antics emigrats que havent retornat a Romania desitjarien tornar a marxar.

El desencant ciutadà respecte la situació social no ha sigut, però, canalitzat en forma de moviments socials o d'una ciutadania activa i participativa. Cercar-ne les causes demanaria un anàlisi a banda. Cal tenir en compte, però, l'impacte social de les minerade, la duríssima repressió contra les diferents protestes laborals efectuades pels miners durant els anys 90; una important “lliçó” per a la cultura política d'una ciutadania que s'estrenava en democràcia.

Les protestes d'enguany han esdevingut, així, un punt de trobada entre tota mena de persones i petits col·lectius crítics amb el govern, amb la situació social i amb el sistema econòmic. Les reivindicacions destaquen per la seua diversitat; en alguns casos, també, per la seua incompatibilitat: hi trobem des dels crítics amb la relació entre religió i Estat als monàrquics que reivindiquen el retorn al poder del rei exiliat, passant per grups feministes i anarquistes o, a l'altra banda, d'ultradreta. El perfil majoritari, però, és el del diguem-ne “romanès indignat”: després de les expectatives generades per un canvi polític i una entrada a la Unió Europea la ciutadania percep que el seu nivell de vida és igual —o pitjor— que abans del 89 i de l'europeïtzació.

La dimissió d'Emil Boc, dèiem, podria ser interpretada com una victòria per part dels manifestants, tanmateix també pot comportar la fi d'unes protestes fins ara inèdites. El fet important, però, és que han significat un important pas endavant en la cultura política de la ciutadania romanesa. L'aprenentatge i les sinergies generades fins ara hauran de servir, previsiblement, per a generar canvis més importants a mitjà i llarg termini.

Oriol Fuster Cabrera és blocaire de +VilaWeb i resident a Romania (http://blocs.mesvilaweb.cat/oriolfustercabrera).

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet