Opinió

 

1/73>

Albert Pont

11.10.2014

En deute amb Espanya

Companys, hem fet mans i mànigues per impedir que se sàpiga, però, tanmateix ja no es pot ocultar més. Ho reconeixem públicament abans que vinguin de fora a dir-nos-ho: Catalunya està en deute amb Espanya, un deute que ha augmentat exponencialment en els últims anys.


 De fet, el govern central és el principal creditor de Catalunya. La Generalitat li deu uns 32.000 milions d’euros; un deute contret principalment entre 2012-2014. Això representa el 47% del deute públic català. Quasi 24.000 milions provenen del Fons de Liquiditat Autonòmica. La resta corresponen a les transferències ICO per complir les obligacions amb els proveïdors i els venciments financers. I tot això, malgrat que en el mateix període Catalunya ha generat prous ingressos fiscals (210.000 milions d’euros) com per evitar el seu progressiu endeutament i les retallades pressupostaries. La independència és l’única via possible per trencar aquesta tendència.


Tanmateix, Espanya també té compromisos i obligacions amb Catalunya, com els derivats de l’incompliment de la disposició addicional tercera de l’Estatut de Miravet i els successius incompliments pressupostaris. En total, la Generalitat atribueix a Espanya un deute amb Catalunya de més de 9.300 milions d’euros, tot i que l’obligació de pagament hagi estat refusada pel TC. Tal és el valor que Espanya dóna a l’Estatut d’Autonomia. I és que potser, no en té cap altre.


El cas és que sovint hem sentit a dir que en el supòsit de secessió no pactada cada una de les parts haurà d’assumir el seu propi deute, al menys fins que no hi hagi un acord sobre el seu repartiment i sobre la transmissió dels actius de l’Estat espanyol. Al menys, així ho diu el Llibre Blanc del Consell per a la Transició Nacional. Això és cert, però només parcialment. En realitat, hi ha un pas previ que molts han obviat. La conseqüència directa i immediata de la independència és la suspensió dels drets i les obligacions entre les parts mentre durin les negociacions, a menys que arribin a un acord en contrari. Això vol dir que, d’un dia per un altre, la independència podria comportar la reducció del deute de la Generalitat a quasi la meitat, precisament aquell 47% el deute contret amb l’Estat espanyol al que feia referència. Així l’Estat català naixeria amb un deute equivalent al 17% del PIB, si no triguem gaire més a marxar.


La raó és diàfana: amb la independència Espanya deixarà de complir les seves obligacions amb Catalunya, de fet, com dic ja ho fa ara, emparant-se amb una sentència del TC i en un rostre granític que no els hi cap a la toga. Però en reciprocitat, Catalunya podria deixar en suspens el pagament del deute contret amb l’Estat espanyol, al menys fins que hi hagi un acord global sobre el repartiment d’actius i passius, i aquest es faci efectiu.


Evidentment, aquesta és una qüestió que dependrà d’una decisió política unilateral. I ja se sap, la unilateralitat vol coratge i unitat, coses de les que no anem massa sobrats. Bé, coratge, unitat i un Tribunal Constitucional propi que ens digui que no tenim obligació de pagar els deutes contrets amb Espanya i es quedi tan ample, tal i com fa el TC espanyol amb nosaltres. A més, el President Mas, encara no sap una cosa: la unilateralitat crea addicció. Una vegada comences, ja no pots parar. I si no s’ho creu, només cal que ho provi una vegada i ja m’ho explicarà.


Sigui com sigui perfectament es podria prendre una decisió en aquest sentit; més encara si tenim en compte que el dèficit fiscal acumulat des de 1986 ja supera els 300.000 milions d’euros. Òbviament, Madrid podria recórrer a instàncies internacionals... o al cobrador del frac. Però en el primer cas, estaria reconeixent la independència de Catalunya. I encara que no fos així, resoldre aquestes qüestions en el marc d’organismes internacionals requereix molt de temps. I mentre estant la prima de risc enfilant-se pels núvols.


Hem de ser conscients que al final haurem de fer un cap mas, i haurem d’assumir una part de tot el deute públic espanyol. Però els 32.000 milions d’euros que els devem i els 9.300 milions que ens deuen, s’han d’incloure a la negociació. Faríem molt mal fet de donar per assumits els uns i per perduts els altres, sense més ni més.


Quan era canalla, a casa sempre m’havien dit que massa bo vol dir tonto. Tot i que encara no he entès ven bé per què m’ho deien.


Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis.

Editorial