Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Grup GELA

27.05.2015

La llengua més discriminada

No surt al mapa de llengües en perill de la UNESCO. Molt poca gent se'n recorda quan esmenta les llengües oficialment reconegudes per l'estat. De fet, segurament la majoria ni tan sols saben que existeix. I tanmateix és una llengua històrica de Catalunya, llengua inicial d'un conjunt de persones nascudes i crescudes aquí. És la LSC, la llengua de signes catalana. La llengua més discriminada de la nostra història.


Per què? La fita essencial és un congrés d'educadors de persones sordes fet a Milà l'any 1880. Feia anys que els especialistes discutien si era millor per als nens sords adquirir una llengua de signes o bé optar pel mètode anomenat oralista (lectura dels llavis i de textos escrits). Tot i l'evidència que aquest segon mètode obtenia resultats molt més pobres que el primer, s'anava imposant la idea que les llengües de signes isolaven les comunitats sordes i que per tal d'integrar-se plenament a la vida social els calia tenir accés a una llengua oral. De bones intencions, l'infern n'és empedrat. El cas és que el famós congrés de Milà, impulsat i manipulat pels oralistes (els educadors sords van quedar exclosos de la votació de les resolucions), va consagrar aquesta línia i va abocar a la persecució de les llengües de signes. La raó argüida era que si les criatures aprenien una llengua de signes no s'esforçaven prou a llegir els llavis. Solució: prohibit signar.


Bones intencions, segurament. Però més coses: molts prejudicis, molta ideologia. El director del congrés de Milà, un capellà que es deia Giulio Tarra, director de l'Istituto dei sordomuti di Milano, sostenia que, si els sords podien triar, el gest, 'più facile, comodo, irriflesso e scorrevole, più espressivo, più sentito e conforme alla loro immaginosa natura, al loro modo fantastico de concepire', s'imposava a la paraula. Però aquest no era l'únic mal. Tarra considerava el signe lligat a les coses materials, baixes, fantasioses, mentre que la paraula era elevada, abstracta, racional. Així, 'il loro spirito [dels signants], tutto invaso dalle forme fantastiche, sovreccitato dalla continua materiale rappresentazione reale o metaforica e sempre sensibile delle idee, difficilmente si staccava poi dal campo della materia per elevarsi nella sfera delle astrazioni, delle riflessioni e del ragionamento. [...] La mimica facendo ciò che dice, riscalda troppo facilmente gli animi, chiama in azioni i sentimenti, rinfoca le passioni, e porta ad eccessi che la parola ben di rado raggiunge'.


Així doncs, com que als alumnes de Tarra la llengua de signes els és més fàcil que l'oral, i ja se sap que el camí del cel és estret i costerut (mentre que el de l'infern és ample i fa baixada), s'ha de córrer a prohibir-la. Perquè, a més, com que és física, exalta les passions, mena als excessos, escalfa els ànims, alimenta la fantasia (Déu n'hi do, les llengües de signes). El cas és que, darrere d'aquesta interpretació plena de prejudicis religiosos i morals hi havia una cosa encara més greu: la ignorància que una llengua de signes és una llengua, exactament igual en termes d'eficàcia, capacitat i potencialitat que qualsevol llengua oral. Per això és important deixar clares tres idees que tenen tot el consens dels lingüistes però que han arribat massa poc al coneixement general:


—La facultat del llenguatge, un tret comú a tota l'espècie humana, es pot realitzar a través del so, de l'oralitat, però no és pas l'única manera. Els gestos d'una llengua de signes són igual, en termes lingüístics, que els sons d'una llengua oral. Cada llengua —oral o gestual— té una gramàtica i un lèxic, és a dir, és organitzada, no és caòtica ni imprevisible, i pot expressar i representar en la mateixa mesura l'experiència humana. Un sord, de partida, no té cap incapacitat lingüística.


—Les llengües de signes no són versions gestuals de les llengües orals. La llengua de signes catalana no és català signat. Els signes no són 'lletres' (per bé que les lletres, com qualsevol altra cosa que hi hagi al món, també poden tenir i tenen un signe que les representi) que 'escriuen' amb gestos una llengua oral. En diem 'catalana' perquè és la llengua pròpia de la comunitat sorda de Catalunya (però no pas del País Valencià, per exemple), però no es correspon de cap manera amb el català. De fet, té una sintaxi del tot diferent.


—Hi ha llengües de signes, i no 'llenguatge' de signes. Les llengües de signes són llengües naturals sorgides de la interacció d'una comunitat (exactament igual que les llengües orals), que desenvolupa així la facultat del llenguatge. Per tant, cada llengua de signes té les seves peculiaritats, la seva història i la seva identitat.


Més de cent anys després del congrés de Milà, i malgrat els enormes avenços de la lingüística, la idea que l'adquisició d'una llengua de signes obstaculitza l'aprenentatge d'una llengua oral encara preval, i sovint entre la classe mèdica, la que té autoritat i prestigi per a dir als pares de nens sords què han de fer. Potser es podria pensar que al capdavall no n'hi ha per a tant: si no funciona el mètode oral, sempre es pot recórrer a l'aprenentatge d'una llengua de signes. Tothom és capaç d'aprendre una llengua nova, fins i tot d'adult, especialment quan ho necessita de debò. El problema és que això és veritat amb una condició: sempre que ja se'n tingui almenys una que s'hagi adquirit quan toca, és a dir, els primers anys de vida. 'Si un nen no està exposat a una llengua accessible o que pot aprendre de manera regular i freqüent abans de l'edat d'uns cinc anys, aquest nen és poc probable que alguna vegada utilitzi una llengua amb la fluïdesa dels nadius en tots els aspectes de la gramàtica', segons un article de la prestigiosa revista Language que podeu trobar traduït al català per Josep Quer (un dels principals experts en llengües de signes, investigador de la UPF) en aquesta adreça.


O sigui que durant dècades els nens sords han estat (i estan) en risc de tenir greus mancances cognitives, amb l'aval d'educadors i de metges. I això suposadament pel seu bé i amb la indefensió màxima de qui és catalogat de discapacitat o de malalt. No cal dir que ningú no es plantejava que, a més a més, amb aquesta política es condemnaven les llengües de signes a desaparèixer. Us imagineu que en un congrés de metges es decretés que el català no es bo per a la salut i que s'ha de prohibir? Qui gosaria protestar en nom de la simple preservació d'una llengua? Primer la salut!


A poc a poc, però, sembla que els prejudicis cedeixen. Actualment la LSC té reconeixement oficial (article 50.6 de l'Estatut, llei 17/2010 de la llengua de signes catalana) i hi ha institucions acadèmiques que l'estudien, com el Laboratori de Llengua de Signes Catalana de Josep Quer que esmentàvem o la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (no passeu per alt el Portal de la Llengua de Signes Catalana). L'activisme de les associacions de sords dóna fruits. I tanmateix... Una noia d'un institut volia fer el treball de recerca sobre la LSC. Va anar a un Centre de Recursos per a Deficients Auditius (CREDA), que depèn del Departament d'Ensenyament, a recollir informació. Segons ella, la persona que la va atendre creia que la LSC desapareixeria aviat, perquè gràcies als implants coclears ja no caldria. I de sobte ressona el congrés de Milà: com aleshores, es profetitza la fi de les llengües de signes.


Però els implants coclears no són perfectes. Sembla que tenen una efectivitat variable, que depèn de diferents factors. Tant de bo es perfeccionin i arribin a solucionar la sordesa definitivament. Però això ha de voler dir abandonar del tot les llengües de signes? Per ajudar a reflexionar-hi, us volem proposar un experiment. Expliqueu als vostres coneguts que les llengües de signes no són 'traduccions' de les orals, i que, com a llengües normals que són, no permeten que un sord d'Indonèsia i un sord de Figueres s'entenguin espontàniament. A veure quantes persones queden sorpreses i us diuen: 'Però com és que no fan servir tots la mateixa?' Segurament us ho dirà gent que s'escandalitzaria si els diguéssiu: 'I per què no fem servir tots la mateixa llengua, que ens entendrem més bé?' Allò que trobem tan natural per a la comunitat sorda, la fi de la seva llengua, resulta molt dolorós quan ens toca a nosaltres.


Hi ha una altra solució, que s'ha donat al llarg de la història moltes vegades, però que difícilment s'arribarà a generalitzar: que a tots els oients també ens ensenyin des de petits, a l'escola, la llengua de signes de la comunitat sorda local. A l'escola Tres Pins de Barcelona ho fan. Tenen un projecte lingüístic bilingüe: català i LSC. D'aquesta manera s'evitaria el considerable isolament comunicatiu entre comunitats i es preservaria el patrimoni lingüístic de la comunitat sorda i de la comunitat oient. Ho trobeu impossible? En grups humans amb una alta incidència de la sordesa congènita ha passat espontàniament. I si hem de ser capaços d'aprendre tots l'anglès, per què no la llengua de signes?

Editorial