Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Assumpció Maresma

17.04.2015

La reputació de Carles Vilarrubí

Ramon Barnils va ser el primer que em va parlar de Carles Vilarrubí. Enmig de grans rialles, explicava l'últim 'cromo' de la Mercantil Radiofònica: en Vilarrubí havia robat l'amiga al seu amic Jordi Pujol Ferrusola. Llavors Barnils no podia endevinar que aquella befa contra el primogènit dels Pujol era premonitòria de com la poca traça de l'hereu per a triar dona impactaria, talment una bomba de rellotgeria, en la política catalana.


Això passava a principi dels anys vuitanta i l'anècdota tenia categoria de transgressió per a anar obrint escletxa contra un poder absolut, en què la família del president jugava a 'cuinetes' a la 'Corpo', com si fos a casa seva. En Vilarrubí, d'amic del noi gran i servicial xofer del pare en èpoques de militància, va passar a ser secretari general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. I més tard 'quefe' --per dir-ho en llenguatge de l'època--, de la Direcció General del Joc de la Generalitat.


Per saber què va venir després només cal repassar les hemeroteques. El nom de Vilarrubí surt barrejat amb els casos de corrupció més sonats dels governs pujolistes: el cas Casinos amb Artur Suqué, Tibigardens i Port Aventura amb Javier de la Rosa, les operacions amb Colón de Carvajal, especulacions immobiliàries... Després d'aquesta època de gran intensitat, Vilarrubí es veu afavorit pel pacte de CiU amb el PP i passa a formar part de consells d'administració d'empreses com ara Telefònica. Això significa un canvi de lliga que també rep l'impuls del seu segon casament amb Sol Daurella, la mestressa de Coca-Cola i una de les dones més poderoses del país. Li queda temps per donar un cop de mà a Urdangarin a MotorPress. Actualment, les seves principals tribunes d'actuació són la vice-presidència de la Banca Rothschild, el consell d'administració de la Fira de Barcelona, la vice-presidència del Barça i la presidència de la corredoria d'assegurances Willis S&C (la companyia que Laporta tenia contractada quan era president del Barça). Evidentment, n'hi ha moltes més.

Hem de suposar que aquesta trajectòria que trobem a la premsa és 'la presència significativa en la vida econòmica i social catalana' que el decret de lliurament diu que cal reconèixer. Malgrat que fa anys que la Creu de Sant Jordi va a preu de saldo, aquest reconeixement remou. Fa angúnia, sobretot perquè ara que ens omplim la boca de transparència no hauria de ser moment de rentar la roba bruta amb lleixiu i estendre-la al terrat a veure si enlluerna les veïnes. Ara parlem de regeneració i no pas de netejar consciències. Fa dies que els drapets han sortit al sol i que la majoria de ciutadans hem renegat dels valors que representa Vilarrubí. Que ningú dels qui decideixin no s'hagi sentit interpel·lat per la pressió social i hagi evitat aquesta pantomima fa sentir vergonya i pensar en mals presagis. Ni qui mana no s'ho pot permetre, ni nosaltres tampoc.

És fàcil d'imaginar que en el pensament de la màquina del poder es miri amb menyspreu el valor de l'honestedat i es doni prioritat a la utilitat. Tot té un preu i la vida no és cosa d'ingenus. Si ara toca fer content Vilarrubí no cal posar-hi entrebancs. Segurament necessita alguna dosi de dignitat. Fa temps que ho persegueix i que ha dissenyat una estratègia per a restablir l'honorabilitat. D'això, precisament, a VilaWeb en sabem una mica perquè sense adonar-se'n el poder sempre encega. Carles Vilarrubí ens va ensenyar el forat del pany des d'on mirar la seva feblesa.

Era el 2010 i estrenàvem local al carrer de Ferlandina. Un afable Carles Vilarrubí va trucar a la porta. Deia sentir-se admirat per aquell local tan bonic i per la feina que fèiem. Desconcertats, ens vam limitar a pensar que era estrany de veure passejar gent de Pedralbes pel Raval. Però l'interès va anar creixent i cada vegada volia saber més sobre el diari, volia dinar. No enteníem res. Ell potser ja havia dit què volia, però, poc avesats a llenguatges subtils del poder, no vam entendre res de res. Les subtileses no eren fetes per a nosaltres. S'hi va haver d'esforçar i ho va haver de dir explícitament. Estava preocupat i nosaltres el podíem ajudar.


Caram, vam pensar? Quina era la preocupació? Doncs VilaWeb, el bloc del Barrinaire i la importància que hi donava Google. Cada vegada que algú posava el nom de Carles Vilarrubí al cercador apareixia el magnífic bloc del Barrinaire, de Josep Arasa, amb un apunt en què explicava les ombres del personatge, acompanyat d'un article al Triangle. A partir d'aquell moment, els subterfugis, les bones formes, les subtileses van desaparèixer. Les amenaces de querelles judicials van fer-se persistents. Nosaltres continuàvem apel·lant a la llibertat d'expressió. La irritació del personatge anava creixent. Nosaltres xiulant. Totes les estratègies de l'empresa contractada per netejar la seva reputació a internet continuaven entrebancant-se amb el bloc del Barrinaire, de MésVilaweb. Com si Google s'hagués posat a favor de David i contra Goliat. Fins que un dia el seu poder va aconseguir d'eliminar l'article del Triangle. I vam veure que ja no podíem resistir més. I tota aquella feblesa es va fer transparent.


Tan transparent que la veurà tothom quan vagi a recollir la Creu de Sant Jordi. Mentre l'aplaudeixin es veurà un home obsessionat amb la imatge, decidit a tot per esborrar els rastres d'un passat i d'una manera de fer que vol enterrar. Però res de tot allò que té no li servirà, per més que s'hi esforci. Ni la Daurella, ni els Rothschild, ni casar la filla a la Cerdanya com si fos un príncep de Mònaco, ni els concursos d'hípica frec a frec amb els Ortega no li donaran la dignitat que desitja i que potser somniava quan ensabonava els poderosos: som el que sembrem. I això no ho esborra cap Creu de Sant Jordi, ni cap pla de recuperació de la reputació digital. Amb nosaltres mateixos, sempre hi topem.

Editorial