Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

David Basora

14.01.2015

La revolució de l'alegria

Fa gairebé quatre anys, Teresa Forcades, directora convidada de VilaWeb, proposava com a tema central 'La ruptura de la cadena causal'. Esdevingué el concepte filosòfic necessari per a poder encaixar el trencaclosques econòmic que anava construint, en què les conseqüències podien no seguir les causes, per molt repetides que fossin. I així era: l'endeutament de moltes famílies en els darrers anys no ha causat cap crisi econòmica, sinó que ha estat el darrer instrument de supervivència d'un model econòmic esgotat.


El mecanisme utilitzat fou, essencialment, la no-fixació d'un límit temporal als terminis d'amortització de les hipoteques. En un entorn de creixement econòmic i de necessitat d'habitatge, la presa de decisió dels consumidors no venia determinada pel preu total de la casa sinó per la quota mensual que calia pagar. Així, els preus dels pisos van anar enfilant-se fins a maximitzar la quota mensual a la qual l'economia domèstica podia fer front. Aquesta fou la pedra angular sobre la qual es va bastir la bombolla immobiliària i on el mercat va reequilibrar el nivell de consum de les famílies, principalment endeutant-les a partir d'un bé primera necessitat, la seva llar. No a tots els països de la mateixa manera, però amb prou focus distribuïts per tota la geografia mundial per arrossegar, durant un temps, l'economia occidental. Una fallada del mercat que els estats, pensant en les persones, haurien d'haver regulat.


Amb posterioritat, els errors conceptuals s'han anat succeint i, per tant, les polítiques econòmiques adoptades, tot i que pal·lien una major desestructuració financera i socioeconòmica, no resulten eficaces ni efectives per a reequilibrar el model, que ja hauria entrat en plena crisi a principis de segle. Així i tot, entenc que hi ha espai per a un canvi de rumb que ens dugui a una època d'elevada prosperitat i evitar una desigualtat econòmica que no serà sinó creixent. L'epicentre de la solució, a parer meu, és un altre.


Som immersos en un canvi de paradigma econòmic, en què la incorporació del coneixement a l'activitat econòmica implica forts augments de la productivitat, és a dir, la producció per ocupat o per hora treballada. Tanmateix, el seu benefici no es distribueix adequadament i el recurs a l'endeutament fou la solució a curt termini, que, impossible de mantenir-se en el temps —com era fàcilment previsible—, ha dut a una caiguda de la demanda acompanyada d'una pèrdua de poder del salaris i d'ocupació, més pressió per al pressupost públic i, en definitiva, menys benestar econòmic de la població. És fins i tot paradoxal que, havent assolit les quotes de productivitat més altes de la història de la humanitat, siguem on som. I per evitar falsos tòpics, segons Idescat.cat, l'any 2013 cal parar compte que la productivitat mitjana de la Unió Europea fou 100 —mesurada en PIB per persona ocupada en paritat del poder de compra—, la de la zona euro fou 108,6, la d'Espanya, 111,2, i la de Catalunya —atenció!—, 117,5.


I el motiu està en el fet que la remuneració del treball per hora treballada ha estat inferior a la seva contribució al creixement a la majoria de països de la Unió Europea i els EUA en les dues darreres dècades. Per tant, la compensació per sobre de la contribució ha estat la del capital. Una situació que no únicament és injusta sinó que comporta la desestabilització del sistema econòmic. Perquè a partir del salari de les persones es produeix la primera gran distribució de la riquesa. I, d'una altra banda, l'austeritat no té res a veure amb el bon funcionament d'un model econòmic modern, per molt que la pugui considerar com un valor personal. El progrés col·lectiu es fonamenta en la generació de valor afegit i en l'intercanvi. I tampoc el consum no pot ser un concepte que s'hagi de defenestrar, atès que pot ser sostenible però sobretot immaterial, si bé necessita una qüestió clau, temps.


Alemanya crec que ho sap i França potser també. Entre el 1995 i el 2006, Espanya augmentava d'un 40% les hores treballades; d'aquí ve la baixa productivitat en aquest període, i l'endeutament de les famílies va augmentar d'un impressionant 437%. En canvi, els alemanys van reduir les hores treballades d'un 3% i van augmentar l'endeutament només d'un 37%. I en una posició intermèdia es van situar els EUA, amb un increment de les hores treballades del 13% i de l'endeutament de les famílies en un 169%. Podria semblar que com més treballàvem més ens endeutàvem, increïble, però passava que ens endeutàvem per treballar.


Es fa urgent de disposar d'una visió àmplia que situï els vertaders fonaments de la crisi actual i unes polítiques econòmiques que actuïn amb precisió i exactitud. I transitar ràpidament cap a un increment de la remuneració del treball, d'acord amb la seva contribució, acompanyada d'una reducció del temps de treball per persona ocupada. Cobrar el doble i treballar la meitat, en temps, seria un objectiu desitjable a llarg termini, però a curt —pendent de l'estimació precisa a partir d'un model d'equilibri— és previsible que un quart menys, ja faria. Anant cap aquí és quan el sistema econòmic s'anirà deslliurant de la cotilla imposada i podrà desenvolupar-se amb fortalesa. Els grans beneficiats en seran la formació, la cultura i l'oci, però al capdavant de tot l'estat del benestar. I com a prioritat caldria alliberar, per justícia i dignitat, els esclaus generats pel mercat desregulat de l'habitatge.


És evident que un canvi d'aquesta magnitud demana el concert dels agents polítics, econòmics i socials, i cap d'ells no hauria d'intentar fer-lo tot sol perquè encaixant mil·limètricament els engranatges el cost podria tendir a zero i el benefici, a infinit. També és evident que requereix una certa entesa internacional, sense que això signifiqui que els ritmes hagin de ser idèntics per a tots els països o que no calguin lideratges. En el debat sobre el guany que tindria per als catalans constituir-se com a estat crec que caldria preguntar-se com pot beneficiar Catalunya el món. I no subestimar la força de l'aleteig d'una papallona que omple d'estels la negror de la nit. Una autèntica revolució de l'alegria.

Editorial