Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Joan Minguet

01.12.2014

Quina cultura promou el parlament?

El Parlament de Catalunya acaba d'aprovar l'aplicació d'un impost sobre els operadors d'internet per al foment de la cultura. La decisió ha estat aprovada per una majoria inusual (CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i la CUP) i el conseller Mascarell s'ha apressat a mostrar-se molt satisfet i a manifestar que 'probablement, és la mesura més important de foment de la cultura que s'ha pres aquests últims vint-i-cinc anys'.


La cosa seria magnífica si no fos que la recaptació de la taxa només es destinarà a fomentar un sector concret de la cultura catalana, el de l'audiovisual. Escrit d'una altra manera, tots els diners que sorgeixin de l'impost han de servir per a revifar la indústria cinematogràfica catalana. I és aleshores quan la resta de sectors culturals ens preguntem per què aquest cànon de les operadores només ha de beneficiar els companys del cinema. Per què la resta de sectors quedem fora d'aquesta nova font d'ingressos si la precarietat de la nostra situació és igualment dramàtica?


Estic convençut que els creadors de les arts escèniques, de les arts musicals, de les arts literàries, com els qui ens movem en les arts visuals i objectuals hauríem estat d'acord que, en un suposat repartiment, els col·legues del cinema poguessin emportar-se una part més gran del presumpte pastís, atesa la característica industrial del seu sector. Però no hi ha possibilitat de debat: s'ho emporten tot. Ras i curt! Tampoc no sabem quina classe de cinema es fomentarà, si el d'idees o el d'entreteniment, però els indicis no fan pensar en res bo.


Ja sé que alguns interpretaran la queixa com un pur gremialisme. I s'equivoquen. La cosa és la culminació d'una política del conseller Mascarell que, als ulls de molts, resulta molt greu: donar ales a les indústries culturals, que ell tantes vegades treu a col·lació, i ventilar tota aquella cultura de base que no pot ser indústria ni que ho vulgui. Hi ha arts que necessiten creadors i pensadors, no pas industrials ni això que els cursis ara en diuen emprenedors. Les arts visuals són sota mínims a Catalunya, sobretot aquells artistes, teòrics i gestors que malden per generar discursos crítics, que fugen de la comoditat. Però no és casualitat. Aquesta obsessió del conseller a parlar d'indústries culturals és perquè, com ja ens van avisar Adorno o Guy Debord, la cultura industrial no causa mai sotracs. I al neoliberalisme ja li està bé.


En temps de crisis tan agudes com l'actual són els artistes de totes les branques, els crítics i els teòrics del moment, els qui haurien de discutir la cultura i l'art d'una possible Catalunya independent. O d'una que es quedi com està. Però no s'hi compta: ajudes limitades a la mínima expressió, pagaments retardats, clàusules draconianes... En canvi, es troba una font de finançament nova per a la indústria cinematogràfica. Que Mascarell no vol la cultura crítica ja ho sabíem, però resulta desconcertant que, ara, s'hi hagin afegit tota la resta de formacions. Per què grups com ERC, ICV-EUiA i la CUP han avalat aquesta política en favor de la cultura entesa com a 'indústria' del conseller Mascarell? No tenen cap alternativa a allò que fa (i desfà) l'actual govern de Catalunya?


No és gremialisme, no. Ni és una diatriba contra la gent del cinema. Tant de bo que puguin emergir projectes de cineastes joves sense recursos. No és gremialisme, és perplexitat. Quina pena que tants grups parlamentaris s'hagin posat d'acord en això, al meu entendre, equivocadament i, en canvi, costi tant que es posin d'acord en coses molt més simples.


 


Joan M. Minguet, president de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA).

Editorial