Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Joan Ramon Resina

15.10.2014

President, no ens feu un 9-N!

El 16 de desembre de l'any passat, en un article escrit a contracorrent de l'opinió que aquells dies aplaudia com una genialitat la doble pregunta de la consulta, deia en aquest mateix diari que la fórmula solament s'entenia sense la intenció real de materialitzar el referèndum. En canvi, la doble pregunta tenia sentit si es tractava de preservar l'estètica d'unitat. Ahir el president Mas va anul·lar el decret de convocatòria que ell mateix havia signat dues setmanes abans. Els més càndids es demanen si Mas no hi comptava, amb la interposició d'un recurs d'inconstitucionalitat per part del govern espanyol. Però aquesta pregunta és retòrica. La pregunta bona és: per què, sabent-ho, ha mantingut la pugna amb l'estat i la il·lusió de centenars de milers de persones que confiaven en la seva determinació? Per què trenca això que ell mateix havia anomenat consens de porcellana? 


Diumenge Mas avançava allò que passaria dilluns amb un atac extemporani als seus aliats més fidels. Acusava Junqueras de partidisme. Junqueras, que ha signat pressupostos socialment dolorosos i ha aparcat la funció opositora que li pertoca en benefici del govern i en pro del procés. Amb aquesta plantofada, Mas es posava la bena abans que la ferida. Sabia que allò que anunciaria l'endemà era una provocació en tota regla, i que previsiblement li costaria el suport d'ERC. Es protegia de l'efecte emmascarant la causa.


Diumenge Mas tornava a ser el president de CiU, sensible a les enquestes que indiquen una davallada inequívoca de la coalició i sensible també a l'alè mefític de Duran i Lleida al clatell. En efecte, Duran, el mort vivent que devora tot allò que troba, es prepara per esclafar els seus socis entre una ERC que s'albira com el partit patriòtic útil i una UDC que aprofita la feblesa circumstancial de Mas per erigir-se en garant dels interessos de les elits del pont aeri, rebatejant-los com a 'centre'. 


Feia temps que les veus assenyades anaven preparant el camí. Feia temps que deien que si la consulta no s'havia de fer bé valia més no fer-la. Catalunya és un país de perfeccionistes. Per això, mentre treballem per astorar el món, tenim quasi premis Nobel, quasi diaris, quasi govern, quasi polítics, quasi independència. Aquestes veus passen per alt que no hi havia cap raó perquè la consulta no es fes bé des d'un punt de vista logístic. I si l'estat la prohibia —cosa que ningú no ha dubtat mai que faria— importava fer-la arribar amb pulcra disciplina democràtica fins al mateix moment que la policia espanyola s'emparés de les urnes. Aquest espectacle, fins i tot seguit de la inhabilitació de Mas, fóra infinitament més profitós al procés que no pas el 'bathos' que ha provocat en tothom l'autoconfiscació del president.


Ara no escau de cridar: 'La consulta ha mort, visca la consulta!' Invocar una mena d'enquesta alternativa, lúdica i sense conseqüències jurídiques, que Mas mateix ja avisa que caldrà suplementar amb unes eleccions plebiscitàries, és profundament desincentivador. Tot fa pensar que CiU fa un cop de teatre. Mas vol arribar a les eleccions amb la imatge tan poc maculada com sigui possible. Però, havent-se imposat l'horitzó de la legalitat espanyola, es troba en la necessitat, per rebaixar el dramatisme amb l'estat, d'apujar-lo amb uns aliats que tant li serveixen de crossa com d'ase dels cops. Amb aquest panorama edificant, cal preguntar-se si el pla B de Mas no ha estat sempre 'el' pla; si el vodevil de rescindir el propi decret no era al guió; si la insistència a pidolar a Rajoy un gest, una concessió, una raó per a reconstituir les relacions entre Catalunya i Espanya —estranya en un govern que s'ha adjudicat de gestionar la ruta a la independència— no ha estat una farsa de magnitud històrica, com la que segons Marx representava el cop d'estat de Napoleó III. El drama del consens esberlat fa tot l'aspecte d'una comèdia lleugera, per dir-ho amb el títol de la novel·la d'Eduardo Mendoza. 


En la guerra de nervis amb l'estat, guanyava la voluntat democràtica de Catalunya; amb la defallença del govern guanya l'estat. Fins i tot si els partits, per salvar la cara, acorden de posar unes urnes alternatives en uns centres alternatius per a una consulta que, a ulls de tothom, ja no serà 'la' consulta, aquesta —no pas el procés— és morta. 


Ja fa temps que els intel·lectuals orgànics de CiU imploraven al president que no 'els' fes un 6 d'octubre. Santa innocència! On era el procés revolucionari espanyol que el president podia sentir la temptació de secundar llançant-se a una aventura subversiva? On era la gestació de violència institucional que podia ser l'esca de l'exèrcit? No, no era pas el 6 d'octubre. Allò que aquells intel·lectuals demanaven a Mas era que no els fes un 9 de novembre. Poden estar contents; ja tenen allò que volien.

Editorial