Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

David Fernàndez

19.09.2014

Desmuntant Rajoy

A cop calent i a peu d'urna, el fet més obvi és que res ja no serà com abans. Que han canviat totes les tornes, malgrat el resultat final, i que el meló de la sobirania dels pobles ja s'ha encetat. Perquè de resultats n'hi ha, pel cap baix, dos. El com, que ja és victòria --el poble escocès ha decidit exercint l'autodeterminació-- i el què --el no guanyador, rere les ofertes de 'dev-max' de Londres, la cultura de la por i tota l'artilleria política, mediàtica i financera desplegada 'urbi et orbe' per a un combat desigual. Tot el sistema global, diguem-ho així, fent campanya pel no: de British Petroleum a la República Xinesa, passant per la UE, l'FMI, l'OCDE i una BBC que ha deixat de ser-ho. I un 44% dient-los, amb el sí, que no.


Hi ha encara, és clar, un tercer resultat enmig del segle XXI. Que la vella i devastadora tradició imperial i colonial britànica --de l'Índia a Irlanda-- hagi optat pel referèndum d'autodeterminació --com va optar pel diàleg resolutiu a Irlanda-- despulla del tot l'estat espanyol i la seva cultura autoritària, repressiva i inquisitorial i esgota el model vuitcentista de la UE d'inamovibles legalitats estatals enfront de noves sobiranies polítiques i socials. Bismarck contra Bolívar, quan un país és la seva gent, diguem-ho així. Allà, urnes, aquí codi penal i Tribunal del Sant Ofici del Constitucional. Quan Londres no és Madrid. Quan Rajoy no és pas Cameron. Mil faules desmuntades del tot: ni rastre de fractura social, només un debat democràtic d'alta volada sobre el futur d'Escòcia. Només urnes, la màxima participació registrada mai, la màxima mobilització política 'grassroots' d'aquests darrers decennis i un poble decidint. Per les nostres contrades, en canvi, fiscals de guàrdia, amenaces de suspensió d'autonomia i a bastonades, fins i tot amb la pastanaga.


Apunt final. El títol del film 'Trainspotting' es refereix el fet d'asseure's i mirar els trens com passen. Avui hem vist passar el tren escocès, que continua el seu viatge. Aviat ens tocarà de no mirar sinó d'agafar el nostre. I des d'aquesta perspectiva, sí que destacaria una altra victòria inapel·lable: la tasca impressionant de la Radical Independence Campaign (RIC), a cavall de plataforma i moviment social de l'esquerra radical, que ha presentat el debat en clau sòcio-política i econòmica, de refús al neoliberalisme thatcherià i de futurs socials solidaris diferents. El James Connolly nascut a Edimburg, revisitat, somriuria avui. Quan el sí al canvi social ha estat l'arrel del sí al canvi polític. Des de la nostra complicitat amb l'independentisme escocès, continuarem xiuxiuejant la vella tornada de Billy Bragg --el cantant anglès que ha donat suport al 'Yes'--: 'Waiting for the great leap forwards.' Res igual, doncs: Escòcia mai més no callarà ni la faran callar.


Ara, avui mateix, tot seguit, ens toca a nosaltres d'agafar el testimoni, sense cap possibilitat d'escenari britànic. Per uns altres vials i amb un altre tren. (Des)Obeir, votar i guanyar. Però, sigui com sigui, gràcies Escòcia. Per haver desmuntat Rajoy, Madrid i tots els Torquemades. Despullant-los per tots els fronts, formats i forats. Seguim i seguirem decidint. Perquè el tren del futur que no es pot perdre és més democràcia. No pas menys. I sense fer-se enrere. I a tota màquina. Indesinenter, sense aturar-nos, que ja arribem.

Editorial