Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Enric Vila

29.08.2014

John Adams (lliçons per a independentistes)

Un dissabte a la nit, vaig treure les galetes i em vaig empassar tots els capítols de John Adams, una sèrie sobre el procés d'independència dels Estats Units. La idea que se'n desprèn és que el destí dels països depèn d'una elit. No cal que tots els catalans ballin sardanes, els episodis importants d'una nació depenen de la iniciativa i la intel·ligència dels millors. Punt. L'única excusa que podem posar és no haver tingut escoles i universitats fins fa dos dies.


La segona lliçó important és que els millors sempre tenen tres virtuts, per aquest ordre: prou capacitat de sofriment per a viure prop de la seva veritat, prou intel·ligència per a explicar-la i defensar-la davant dels altres i molta magnanimitat. Encara que es barallin entre ells, mai no trenquen del tot perquè per damunt de la personalitat de cadascú, que és fortíssima, hi ha un respecte pel coratge i el talent.


La tercera lliçó és que, per tenir dret d'existir, un país ha de representar una idea de bellesa al món. I aquesta idea s'ha de concretar a través d'un discurs, d'uns valors, d'una acció política i d'una organització que permeti a la gent de créixer a través d'unes imatges i d'uns referents.


La sèrie destaca, sobretot, quatre figures: John Adams, Tomas Jefferson, George Washington i Benjamin Franklin. John Adams és el més mediocre de tots quatre, però també és el més important, per això n'és el protagonista. Ell és qui unifica els genis dels altres, qui força la designació de Washington com a general de l'exèrcit d'alliberament i qui aguanta la unió quan el país s'ha constituït però França i Anglaterra encara tenen força per a trencar-lo.


Adams és vanitós i purità, i viu obsedit perquè la història es recordi d'ell. Tal com ho planteja la sèrie, sense la seva dona s'hauria desmuntat. Els debats que té amb ella, i les contradiccions que sofreix entre els seus escrúpols i la seva determinació d'alliberar el país, l'humanitzen. Ens recorden que la gent que canvia el món no viu gaire a la terra.


La sèrie comença quan Adams és unionista. Adams seria aproximadament un d'aquests convergents que volen fer truites sense trencar els ous, amb la diferència que va estudiar a Harvard i que, quan decideix de fer un pas, no es fa enrere. A mi em fa pensar en Artur Mas --però ja ho veurem, la moral de les històries no se sap fins al final.


Jefferson i Washington també eren molt senyors. En canvi, l'inventor Benjamin Franklin era un bohemi, potser per això va poder viure a la París de Maria Antonieta com a casa seva. Quan Adams es presenta a la cort de Versalles per demanar ajut a França, la petulància de la vella aristocràcia el treu de polleguera i la missió diplomàtica fracassa. Als Estats Units li diuen que li falta grandesa per a entendre aquell món de mòmies repintades, però, anys després, ell és qui frena Jefferson, quan torna de París enlluernat per la revolució i la guillotina.


La relació d'Adams i Jefferson dóna molt de joc. Per mi, Franklin és massa pallasso i Washington és massa estaquirot. Jefferson és un vidu desesperançat i melancòlic que es fotria la dona d'Adams com qui es fot una cocacola. Adams és tan megalòman que ni tant sols ho veu, preocupat com està per evitar que Jefferson no li faci ombra. Al final, moren tots dos el mateix dia, que curiosament coincideix amb el cinquantè aniversari de la declaració d'independència.


Moren decebuts del país que havien somiat, però segurs d'haver fet tot el que podien. És una mort real i de pel·lícula.

Editorial