Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Pere Aragonès

12.08.2014

Referèndum, referèndum, referèndum

Abans de tot, cal repassar l'hemeroteca:


- 28 de juny de 2010. Després de quatre anys de deliberacions, el Tribunal Constitucional espanyol declara inconstitucionals diversos preceptes de l'estatut d'autonomia aprovat en referèndum l'any 2006.


- 10 de juliol de 2010. Manifestació massiva a Barcelona contra la sentència. El rebuig a la retallada a l'autonomia desemboca en una reivindicació a favor de la independència, malgrat les crides fetes dies abans per a evitar-ho.


- Agost i setembre de 2012. L'Assemblea Nacional Catalana, creada uns quants mesos abans, convoca a una gran manifestació a favor de la independència. A l'agost, hi ha nous intents de desvirtuar la manifestació i convertir-la en un acte de suport al pacte fiscal (aquíaquí, aquí i aquí). L'èxit de la manifestació esborra els dubtes de l'agost.


- Agost i setembre de 2013. De nou, l'Assemblea Nacional Catalana convoca els ciutadans l'Onze de Setembre, aquesta vegada per enllaçar amb una gran cadena humana Alcanar amb el Pertús, sota el nom de 'Via Catalana cap a la independència'. Nous dubtes i intents de rebaixes a l'agost per a limitar la reivindicació de la manifestació. Una vegada més, es veuen superats pels esdeveniments.


- Agost del 2014. Amb el 9 de novembre a l'horitzó i amb el repte d'una nova mobilització l'Onze de Setembre, nous intents de rebaixes a l'agost: sorgeixen veus favorables a no fer la consulta acordada per una àmplia majoria del Parlament de Catalunya si el Tribunal Constitucional (el mateix que va obrir el conflicte) no en valida els instruments.


I de nou, si mantenim els tres ingredients que durant aquests últims anys han fet possible superar cada vegada els dubtes i els intents de rebaixes, una altra vegada es veuran superats pels esdeveniments.


Àmplies majories socials i polítiques, una mobilització massiva i constant, cívica i pacífica, i concebre el procés d'autodeterminació com un camí d'emancipació democràtica són els ingredients que han permès d'arribar fins aquí. Al costat, hi ha tothom que ho fa possible: el moviment civicopolític, els partits polítics, la configuració de majories parlamentàries subordinades a l'entorn del dret de decidir…


Ningú no pot negar que organitzar la consulta del 9-N, en un escenari d'hostilitat de l'estat espanyol, no és el mateix que fer-ho de forma acordada i conjunta, com faran a Escòcia i com es va proposar sense èxit l'abril passat al Congrés de Diputats. Tampoc no podem oblidar que, darrere del que es veu, se sent i es llegeix als mitjans de comunicació, els poders espanyols han iniciat una campanya contra determinats sectors dirigents del país per obligar-los a desistir, i que l'estat (en el sentit més profund de la paraula) ha activat tots els seus ressorts i clavegueres per fer fracassar el procés d'autodeterminació.


Però tenir present aquesta diferència en la consulta i aquest context no ha suposar acceptar de cap manera que el vet del Tribunal Constitucional ens impedeixi de portar-la a terme. El camp on som més, tenim més consens intern i podem fer-nos entendre millor és al del referèndum. Les alternatives (eleccions plebiscitàries --que algú fa dos anys ja va plantejar--, declaració unilateral d'independència sense referèndum previ…), si bé per un principi de prudència no es poden descartar mai del tot, ens porten a jugar a un camp on no som tan forts: podem ser menys des del punt de vista del suport social, es dificultar el consens intern i serà més difícil de fer-nos entendre al món lligant la nostra causa amb els valors democràtics. És contraproduent, imprudent i estratègicament erroni avançar situacions de jugar en camps pitjors quan no hem lluitat fins al final per jugar al camp on les condicions ens són més favorables. I és inversemblant que algú que renuncia a fer un referèndum pel vet del TC estigui disposat a proclamar la independència de manera unilateral i a implantar el nou estat, situació en la qual no només hi haurà en contra el TC, sinó el poder legislatiu, judicial, policíac i militar espanyol.


'Si esperes les condicions ideals, aquestes no arribaran mai', va dir Nelson Mandela. Si l'estat espanyol s'oposa al procés d'autodeterminació, en algun moment hi haurà de xoc de legitimitats: la legitimitat democràtica catalana contra la legalitat espanyola interpretada pel TC. El millor àmbit per a resoldre aquest xoc --que serà pacífic i de caràcter estrictament polític-- és un referèndum on tothom pugui participar. Qualsevol altre ens comporta més dificultats.


El 2010, el Tribunal Constitucional va fer caure la bena dels ulls a molta gent. El 2014, aquest mateix tribunal no ens pot lligar de mans. El referèndum s'ha de fer, i caldrà defensar el dret de vot a tots àmbits on calgui.

Editorial