Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Albert Pont

30.07.2014

S'acosta tempesta

Aquests últims dies he estat enfeinat a l'hort de casa, mentre sobre la Serralada Litoral creixien núvols que anunciaven tempesta. Aprofitant alguna estona de repòs, he pogut veure la desafortunada entrevista que TV3 oferia a l'ambaixador d'Israel i les explicacions del professor Sala i Martín sobre com la Generalitat presenta el repartiment de béns i deutes de l'estat espanyol. Com sempre, una classe magistral. Ni l'autor de l'informe del CATN no ho hauria pogut fer millor si n'hagués tingut l'ocasió. I, en acabat, he tornat a l'hort des d'on observo i reflexiono; encara que darrerament l'única cosa que hi veig créixer és la meva inquietud.


Ja fa temps, el Cercle Català de Negocis es va manifestar a favor d'una candidatura unitària a les passades eleccions europees. Per nosaltres, era una proposta de mínims. Allò que veritablement volíem era rebentar les urnes amb una candidatura de la societat civil, abans que altres capitalitzessin el descontentament social originat per la crisi, les retallades i una classe política cada vegada més qüestionada. Però ens vàrem quedar sols. I ara ja és tard. No vàrem voler insistir-hi, per un excés de prudència. No volíem que ningú es pensés que hi teníem cap interès personal, simplement perquè no n'hi teníem cap. Tanmateix, aleshores ja érem conscients que ens havíem de jugar l'èxit del procés en el camp internacional. I així és. La diplomàcia espanyola es mostra molt efectiva, entre esnobismes mesurats i 'Ballons Bleus' agitant copes de Teso de Monja del 2008 amb un raget generós de cola. I és que la diplomàcia és com un bon vi. Vol temps i experiència; però cada un se'l pren com vol.


Catalunya ha deixat el procés en mans d'acadèmics, líders estantissos del maig del 68 i alguna donzella 'polioperada'. I ara paguem el fet que la nostra representació bilateral a l'exterior respongui a absurdes quotes imposades pels partits. La lògica dels partits, sempre topem amb la lògica dels partits... I, tanmateix, hem de reconèixer que tots fan tant com poden, però això no serveix de gaire, si els nostres representants no dominen ni la llengua del país, ni ningú no els proporciona instruccions i una bona agenda de contactes. Les polítiques d'estat no s'improvisen i la representació internacional al més alt nivell d'una nació que aspira a esdevenir estat no es pot deixar en mans d'un entrenador de futbol; per bo que sigui i per molt que ens l'estimem. Ens pot molt ben passar que no ens prenguin seriosament.


Tanmateix, aquestes últimes setmanes n'hem après molt, fins i tot dels nostres propis desencerts. Ara ja veiem clar que la secessió no és solament un acte de força contra un estat. Si cal, ha de ser un acte de força contra tota la comunitat internacional. I ha de ser així, perquè en diplomàcia hi ha un principi darwinista que diu que si una nació és capaç de mostrar-se ferma, lúcida i unida davant el món sencer, aleshores mostra la seva maduresa, la capacitat de sobreviure i d'integrar-se en la comunitat d'estats. És, doncs, un error estratègic mirar de reclamar l'atenció i despertar les simpaties dels líders internacionals. Altra feina tenen. A més, Espanya no ho fa pas. La diplomàcia espanyola no deixaria mai una qüestió de seguretat nacional, com és la seva integritat territorial, en mans de la lògica borrosa. Simplement juga la carta de la dissuasió. I funciona.


Ara per ara, la diplomàcia catalana només pot tenir un objectiu: trencar el discurs propagandístic espanyol que afirma que el procés català és una qüestió interna de l'estat. La independència de Catalunya és un afer internacional, té conseqüències més enllà de les nostres fronteres i, com a tal, hem d'aconseguir introduir-la a l'agenda dels estats. El procés català no és un afer intern de l'estat espanyol per motius històrics, als quals la Generalitat sembla haver renunciat: la nostra annexió va ser el fruit d'un despropòsit del qual mitja Europa va ser còmplice. No ho és, per motius polítics: Europa no pot tancar els ulls a un moviment cívic, pacífic i tan multitudinari que canalitza les peticions democràtiques de tot un poble. No ho és per motius econòmics: des de l'inici de la crisi (2007) Catalunya acumula una espoliació fiscal de 120.000 milions d'euros, mentre veu créixer el propi deute i hipoteca el seu desenvolupament futur. Si el procés de reforma de l'estatut d'autonomia s'hagués resolt civilitzadament tal com reclamava la societat civil catalana, avui Catalunya ni tindria deute, ni hauria d'obligar-se a fer retallades per poder pagar els interessos; i a més disposaria de 60.000 milions d'euros addicionals. Només una Catalunya sense límits en l'autogovern podrà satisfer part del deute generat per una oligarquia malbaratadora que encara s'entesta a foradar Espanya i lligar els propis descosits amb fils d'acer.


Tampoc no ho és, un afer intern, pel simple interès dels estats del nostre entorn. Al cap i a la fi, el respecte dels drets dels estrangers a Catalunya, la lliure circulació i la seguretat jurídica que tant reclamen els inversors estrangers depenen del fet que l'estat català integri els organismes internacionals i hereti les obligacions que n'emanin i que des de fa dècades s'han incorporat al nostre ordenament.


I finalment, no ho és perquè hem de tenir la voluntat de ser generosos amb Espanya i amb Europa. Ara, si el món ens fa passar pel pedregar hi passarem; però, en acabat, la nostra actitud amb l'estat veí i el seu deute haurà de ser molt diferent. Europa sap valorar molt bé el risc i per aquest motiu sembla decantar la balança a favor d'Espanya. Per tant, Catalunya ha de ser capaç a de proporcionar-li variables capaces de modificar el resultat del seu càlcul a favor nostre.


I això ho hem de fer bo i sabent que, a hores d'ara, el debat no és sobre independència sí o no; el debat és sobre si l'accés a la plena sobirania ha de ser pactat amb tots els actors afectats o no. A hores d'ara ja sabem que Espanya ens vol portar a una secessió no pactada, malgrat que els informes del CATN encara prevegin aquesta hipòtesi. A més de poc realista, pactar la secessió amb Espanya dins el seu marc polític i constitucional pot ser un gran error estratègic. Simplement, condicionaríem la independència a l'acord. I, sabent això, Espanya ens posaria unes condicions tan draconianes que ens resultarien inacceptables. I, mentre no hi hagués acord, no hi podria haver independència. Fàcilment, arribaríem a un punt mort com el de la sentència del TC del2010 sobre la reforma de l'estatut d'autonomia. La contrapartida de la secessió pactada és que la independència i l'accés del nou estat a la comunitat internacional és avalada per l'estat matriu. Tanmateix, el valor real de l'aval de l'estat espanyol no és equiparable al valor de l'aval del Regne Unit, si ho comparem amb el cas d'Escòcia.


En canvi l'opció de la secessió no pactada és diferent. Si no hi ha pacte haurem de tirar pel dret. I aleshores, una vegada assolida la plena sobirania, tindrem tot el temps del món per a pactar allò que convingui dins el marc del dret internacional. Però, arribats a aquest punt, i atesa la situació econòmica d'Espanya, les condicions les podrem posar nosaltres. Renunciant al pactisme, Espanya no impedirà la independència; simplement admetrà de manera tàcita de deixar de ser part en el procés. Per part nostra, és molt més intel·ligent pactar amb els seus creditors i avaladors.


Bé, ja em disculpareu però jo me'n torno a l'hort. Al final la tempesta d'aquests dies no ha estat res més sinó una breu pluja. Encara haurà estat profitosa.


 


Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis.

Editorial