Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Jordi Domingo

01.07.2014

Jo m’hi apunto, i tu?

Tot sabem que, històricament, els cops d'estat s'han fet a base de pistoles, de tancs i d'alçaments militars. Però els temps canvien. En determinats àmbits ja no és possible de fer un cop d'estat a la manera antiga. Però què és un cop d'estat? 


Podem acceptar que només és un cop d'estat la presa violenta del poder polític per una part, o la totalitat, de les forces armades? Quan s'anorreen les llibertats democràtiques o els drets assolits per un poble, no es podria pensar també que tenim davant una altra mena de cop d'estat? Els efectes que tenia un cop d'estat sobre la població era la pèrdua inexorable, i violenta, dels seus drets i llibertats. Què passa doncs quan hom, des del poder, arrabassa els drets més elementals i consolidats de la ciutadania? L'actuació no es fa certament mitjançant les armes, però els efectes són els mateixos. 


Ara, en temps de globalització, de dependències econòmiques i polítiques, de xarxes socials i de la perversió del concepte de 'democràcia' és difícil que la casta dominant accepti, o apliqui, una manera de fer tan barroera com la d'un cop d'estat 'stricto sensu'. Li interessa, òbviament, el poder. I si és a les seves mans, ja s'ocuparà de recompondre tot allò que li calgui, encara que això hagi de prostituir la sobirania del poble o l'essència d'allò que en diem democràcia.


I això és el que passa avui al nostre país.


Aquesta gent s'ha omplert la boca de 'democràcia'; de 'llibertats' i, naturalment,  de 'constitució'. Ens ha insistit que la 'carta magna' era el pacte sagrat i immutable que la ciutadania va assolir per a posar punt final a quaranta anys de dictadura i obrir el país a la democràcia plena. En realitat, però, se'ls en fot el contingut de la constitució. Ens amaguen que ells, molts, hi van estar obertament en contra. I el seu dia a dia actual no fa sinó demostrar-nos fil per randa que no tenen gens de respecte pels drets dels ciutadans. I això és essencial. 


Creieu que els importa qualsevol lectura oberta de la constitució que generi més drets? Creieu que mai farien cap esforç per garantir  més democràcia a  la ciutadania? Creieu que mai tindran en compte les circumstàncies sota les quals va ser redactada; i les imposicions que l'exèrcit aterridor de llavors va obligar a considerar? Evidentment que no. Encara més, ells són els qui s'han preocupat de controlar i utilitzar, de manera espúria, un Tribunal Constitucional fet a imatge i semblança seva i que, per això, ha quedat completament desprestigiat a ulls de la ciutadania.


Però tots sabem, perquè ho hem experimentat, que la constitució només es toca i es modifica (fins i tot amb caràcter d'urgència) quan convé a aquesta determinada gent. Llavors no hi ha entrebancs, no hi ha escrúpols, ni sorgeix la necessitat de consultar-ho als ciutadans.


També sabem que el reconeixement constitucional a determinats drets substancials esdevé,  a la pràctica, un veritable foc d'encenalls.


Què hem de dir, per exemple, del dret constitucional a un habitatge digne? Algú pensa seriosament que el nostre país l'ha defensat com un dret fonamental del ciutadà? I què hem de dir sobre la igualtat davant la llei i la justícia, reconeguda i 'protegida' per la preconitzada 'immutabilitat' de la constitució? Mai en la història del nostre país cap ministre (de Justícia?) no ha concitat una oposició, tan majoritària com unívoca, de la ciutadania en general i de tots els agents que intervenen en el procés judicial en particular. L'aixecada de camisa és escandalosa. Se'n poden escriure llibres sencers. Totes les passes que es van fer perquè la justícia fos accessible al ciutadà són, ara, passes enrere gegantines. Tornem al franquisme pur i dur. Fins i tot, en alguns aspectes, fa vergonya de reconèixer que determinats drets eren més sòlids i recognoscibles llavors que no pas ara. Els drets socials que tants anys va costar de conquerir es dissolen en un tres i no res tan bon punt entren a l'agenda del senyor Ruiz Gallardón.


Si les previsions del ministre es compleixen, ens trobarem en poc temps davant la 'justícia' més classista de la història. La justícia a la qual, a conseqüència de les taxes, no pot accedir la majoria de la ciutadania, que ha estat enganyada descaradament, perquè el text legal li ha assegurat que les taxes anirien a sufragar la justícia gratuïta (cosa literalment falsa); en la qual l'home del carrer no podrà defensar els seus drets perquè la distància quilomètrica que el separarà del Tribunal li ho farà del tot impossible la majoria de vegades; en la qual els procediments es compliquen i encareixen per aquells a qui no sobren els recursos; en la qual la independència judicial quedarà cada vegada més degradada i disminuïda; en la qual, en definitiva, el ministre fa tant com pot perquè sigui d'ús exclusiu de les entitats i persones amb més recursos i completament dissuasiva per a la resta dels ciutadans. En definitiva, una 'justícia' per a qui estigui disposat a pagar-la, pugui pagar-la i no alteri l'status quo que el ministre (i la seva gent) volen imposar.


I què hem de dir de drets assolits com el que regulava l'avortament? Quina necessitat social hi havia de fer l'immens pas enrere que el senyor Ruiz Gallardó ha afavorit? Escolta realment ningú, al marge dels sectors més retrògrads de la societat?


I si parlem del menyspreu a la justícia universal? O dels aforaments de la família reial, de caire civil i penal? O dels indults escandalosos i vergonyants que últimament hem hagut de suportar? És un autèntic rosari ultradretà de despropòsits. El sinistre trencaclosques que, dia rere dia, va completant inexorablement el quadre fosc i tètric que un dia vàrem creure superat. I tot en nom de la llibertat, de la democràcia i de la constitució. 


En aquest punt, no cal afegir gran cosa del senyor Fernández Díaz o del senyor Wert (no hi ha prou espai), però és evident que encaixen perfectament en la política de menysteniment dels drets de la ciutadania. Tant li fa que parlem de la llei de seguretat ciutadana o de la llei de seguretat privada o de l'assetjament a la cultura i llengües 'cooficials'. Sempre topem amb el mateix.


Tota aquesta pèrdua de drets elementals no ve d'un cop d'estat 'stricto sensu'. És evident. Però sí és cert que els resultats són grotescament similars o idèntics. Avui, hi ha qui amb el poder financer i les lleis fetes a mida en té ben bé prou per a anorrear tot allò que la ciutadania en general conquereix amb sang, suor i llàgrimes. Sembla que visquem en un cop d'estat permanent. En un país on els qui governen apliquen criteris de dictadura o 'dictatova' segons què els convingui, però sempre en interès exclusiu de poca gent. Mai en benefici del conjunt de la ciutadania. Aquest és el pa que hi donen.


Hi ha qui discuteix, legítimament (i no sense una bona part de raó), que això ho puguem resoldre mitjançant l'assoliment de la independència de Catalunya. És evident que res no és automàtic. No ens enganyem. Però sí que dic que la independència és una eina, una eina molt bona, per a poder assolir --entre tots-- un país millor, una societat millor. On, si tots volem i ens hi posem seriosament, hi hagi l'escola, la justícia, la sanitat, les relacions laborals, les càrregues fiscals, les infrastructures i tot allò que és cabdal per a la societat oberta, avançada i social que ens mereixem. Depèn de nosaltres. De la ciutadania. De la nostra voluntat de persistència. 


Tenim la possibilitat d'omplir literalment un full en blanc. Qui sap si mai més la tornarem a tenir. Ja sé que hi ha qui diu que el 'full' ja ens el tenen fet i preparat, però la ciutadania 'republicanista' (Philip Pettit) ha de poder, i pot, reescriure tot allò que des d'un punt de vista cívic, social i d'esquerres sigui el seu veritable desideràtum. Allò que vulgui convertir en realitat. El camí és complicat. Ningú no ha dit que fos fàcil, però no és impossible en absolut. Ben al contrari. Jo m'hi apunto, i tu?

Editorial