Opinió

 

1/73>

Amadeu Carbó

01.06.2014

Mas es menja els altres 'marrons'

Mas ho va dir clar: ERC havia guanyat sens dubte la convocatòria europea, però CiU havia aguantat l'embat electoral mantenint el nombre de diputats i augmentant el nombre de votants, malgrat haver hagut de rosegar tots els ossos ('menjar-se tots els marrons', va dir, textualment).


És evident que el president no té un paper fàcil, que ha de governar un país com més va més trinxat i escanyat per una Espanya sense gens de sensibilitat ni miraments. Però no pot girar-se d'esquena a la factura que paga pels altres ossos de mal rosegar, els de casa.


Posem-ne exemples desvinculats de demoscòpies i de transvasaments de vots entre formacions, casos viscuts per la gent del carrer. Hi ha una franja de votants de CiU de tota la vida, no militants, que han canviat d'opció i que fins i tot es tornen vermells quan t'ho comenten, com s'hi haguessin fet una entremaliadura. És aquella gent a qui era més fàcil de votar Pujol que no pas preguntar-se quina era realment la seva opció política.


Actualment, pot molt ben ser que molts dels qui no es preguntaven quina era la seva opció continuïn sense preguntar-s'ho i que tinguin clar que el seu vot és, per damunt de tot, catalanista. De manera que delimiten les opcions, sense entrar en dretes i esquerres.


L'explicació de tot plegat és més senzilla que la que donen els entesos: CiU ha esgotat una part de l'electorat a partir dels escàndols de corrupció que li han anat esclatant al voltant. El cas Palau és el més destacable: al cap dels anys encara no s'ha resolt, per culpa dels misteris de la judicatura, i continua corcant el crèdit i la projecció de CiU.


Per una altra banda, aquests 'ara sí, ara no, o demà potser' del soci minoritari de la federació, Antoni Duran i Lleida, han acabat els torrons de possibles votants de CiU, que al final s'han decantat per opcions sobiranistes clares i contundents.


Ara caminem de dret cap al 9 de novembre. Això no te aturador i els catalans, finalment, podrem escollir democràticament el nostre futur. El president Mas hi tindrà un paper destacat i la historia l'hi reconeixerà, ben segur.


Ara, no veig pas tan clar quin paper tindrà CiU en un futur estat català. És probable que, si no s'hi posa remei ben aviat, es dilueixi i desaparegui en pocs anys. Oimés si tenim en compte que la tendència ens porta a l'atomització parlamentària.


La supervivència de la formació --més en el cas de CDC que no pas en el d'UDC-- requereix primer de tot passar el drap i fer cau i net de situacions i persones que han esdevingut més una rèmora que no un actiu polític. Parlo sobretot dels casos de corrupció i més situacions tèrboles que s'arrosseguen de l'època del pujolisme. Caldria que CDC arribés al nou status quo en perfecte estat de revista. És allò dels calçotets, samarreta i mitjons nets, que deien les nostres avies amb tanta raó.


Una altra mesura totalment necessària és desenganxar-se del vagó d'UDC; si més no, aclarir-se d'una vegada i expressar un mateix discurs. Les intervencions de Duran sobre el dret de decidir o la seva posició envers el sobiranisme han laminat la credibilitat del discurs del president.


La renovació a fons de la cúpula, amb noms de vàlua i trajectòria impecable, ha estat probablement un dels factors que han dut ERC a l'èxit. En canvi, en el cas del PSC, el fet de continuar enganxat al PSOE ha estat el motiu cabdal de la caiguda i la desintegració.


És evident qui ha fet els deures: els qui han decidit encertadament quins ossos havien de rosegar i quins no tenien la recompensa de l'electorat.

Editorial