Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Joan Jofra

21.05.2014

Tenim el dret de l'oblit?

Tots heu vist aquests dies el rebombori que hi ha hagut amb la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que ha donat la raó a una persona que havia demanat al cercador californià Google d'eliminar una notícia que no li agradava que hi aparegués.


Quins són els fets?


Fa sis anys, l'advocat Mario Costeja va reclamar a l'Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) que Google esborrés dels resultats de les seves cerques un avís d'embargament de la Seguretat Social d'un immoble del qual ell era copropietari per un deute d'una altra persona. Ell assegurava que no havia tingut cap deute amb la Seguretat Social i que l'avís era una publicació oficial inserida el 1998 a La Vanguardia. Mario Costeja, de fet, feia la petició amb l'argument que l'afer ja 's'havia solucionat', però continuava sortint a Google quan algú posava el seu nom i això atemptava contra la seva dignitat.


Per fer-ho més surrealista, l'AEPD va donar la raó a La Vanguardia, que podia continuar oferint la informació de l'embargament, però va demanar a Google que esborrés dels resultats de les seves cerques els aspectes que fessin referència a dades personals. Per més que hi he pensat, no acabo de veure la lògica en aquesta sentència que per als uns diu A i per als altres, B.


A Google la sentència no els va fer el pes i hi van recórrer en contra a l'Audiencia Nacional espanyola que, abans de resoldre l'apel·lació, el 2012 va demanar al Tribunal de la Unió com s'havia d'aplicar la normativa comunitària de protecció de dades i si el dret de l'oblit, el podia exercir directament la persona o havia d'ésser l'AEPD de cada país l'organisme que havia de demanar als cercadors la retirada de dades dels resultats de les cerques.


El mes de juny del 2013 l'advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió, Niilo Jääskinen, va donar la raó a Google en l'argumentació que va presentar al tribunal, dient que l'empresa no era responsable perquè no hi havia dret d'oblit. Normalment els arguments de l'advocat general són el preludi de la sentència, excepte en aquest cas.


Què vol dir la sentència?


La sentència, que no pot ésser objecte de recurs, diu que Google o qualsevol cercador haurà de retirar els enllaços si un usuari vol esborrar el seu rastre a internet quan ja hagi passat un cert temps i la informació perjudiqui la seva imatge pública o en vulneri el dret de la intimitat.


Contràriament a l'opinió de Google, la sentència és aplicable encara que la seu central sigui a Mountain View i el Tribunal o l'Agència siguin europeus i espanyols, perquè Google Spain és una oficina de Google Inc i és responsable del tractament de les dades que en faci Google Inc, tret que Google Inc tanqui Google Spain: en aquesta situació, si Google no tingués una oficina a Espanya, no se li podria aplicar la legislació espanyola.


Això significa que l'usuari haurà d'adreçar-se a Google i a tots els cercadors que hi ha i en el futur als nous cercadors, i que el cercador haurà de decidir si fa prou temps de la notícia i si la informació es pot esborrar. Ells seran els jutges. I no queda clar si el temps s'ha de comptar des de la publicació de la notícia o des de la data de la notícia ni què passa si ara algú publica una notícia d'una cosa que va passar fa setze anys, ni què passarà si un cercador decideix de retirar els enllaços i un altre decideix de conservar-los.


Si l'usuari no està d'acord amb la decisió del cercador podrà anar als tribunals, que decidiran.


La sentència també diu que no es podrà aplicar a persones públiques, però no explica què passarà si són públiques en el futur i ja ha demanat d'esborrar els enllaços: el cercador haurà de tornar a restablir-los?


Vol dir que Google haurà de tenir un servei de 'noves' persones públiques per si de cas ha de tornar a posar els enllaços que li havien demanat d'esborrar?


I ara, tancat el cercle, el senyor Mario Costeja és una persona pública i, en conseqüència, ja no se li aplica aquesta sentència?


Aquesta sentència només afecta els usuaris membres de la Unió Europea i un mexicà no podrà reclamar els mateixos drets a la mateixa empresa (Google).


Per a reflexionar-hi


Atesa la sentència, algú podrà fer esborrar la història franquista o la història dels nazis que l'afecti? Fa pocs dies, parlant de les eleccions europees, el nét del responsable d'Auschwitz demanava que es votés el 25-M per aturar els nazis i deia: 'Quan oblidem, la història es repeteix.'


La sentència, curiosament, no demana que s'esborrin els originals, només complica la cerca de les dades. Això no és deixar en les mans dels poderosos l'accés total a la informació?


I si ets un pederasta o pedòfil? Com diu Google, això ja li ha passat: té peticions de polítics, pedòfils i metges demanant que els esborrin enllaços. També tenen el dret de l'oblit? Veuríeu bé que un pedòfil, que ha complert la sentència, pogués esborrar les dades i que el professor del col·legi dels vostres fills no tingués accés a la seva història quan aquesta persona anés a demanar feina?


Totes aquestes decisions, les haurà de prendre Google? Quina autoritat o poder de decisió deixem en mans de Google?


I no creieu que això és un límit a la llibertat d'expressió? L'organització anglesa Index of Censorship, que des del 1972 lluita per la llibertat d'expressió, diu que 'viola els principis fonamentals de la llibertat d'expressió', I afegeix que 'és com anar a una biblioteca i demanar que destrueixin un llibre' i que 'és un moviment retrògrad que no entén el paper ni la responsabilitat dels cercadors i internet'.


El fundador de la Wikipedia, Jimmy Wales, no s'ha estat de criticar la sentència dient que és 'sorprenent' i que és una censura que no té cap sentit i que no creu que aquesta sentència tingui gaire futur.


En canvi, algú que sí que està molt content amb la sentència és Max Mosley, que mena una campanya en favor de la seva intimitat respecte de les seves fotos d'orgies sadomasoquistes i comenta que 'internet no ha de regurgitar les coses per sempre'.


En el fons torna a sortir el problema principal: és Google, l'intermediari, el responsable de jutjar què es perjudicial i quan ha passat prou temps, o hem de traspassar el problema a la font de la informació? Perquè una vegada la informació existeix, retirar-la del cercador és matar el missatger i, com sempre, qui podrà retirar la informació serà qui tingui prou diners per a demanar-ho i fer-ho efectiu.


És tècnicament possible?


A més a més dels problemes filosòfics i legals, serà tècnicament possible d'aplicar la sentència del tribunal? A banda que la mateixa cerca feta en algun país de la UE donarà uns resultats diferents de la cerca feta en qualsevol altre lloc.


Per exemple, si surt un nou cercador com Sleio que fa servir les dades de Google, haurà de rebre les dades retallades o el nou cercador haurà de fer les seves retallades? Cada persona que vulgui esborrar els resultats d'una cerca haurà d'anar a tots els cercadors, un per un, per esborrar-ne els enllaços?


Ara aquesta notícia sortirà moltes vegades. Paradoxalment, allò que volia Mario Costeja, que era esborrar el rastre de l'embargament de la Seguretat Social, és justament allò que no aconseguirà. Cada dia que passa hi ha més entrades a la cerca de Google amb el nom de Mario Costeja.


I, per acabar-ho de complicar, Google o qualsevol altre cercador pot fer una notícia nova, que no serà antiga, explicant que s'han retirat dels enllaços la notícia de l'embargament, que és igual com tornar a donar vida a la notícia, i tot això respectant la sentència del tribunal.


He intentat descriure els fets i esmentar aspectes per pensar-hi, èticament i tècnicament. La qüestió ens farà pensar molt i no crec que s'hagi acabat…

Editorial