Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Jordi Domingo

19.05.2014

Jo no estic crispat, i tu?

Jo no estic crispat ni vull estar-ho. No em dóna la gana d'arribar a cap dels estats d'irritació o d'exasperació que volen que assolim els qui ja tenen decidit que --com a catalans-- no gaudim de sobirania, no podem votar ni ens és legítim d'aspirar, pacíficament i democràtica, a la independència.


No ho faré. No els vull donar aquest gust i, encara menys, l'oportunitat de convertir en veritat allò que és una de les grans mentides que s'han entestat a propagar: que a casa nostra la ciutadania està enfrontada, que les famílies estan barallades i que, de tant en tant, les bufetades se'ns escapen com aquell qui res, cosa que fa perillar seriosament la convivència pacífica.


Perquè aquest és el cas, l'objectiu essencial dels qui defensen la permanència a Espanya. Volen mirar de palesar --davant el món-- la suposada violència soterrada que cova en el fons dels qui aspirem a la independència. Posar falsament de manifest que tot allò que traspua independentisme, pacífic i democràtic, té unes arrels 'per se' violentes que han de convertir qualsevol pretensió secessionista en il·legítima. 


Que l'ancestral casta centralista i endogàmica va decidir de no fer cap passa per a donar sortida o aixopluc a les reivindicacions legítimes de la majoria de catalans és clar. I també que amb aquesta actitud va renunciar 'de facto' a tenir un discurs propi que mirés de defensar amb intel·ligència una solució comuna i consensuada. La conseqüència va ser que els qui avui volen la permanència a Espanya es van quedar automàticament sense arguments.


La casta --identificada amb l'estat espanyol-- els va literalment abandonar. No tan sols va menystenir absolutament qualsevol reivindicació catalana, sinó que va creuar el propi Rubicó oposant-se, judicialment i políticament, a un estatut que els catalans havien acceptat. Un Tribunal Constitucional completament il·legítim i desprestigiat els va fer la feina bruta.


Que el moviment independentista és avui transversal i àmpliament majoritari ho sap tothom. També els 'unionistes' i els 'federalistes'. És per això que es neguen a la consulta del 9-N amb tota mena d'objeccions, fins i tot violentant l'argumentari d'experts constitucionalistes o de persones que van participar en la redacció del text constitucional, com ara el senyor Herrero de Miñón.


I quan no hi ha arguments sòlids i democràticament defensables interessa fer pujar, ni que sigui artificialment, el termòmetre de la tensió fins a un límit suficient que provoqui el pànic, la por i, si cal, la 'justificació' d'una intervenció per a la defensa de l'anomenat ordre públic. És una teoria ben sabuda. N'hi ha lamentables exemples històrics, d'això que dic. Doncs bé, ja som aquí.


Quan el ministre Fernández Díaz diu que les famílies catalanes no podem dinar plegades per Nadal per culpa de la tensió que origina el sobiranisme; quan poques setmanes després el senyor Girauta imputa qualsevol responsabilitat d'una hipotètica violència futura a l'ANC; quan ens acusen de nazisme, de manipulació d'infants, de fer por als 'unionistes' i 'federalistes' de manifestar la seva opinió, de pràctica constant de la censura i de tantes altres coses; quan el cantant Loquillo ens parla de les SS alemanyes o un representant públic com el senyor Pere Navarro eleva a categoria una mera anècdota, hom no pot deixar de pensar que es vol, i s'intenta, provocar l'enfrontament obert. I fer, llavors, créixer exponencialment la tensió, com a 'bona' excusa per a justificar qualsevol daltabaix miserable i, així, poder presentar-nos al món com allò que mai no hem estat ni som. Per què qualsevol dels al·ludits no posa l'èmfasi, per exemple, en el pacifisme dels milions de persones que han sortit al carrer els últims Onzes de Setembre? Té més importància una bufetada (sigui certa, o no) que milions de mans agafades, sense cap mena d'incident? La utilització perversa que es farà de qualsevol acte intransigent, per mínim i minoritari que sigui, serà espectacular.


I és aquí on no ens han de trobar. No podem fer passes enrere. Ens hem guanyat un prestigi de moviment pacífic i democràtic que no podem malbaratar. 


Evidentment, ens cal persistir en el nostre objectiu irrenunciable. Ens cal ser ferms, contundents i valents, però no podem caure en cap mena de provocació. Ja els agradaria. I és per això que jo no estic crispat, ni vull estar-ho. I tu?

Editorial