Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Lluís de Yzaguirre

05.05.2014

El turista Jorge Cañas a l'illa Robinson Crusoe

Recentment, Empar Moliner reflexionava a l'Ara sobre la irritació amb què un diputat de Ciudadanos negava que el seu pare (immigrat des d'Andalusia) fos un immigrant. La senyora Moliner focalitzava un fet crucial: la negació del dolor sofert pels exiliats econòmics del franquisme. Que en molts casos no fugien només de la misèria, sinó també de la repressió i les arbitrarietats de cacics i terratinents.


Som molts els qui pensem que fer un país nou és una oportunitat única de canviar moltes de les dinàmiques que no funcionen. I això implica substituir les lleis espanyoles per unes altres de creades 'ex novo' o copiades dels països en què ens volem emmirallar. Això també afectarà la definició jurídica de 'català', que deixarà de significar 'ciutadà espanyol domiciliat a Catalunya'. No sorprèn que els annexionistes hi donin tanta importància: hi ha gent que ara no gaudeixen aquí de ciutadania i que probablement passaran a tenir-ne; hi ha gent que ara són ciutadans de ple dret que potser preferiran no perdre la ciutadania espanyola o rebutjaran explícitament la catalana. La llei haurà d'especificar quins requisits haurem de complir els qui optem per sol·licitar la ciutadania catalana. I de cap manera no la podrem imposar als qui la rebutgin, com fan els espanyols amb nosaltres.


Des de l'òptica catalana, caldrà ésser molt curós a no discriminar els immigrants segons l'origen, la cultura, la religió o la llengua; o segons si van immigrar amb exèrcit o sense; o si en el seu país d'origen procedeixen de les elits descendents dels colonitzadors espanyols o dels pobles indígenes. El tema em sembla molt delicat i em suscita moltes preguntes i poques respostes, però caldrà trobar-ne.


Una evidència de com n'és, de delicat, és que hi hagi un oxímoron com 'immigrant de segona generació', amb més de 75.000 ocurrències a Google. Si el terme té tant d'ús deu ésser, en part, per actituds xenòfobes de rebuig als nous catalans amb trets racials que evidencien arrels foranes o que mantenen costums, indumentària, hàbits religiosos que amb mentalitat racista es consideren impropis dels catalans; recordem la campanya #sócunnoucatalà que va convidar el racista Anglada a tocar el dos en resposta a un piulet seu que menystenia una criatura catalana de raça negra. Però també ajuda a donar sentit a l'oxímoron l'actitud supremacista amb què alguns fills d'immigrants (fins i tot des del parlament) rebutgen la llengua, la cultura, la identitat de la societat que va acollir llurs pares i on han nascut ells.


Se'ls ha girat feina als sociòlegs, etnòlegs, juristes, polítics... Com a lingüista, no sé si els podré ajudar, però em preocupa la irresponsabilitat amb què alguns oportunistes caçavots prometen cooficialitats que inevitablement crearan castes lingüístiques entre els immigrants i desmotivaran la majoria dels altres 'altres catalans' a integrar-se. Una cooficialitat que ni és necessària ni ens acosta als països normals.


Requerir un determinat nivell de coneixença de la llengua pròpia, amb exempcions quan calgui o amb períodes transitoris, forma part dels processos d'obtenció de la ciutadania a França, a Espanya i a la Gran Bretanya, sense anar més lluny. Potser per això alguns s'obstinen a tractar l'espanyol com a llengua pròpia de Catalunya, com a via per a perpetuar els privilegis d'una part dels immigrants. El perill que aquests privilegis facin inviable la pervivència de les llengües autòctones va portar els redactors de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries (CELRoM) a no considerar les llengües de la immigració ni com a territorials ni com a pròpies dels pobles nòmades.


Coneixedor com sóc del biaix cultural que sovint amara els conceptes i obnubila el nostre raonament, biaix que sol impregnar els diccionaris, m'agrada comparar definicions entre diccionaris, si pot ser forans. Els veig com l'expressió de la jurisprudència popular. Potser per això m'irrita que la Real Academia Española de la llengua castellana es constitueixi en quarta cambra legislativa, modificant el diccionari per tal de fer la feina bruta a la tercera cambra legislativa (anomenada Tribunal Constitucional). La recerca del verb 'immigrar' m'ha reportat un exemple diàfan d'aquests biaixos culturals.


Si el cerquem al diccionari d'Oxford University Press, ens remet a 'immigrant', que és 'A person who comes to live permanently in a foreign country'. Al Larousse, trobem 'immigrer, verbe intransitif Venir se fixer dans un pays étranger au sien'. I el DIEC dóna 'immigrar v. intr. [LC] [SO] Venir a establir-se en un país que no és el propi'. Fins aquí, petites variacions (estranger - no propi) i coincidències com ara establir-se = se fixer = to live permanently, que deixa fora del concepte els turistes i passavolants (però no alguns casos esmunyedissos, com els dels diplomàtics); o país = pays = country, que contextualitzen com a marc referencial un terme geogràfic difús i no pas l'estat, com hauria agradat a Jorge Cañas.


La sorpresa ens l'aporta el DRAE amb una definició que deu venir de la primera edició (1780): 'inmigrar. (Del lat. immigrāre). 1. intr. Dicho del natural de un país: Llegar a otro para establecerse en él, especialmente con idea de formar nuevas colonias o domiciliarse en las ya formadas.' Començo a entendre que un espanyol com Jorge Cañas i un català com jo no apliquem el terme immigrant de la mateixa manera... I fa entrar en joc una constel·lació semàntica més complexa: si ja trobava poc adequat el terme 'immigrant' per a referir-me a un diplomàtic, ara m'adono que tampoc no l'aplicaria a un missioner o a un colon. I la frontera semàntica sembla força clara, entre la persona que vol passar a formar part de la societat d'acollida i la que no, especialment quan pretén transformar-la. I és que el concepte de 'immigrant' que ens proposa el DRAE és quasi idèntic al que proposa per a colon: 'colono, na. (Del lat. colōnus, de colĕre, cultivar). 1. m. y f. Persona que coloniza un territorio o que habita en una colonia.' En el Weltanschauung de la religió espanyista, no hi cap la possibilitat d'integrar-se al país d'acollida.


Totes quatre definicions d'immigrar coincideixen a donar arguments als qui consideren que no podem parlar d'immigrants per referir-nos a persones nascudes aquí; però es fa, sobretot com a antònim de ciutadà en aquells estats on la ciutadania no s'obté per ius soli. No sabem si la República Catalana triarà entre el ius sanguinis i el ius soli o els adoptarà tots dos, però si s'adopta qualsevol fórmula de vinculació entre ciutadania i coneixement de la nostra llengua (la mínima seria exigir el coneixement passiu del català), tinc per segur que caldrà que la República Catalana esmerci recursos i esforços considerables a aconseguir que moltes de les persones que ara no tenen la ciutadania espanyola arribin a tenir la catalana; i que hi haurà persones que ara tenen la ciutadania espanyola que només podran optar per la catalana segons els requisits que adoptem (per exemple, si copiem la sàvia disposició britànica d'eximir els més grans de seixanta-cinc anys).


Entre les preguntes que em faig, n'hi ha una que miraré de respondre en el futur: quan deixa de veure's o d'ésser vista com a immigrant una persona? Partint de les definicions anteriors, sembla clar que o bé quan deixa de residir al país o bé quan deixa de veure's - ésser vist com a estrangera en aquest país.


M'enorgulleixo del meu primer cognom (De Yzaguirre) i de les arrels basques que evidencia, però mai no m'ha demanat ningú si sóc immigrant (només tinc una anècdota divertida amb en Tísner que potser algun dia el Màrius Serra explicarà). Deu ser perquè el meu besavi va fer seu aquest país sense reserves.


En tot cas, això que el senyor Cañas pare no és un immigrant, ell, que tant s'omple la boca per dir que la legalitat hereva del franquisme ha de passar per davant de la democràcia, ell, insisteixo, ho haurà de fer entendre als responsables de l'Instituto Nacional de Estadística, que publiquen les dades dels fluxos migratoris separant les migracions exteriors de les que consideren interiors (encara que siguin entre nacionalidades diferents).


A mi no m'agrada que el senyor Rajoy digui que els catalans som propietat dels espanyols: em demostra que em veu com un esclau, de nom Divendres (Bosch 'dixit'), però no li puc dir com ha de pensar; al senyor Cañas potser no li agradarà que no vegem son pare com un turista, un missioner o un diplomàtic, o que el convidem a 'volver' com a turista a l'illa de Robinson Crusoe, però de la mateixa manera que no ens pot imposar que ens sentim espanyols, tampoc no ens pot imposar la seva visió de la immigració espanyola com si es tractés d'un episodi de mudances; molta gent es va veure expulsada del seu país per aquells qui els van voler convertir en instruments del genocidi lingüístic; afortunadament ni la dictadura franquista ni la dictatova neofranquista no se n'han sortit, per molt que al senyor Cañas li pesi.


 


Lluís de Yzaguirre i Maura, professor de Universitat Pompeu Fabra

Editorial