Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Joan Pérez i Ventayol

04.05.2014

Nazis o jueus: les acusacions anticatalanes al llarg de la història

Per enèsima vegada, des de sectors espanyolistes s'ha comparat l'actual procés sobiranista català, i per extensió tot el catalanisme, amb el nazisme. En conseqüència i per analogia històrica, aquesta comparació també atorga la categoria de jueus als ciutadans catalans no identificats amb el moviment catalanista. És a dir, es pressuposa que pateixen una discriminació semblant a la dels jueus alemanys sota el règim dels anys trenta. El clima polític actual ha significat un augment de l'ús d'aquesta comparació i els exemples són nombrosos. Un dels més sonats vingué de l'alcalde de La Corunya, que afirmava: 'Jo no aprecio cap diferència entre un jueu amb estrella groga perseguit pels nazis i un nen català castigat per parlar castellà al pati de l'escola. No hi ha cap diferència, és una opressió, això va contra els drets humans.'


Aquesta comparança forma part d'un discurs que l'espanyolisme planteja en termes retòrics i morals, i no tan sols implica la banalització de la persecució nazi i el menyspreu de les seves víctimes, sinó un intent de desprestigiar el catalanisme portes enfora. La ràpida vinculació que s'estableix amb tots els aspectes agressius que du associada l'acusació de nazi genera un rebuig inconscient quasi immediat. Per contra, l'equiparació als jueus permet presentar-se com a víctima i per tant captar simpaties. Ara bé, aquesta idea preconcebuda i molt reconeixible del que vol dir nazi i jueu avui en dia no ha estat sempre la mateixa.


L'equiparació del catalanisme amb el nazisme és relativament nova. Com a màxim pot tenir setanta anys, des de la fi de la Segona Guerra Mundial, tot i que el seu ús és molt posterior. En canvi, i paradoxalment, un altre dels principals exercicis d'identificació que els sectors espanyolistes han cultivat històricament, el de titllar els catalans de ser jueus, en té com a mínim el doble. 


La substitució de l'apel·latiu que s'ha produït --de ser jueus a ser nazis-- implica dues consideracions que cal tenir en compte. La primera, demostra que l'única finalitat d'aquestes acusacions ha estat propagandística i amb intenció de desacreditar el catalanisme i els catalans, independentment del concepte utilitzat. La segona, és la transformació que hi ha hagut en l'ús del terme jueu utilitzat per l'espanyolisme.


Inicialment, l'acusació de jueu i de tots les seves connotacions pejoratives era un dels recursos utilitzats pels grups ultracatòlics i antiliberals com a forma de reacció als canvis socials i ideològics que portava la modernització i la secularització de finals del segle XIX i principis del XX. Els impulsors d'aquest procés de canvi --republicans, liberals, socialistes, moviments amb idees avançades…-- eren acusats d'estrangers, de jueus, de maçons o d'anticristians. La incriminació de ser hebreu, a més, apel·lava a les creences i als mites antijueus molt arrelats a la cultura popular d'aleshores. Amb l'aparició de nous marcs de referència nacionals diferents de l'espanyol, com fou el catalanisme, hi hagué una reacció semblant contra intel·lectuals i polítics catalans.


Així, el projecte polític de la Solidaritat Catalana de 1906 generà una onada d'acusacions amb l'escriptor Pío Baroja com a màxim exponent, que inculpava els catalans de promoure el separatisme assegurant que 'otra de las causas del odio muy extendido de los catalanes a España es la influencia judía. Los catalanes han tenido la habilidad de lanzar el sambenito de judíos a los demás españoles, cuando precisamente los judíos son ellos'.


Una dècada després, i producte també d'un evident antisemitisme, les invectives es dirigien contra la Lliga Regionalista i els seus líders: 'Estos hebreos que conducen a la Lliga, con sus perfiles y sus actos de judíos, llevan la sangre de Judas en sus venas. No hay que olvidar que, a raíz del aborrecible decreto de expulsión, miles de israelitas se establecieron en Barcelona, y renegando de su religión y de su raza por no perder sus riquezas, se convirtieron. De ellos desciende directamente la Lliga. Acercaos, españoles, a esas gentes. Llamad, íberos, a las puertas de esa casa. Unas manos de uñas largas y afiladas, aguzadas por la usura secular, entreabrirán, recelosas, un postigo. Luego veréis un rostro escuálido, horrendo, de nariz corva, y ojos escrutadores. Con voz gangosa, renegada, de judío, mascullará unas palabras groseras. Un portazo. ¡Ay de vosotros, desdichados, si, confiando en la hospitalidad de Cataluña, apoyasteis vuestra mano en el postigo!'


Durant la guerra civil s'atacà les personalitats catalanes republicanes vinculant-les a un malèvol judaisme i, amb la victòria franquista, als anys quaranta, s'acusava el separatisme català de ser un mitjà del sionisme internacional per enderrocar les nacions cristianes.


Per tant, és clar que els conceptes emprats com a acusatoris han canviat (de jueus a nazis) però no la seva funció, que sempre ha estat la de vincular els catalans i el catalanisme a categories ideològiques i històriques amb connotacions negatives. Al marge de la manipulació històrica i la falsedat que comporta, aquesta estratègia forma part d'un llarg procés que té en la base del seu discurs una única motivació: l'anticatalanisme.




Joan Pérez i Ventayol, historiador.



Editorial