Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Josep Cruanyes

03.05.2014

La policia espanyola, ara com durant el franquisme

Rafael Martí Faixó va denunciar que havia estat agredit per vuit agents per haver dut una estelada al coll. La resposta del director de la policia espanyola, Ignacio Cosidó, va ser: 'Per la informació de què disposo, l'actuació de la policia va ser correcta.' El ministre Jorge Fernández Díaz ho va ratificar i va dir que quan la policia el volia identificar Rafael Martí s'hi havia resistit. 


Tots hem vist les imatges de Rafael Martí, amb els evidents hematomes i lesions produïts pels cops que, com va declarar, va rebre a la cara quan va ser apallissat al lavabo de l'estadi de Mestalla per un grup de vuit policies, pel sol fet d'haver dut un símbol que representa una determinada posició política: l'independentisme. 


També sovintegen --i aquests dies n'hem tingut mostres-- incidents amb policies espanyols que increpen ciutadans que se'ls adrecen en català, llengua oficial reconeguda per la constitució i els estatuts del País Valencià, les Illes Balears i Catalunya. En tots els casos, l'informe policíac dels fets diu que el ciutadà o ciutadana els ha insultat o s'ha resistit a la seva autoritat. El ministre i el cap de la policia no creuen que és molt estrany que els ciutadans que s'adrecen en català als cossos de seguretat ho facin insultant-los? Mai no se'ls ha ocorregut, als càrrecs policíacs, que ací hi tenen un problema? Encara més quan els ciutadans denuncien que els membres dels cossos de seguretat els han increpats, obligant-los a parlar en castellà o dient-los 'catalanes de mierda' o 'yo soy representante de España y aquí se habla español'. Variants dels clàssics 'Hable en cristiano' o 'El catalán, en la cocina'.


Aquests constants i repetits incidents demostren que hi ha una actitud de certs membres dels cossos policíacs que són refractaris a acceptar la legalitat vigent, que reconeix la nacionalitat catalana i la nostra llengua com a llengua oficial. Ells han de garantir l'exercici dels drets lingüístics i de la llibertat d'expressió.


La primera cosa que em demano és per què havia de ser identificat un noi que va anar al partit de futbol amb una estelada. Aquest sol acte ja evidencia un abús d'autoritat comès per la policia, que té el deure i la funció de no importunar la vida dels ciutadans i garantir la lliure expressió de les seves idees. Llibertat que també inclou exhibir símbols d'un determinat pensament polític, com és el cas de l'estelada de Rafael Martín.


Les respostes del ministre i el senyor Cosidó en aquest cas --com en la multitud de casos que es van succeint reiteradament sense solució des del franquisme-- són similars a les que va donar el governador franquista Tomás Pelayo Ros a l'abat Cassià Just, que s'havia interessat pels maltractaments a Jordi Carbonell. Carbonell va ser detingut el 1974 i torturat per la policia perquè els havia parlat en català. El van posar en observació psiquiàtrica a la presó, tractant-lo de boig. El governador va negar que hi hagués hagut maltractaments i es va treure de sobre qualsevol responsabilitat, dient que des del 12 de desembre era a disposició judicial, tot i que les tortures les havia rebut abans, durant la detenció al sinistre edifici de Via Laietana.


Sorprèn que la policia i els seus responsables polítics, en una societat que es diu democràtica, actuïn com els del franquisme, tapant els actes dels funcionaris oposats als drets fonamentals dels ciutadans, tolerant les actituds contràries a la diversitat i que considero xenòfobes; o en el cas de Rafael Martín, en vista de les evidències de tortura. La seva actitud hauria de ser, per contra, de 'tolerància zero'.


Les Nacions Unides defineixen la tortura així: 'Acte pel qual s'infligeix intencionadament un intens dolor o sofriment, físic o mental, a instigació d'un funcionari públic, a una persona per a fins com ara obtenir-ne --d'ell o d'una tercera persona-- una informació o confessió, castigar-la per un acte que ha comès o intimidar-la --a ella o a unes altres persones.'


És ben clar que tant en el cas de Jordi Carbonell com en el Rafael Martín hi va haver fortes agressions de funcionaris policíacs a dos ciutadans detinguts per a infligir-los dolor i vexar-los. Jordi Carbonell va ser torturat per haver parlat en català i Martín per haver dut signes del seu pensament independentista. En l'un cas i en l'altre van ser torturats també per a intimidar d'una manera general els ciutadans que parlaven català i els qui tenien determinades idees polítiques perfectament legítimes.


En tots aquests casos, tant el governador civil franquista com ara els responsables policíacs s'han limitat a dir que la policia havia actuat correctament. Però les agressions es van cometre en un moment en què havien de garantir la integritat física dels ciutadans que tenien detinguts en llocs tancats, i hi havia evidents rastres de les agressions que han cobert amb atestats negatius. Tenen el deure d'obrir investigacions, disposar els mitjans per a no tolerar actituds d'aquesta mena i fer complir la legalitat vigent en matèria lingüística i de llibertat d'expressió.


Recordo que el govern espanyol ja va ser condemnat pel Tribunal dels Drets Humans d'Estrasburg per no haver investigat les tortures denunciades per les detencions de la ràtzia del jutge Baltasar Garzón amb motiu dels Jocs Olímpics el 1992 a Barcelona.


Avui Jorge Fernández Diaz, com el 1974 Pelayo Ros, continua tolerant les tortures i el menyspreu a la llengua i els símbols catalans per part de molts policies espanyols. En comptes d'això, hauria de tenir tolerància zero contra les vulneracions dels drets dels ciutadans.


 


Josep Cruanyes i Tor, advocat, historiador i president de la Comissió de la Dignitat.

Editorial