Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Jordi Pascual Sala

24.03.2014

La màscara d’Evo Morales

Actualment, amb la sobredosi d’informació que tenim a l’abast, disposem de poc temps per a aprofundir i reflexionar, i  tendim a fer servir etiquetes per a classificar el món. Aquest model d’etiquetatge és igualment emprat per una bona part dels mitjans de comunicació, que no pas d’informació. En aquest context, els polítics (i no sols ells) de tot el món poden, a través d’hàbils campanyes de màrqueting, promoure que se’ls etiqueti com més els convé per a guanyar-se el suport de certs sectors de l'opinió pública.


És en aquest context que, hàbilment, el president de Bolívia, Evo Morales, ha utilitzat les seves intervencions en reunions internacionals (a l’ONU, per exemple), ha organitzat fòrums (Conferència Mundial dels Pobles sobre Canvi Climàtic i Drets de la Mare Terra), ha aprovat lleis (Llei Marc de la Mare Terra i Desenvolupament Integral per a Viure Bé), ha utilitzat símbols (com la wiphala o bandera andina) i s'ha inventat una nomenclatura (Estat Plurinacional, Descolonitzador, Nacions i Pobles Indígena-Originari-Camperols, etc.) per a vendre una imatge del seu govern com a defensor de la natura i dels pobles indígenes. I dic 'vendre' perquè, per desgràcia, la retòrica indigenista i pachamamista-ecologista d’Evo Morales és pura façana. En els paràgrafs següents intentaré fer-vos-en cinc cèntims. Però deixeu-me, abans, fer un breu repàs de la història recent del país.


El procés de canvi a Bolívia no ha nascut ni crescut amb Evo Morales. El procés de canvi que viu la societat boliviana, amb més reconeixement dels pobles indígenes, clava les arrels (entre més coses, perquè ve de lluny) en la ‘Marcha por el Territorio y la Dignidad’ del 1990, que va portar una multitud d’indígenes de les terres baixes del país a recórrer a peu els més de cinc-cents quilòmetres i a superar els prop de quatre mil metres de desnivell que separen les seves comunitats de la capital, La Paz. Aquella marxa històrica va generar un suport a la causa indígena inèdit en la societat boliviana, va visibilitzar els indígenes de terres baixes (considerats tribus salvatges pel mateix sistema jurídic i educatiu bolivià, en contraposició als pobles originaris andins) i va obligar els governs neoliberals de torn a reconèixer quatre territoris indígenes (anomenats 'terres comunitàries d’origen' o TCO) per a protegir-los de l’explotació forestal i de la pressió expansiva dels terratinents de terra baixa. A més, ja en aquella marxa els indígenes de terra baixa van reclamar la instal·lació d’una assemblea constituent per a refundar el país amb la participació dels indígenes, i a redós de la marxa i de la pressió de sectors intel·lectuals i ONG es va aprovar la Llei de Participació Popular que reconeixia l’oficialitat de les autoritats indígenes i el seu dret de presentar-se a les eleccions amb les seves organitzacions. Poc després (1996), una segona marxa indígena va aconseguir l’aprovació de la Llei de la Reforma Agrària (Llei INRA) i el reconeixement de trenta-tres TCO més. I l’any 2002, una marxa d’indígenes de terres baixes i altes va arrancar el compromís d’aprovar una llei de convocatòria de l’assemblea constituent. Aquest compromís, amb tot, va quedar en lletra morta.


Paral·lelament, a les terres altes es va produir un procés progressiu de mobilització dels indígenes i camperols, de llarga trajectòria i amb profundes arrels sindicals, i que es va materialitzar en blocatges de carreteres i en topades i que va agafar l’any 2000 amb la guerra de l’aigua, en què també van participar amplis sectors urbans tips de l’aplicació de les polítiques neoliberals i de la privatització dels serveis públics.  


Quin paper va tenir en tot plegat Evo Morales? Cap ni un. Mentre tot això passava, Evo era el dirigent (encara ho és) dels cocalers del Chapare. Aquesta regió de terres baixes fou ocupada per ex-miners andins que es van veure desplaçats cap a terres alienes arran del desmantellament de la Corporació Minera de Bolívia (Comibol) per part dels governs neoliberals. Una vegada al Chapare, els ex-miners (molts dels quals d’ètnia aimara i quítxua) es van repartir la selva en parcel·les de cinquanta hectàrees cadascun d’acord amb un sistema de funcionament sindical. I, a més de cultivar-hi aliments, es van especialitzar en el conreu de la fulla de coca, destinada majoritàriament a la producció de cocaïna, perquè era el cultiu més rendible (fins a quatre collites l’any). Les selves del Chapare no eren buides quan hi van arribar els ex-miners. Hi havia indígenes de terra baixa, els yukis, yuracarés, mojeños i tsimane. Des del primer moment, els sindicats cocalers van desplaçar els indígenes sense gaires miraments, fins que un acord informal va portar a la definició d’una línia vermella que els cocalers no podien superar i que protegia el TIPNIS, Territori Indígena i Parc Nacional Isiboro Sécure (reconegut en la primera marxa). No obstant això, els conflictes van continuar amb el traspàs constant de la línia vermella per part dels colonitzadors. Evo va quedar molt marcat per aquella lluita amb els indígenes, anomenats despectivament ‘indios’ pels qui es consideraven a si mateixos originaris o camperols. Indígenes, TCO i parcs nacionals van ésser vistos pels cocalers com un fre a les pretensions colonitzadores, i des d’aleshores van ocupar un lloc destacat en la llarga llista d’enemics de Morales.


Evo va ésser elegit el 1997 per a dirigir l’instrument polític de la Confederació Sindical Única de Treballadors de Bolívia (CSUCTB) en el marc de la llei de participació popular i imposant-se a un candidat escollit per les comunitats indígenes andines, en una decisió que va comportar una forta divisió del moviment i al posterior predomini del MAS (instrument polític) per damunt de les bases (CSUCTB). En les eleccions del mateix any, va aconseguir d'entrar com a diputat al parlament gràcies sobretot al suport dels cocalers de Cochabamba. El 2001, arran de la pretensió de l’ex-dictador Banzer (lacai de l’ambaixada nord-americana) de prohibir el comerç de la fulla de coca, hi va haver dures topades entre l’exèrcit i els cocalers, i Evo va ésser expulsat del lloc de diputat acusat d'haver dirigit la revolta. Això li va donar un gran prestigi antiimperialista i molt de suport de tots els sectors hostils als governs neoliberals. El 2002 era any d’eleccions. Morales es va tornar a presentar com a dirigent del MAS i va assolir uns resultats espectaculars amb la col·laboració involuntària de l’ambaixador nord-americà, que va demanar als bolivians que no votessin Morales pocs dies abans de les eleccions. Evo va quedar segon i això el va convertir en el cap necessari per al canvi. Immediatament va establir aliances amb els sindicats de miners, les juntes veïnals urbanes i les organitzacions indígenes andines. El president electe Sánchez de Losada (el ‘gringo’ Goni, que amb prou feines sabia parlar castellà) va signar un seguit de decrets que cedien les reserves de gas i petroli a multinacionals estrangeres, i això va generar un rebuig en bona part de la societat boliviana, que finalment portaria a la caiguda del president aprofitant la seva pretensió d’exportar gas a través d’un port xilè (enemic tradicional de Bolívia).


Des d’aleshores els partits tradicionals i les institucions de l’estat van entrar en crisi arran del blocatge permanent dels moviments socials encapçalats per Morales, que a les eleccions del 2005 va guanyar amb uns resultats històrics amb el programa de convocar una assemblea constituent (prestat dels moviments indígenes), de nacionalitzar el gas i el petroli (originat en la guerra del gas, en què sí que va tenir un paper protagonista) i de convocar un referèndum per a les autonomies departamentals (obligat per la pressió del moviment regionalista cruceño, de Santa Cruz). En aquest procés, va rebre el suport tant de la seva gent (els cocalers del Chapare) com dels indígenes de terres altes i baixes (esperançats amb la nova constitució i les autonomies indígenes), dels comerciants (molts dels quals d’ètnia aimara o quítxua, i que veien en Morales un dels seus) i d'una bona part de la classe mitjana de la regió andina (il·lusionada amb la perspectiva d’un govern nacionalista que defensés els interessos del país). I també de les ONG i les organitzacions de la societat civil, que havien estat secundant el procés de canvi des del començament (és a dir, des de molt abans d’Evo Morales) i que per fi el veien possible.


Però Evo tenia uns altres plans. Malgrat disfressar-se amb les vestimentes de tot el país i de participar en cerimònies pseudoindígenes organitzades pel vice-president García Linera (sociòleg universitari i màxim ideòleg del govern), la seva prioritat continuava essent la defensa de la colonització de les terres baixes de l’Orient a qualsevol preu, i per això necessitava canviar la llei referida a les terres comunitàries d’origen. I així va ésser. Hàbilment, en la nova constitució totes les referències als indígenes es van canviar per ‘indígena-originari-camperol’. Així doncs, es posava al mateix sac els indígenes de terres baixes (que viuen en grans TCO que engloben percentatge important de les terres cultivables, plujoses i càlides), els indígenes de terres altes (que també tenen algunes TCO, però de menys interès agícola pel clima fred i sec, i molts dels quals tenen propietats individuals assolides amb la revolució del 1952) i els camperols (amb propietats privades obtingudes a través dels sindicats). La retòrica del govern ha insistit una vegada i una altra (i encara ho fa) que prendria terres dels grans terratinents de terra baixa per a repartir-les als indígenes-originaris-camperols. A la pràctica, amb tot, només un 1,5% de les terres ‘saneadas’ a les TCO provenen d’expropiacions a terratinents per incompliment de la funció econòmica i social (basant-se en un procés començat molt abans de l’ascens del MAS al poder i en la Llei INRA), mentre que la resta correspon a terres de caràcter públic (font: CEDLA). No atrevint-se a prendre les terres als terratinents, i exhaurint-se les terres fiscals, el pas següent del govern és començar a qüestionar la legitimitat de les TCO: per què volen els indígenes tantes terres si són quatre gats i encara van amb la destral? I, a més, amb tants camperols que reclamen terres per a cultivar? Com a part de l’estratègia, s’han començat a denunciar casos puntuals de lloguer o cessió de trossos de TCO a empreses per a desacreditar el caràcter social d’aquestes terres i així preparar el terreny per a suprimir-les. Uns quants dirigents oficialistes han començat a parlar de 'auditar les TCO' per a identificar ‘excedents de terra’, i la CSUCTB prepara una proposta de llei de terres per a poder introduir-se als territoris indígenes. Una part de l’estratègia passa per l’obertura de carreteres al bell mig d’aquests territoris i facilitar, així, l’assentament de colons a les millors terres cultivables.


I per què Evo Morales prefereix d'encarar-se als indígenes i no als terratinents? El projecte del MAS té un marcat caràcter ‘desarrollista’ i pragmàtic. El govern ha establert una múltiple aliança entre les empreses agroindustrials brasileres (el Partit dels Treballadors de Lula és un fort aliat del govern, i el Brasil té molts interessos a Bolívia i una molt potent indústria agropecuària ben instal·lada al país), la Càmbra Agropecuària de l'Orient (CAO, feu dels terratinents conservadors de Santa Cruz) i els camperols i colonitzadors cochabambins (la seva parròquia). Si bé d’entrada la CAO era enemiga declarada d’Evo Morales, ja se sap que la pela és la pela i ara s’entenen de meravella. El cultiu migratori de soja, que es fa a base d’avançar la frontera agrícola, ha passat d’1,6 milions de tones mètriques a 2,3 (font: CEDLA) gràcies a l’increment bestial del cultiu de soja transgènica, que ha passat de 200.000 hectàrees el 2005 a més d’un milió el 2012 (font: ANAPO), cosa que ha fet augmentar al seu torn la importació de plaguicides al país un 300% (font: SENASAG). La desforestació en terra baixa és aclaparadora (220.000 hectàrees l’any 2012; font: SERNAP) i afecta no sols els volts de Santa Cruz i el Chapare, que ja fa dècades que són immersos en aquest procés, sinó també el Departament del Beni, el nord del Departament de La Paz i Pando (el departament pròpiament amazònic de Bolívia, cobert en bona part de selva). El govern té la intenció d’incrementar l’avenç de la frontera agrícola de 3,17 milions d’hectàrees a 15 amb la fal·làcia de garantir la ‘seguretat alimentària’ (font: CIPCA). El futur de les selves i dels indígenes que hi viuen (guarayos, sirionó, mojeños, takanes, etc.) està més amenaçat que mai.


Però el govern d’Evo Morales té una altra obsessió: l’explotació dels recursos naturals. La nova constitució política de l’estat té com a prioritat explotar i industrialitzar aquests recursos. La primera part, coincident amb la tradició extractivista heretada de la colònia, ha rebut una atenció extraordinària. La segona (la industrialització promoguda amb els ingressos de l’extracció), molt necessària i mai realitzada, s’ha deixat en l’oblit. La inversió minera del 2005 al 2011 ha estat de 246 milions de dòlars anuals (91% dels quals corresponen al sector privat), respecte a només 39 milions de dòlars anuals en els sis anys anteriors (font: Ministeri de Mineria i Metal·lúrgia). Els miners cooperativistes, és a dir, que no treballen per a l’estat, s’han fet d’or explotant mines que no els han costat res i per les quals amb treballs si paguen impostos. Per descomptat, són uns ferms defensors d’Evo Morales, mentre es dediquen a construir blocs de pisos pertot arreu amb els sacs de diners obtinguts. Actualment, a més de les moltes mines en funcionament, hi ha un munt de projectes de noves explotacions, entre els quals es poden destacar el de l’explotació del liti del salar d’Uyuni o de la muntanya de ferro del Mutún, al bell mig del Pantanal (una regió d’extraordinària riquesa faunística). Però no sols s’extreuen minerals: l’explotació de gas i petroli és més gran que mai al Chaco per a satisfer els contractes d’abastiment signats amb l’Argentina i el Brasil, i s'hi obren nous pous que afecten greument les comunitats guaranís. L’empresa d’hidrocarburs estatal (YPFB) ha ampliat les seves àrees d’exploració a 22 milions d’hectàrees, el 68% de les quals es troben en territoris indígenes o àrees protegides (!). Al nord, hi ha projectes per a obrir nous pous als Departaments del Beni i La Paz que afecten les ètnies tsimane, mojeño i takana i posen en perill el Parc Nacional Madidi, un dels més rics en biodiversitat del món. I qui explota els pous de petroli i una bona part de les grans mines? Multinacionals estrangeres, que si bé es van poder espantar inicialment amb la retòrica expropiadora del govern, ben aviat van entendre que els seria ben fàcil de continuar fent negocis amb un govern pragmàtic que vol generar divises al preu que sigui, sense cap escrúpol ambiental i que necessita socis amb calés per a explotar els jaciments. Així, la inversió estrangera directa neta a Bolívia ha passat de valors negatius entre el 2003 i el 2006 a 577 milions de dòlars el 2012 (s'han superat àmpliament els 300-400 milions del període 2000-2002 amb governs neoliberals, i concentrada en un 63% i 6% en els hidrocarburs i la mineria, respectivament; font: Banc Central de Bolívia). Per cert, sabeu quin és el principal inversió estranger el 2012? Sí, l’Espanya de Mariano Rajoy (28%), seguida del Brasil, dels Estats Units i de les Illes Caimán (?). La política ‘business-friendly’, austera i conservadora en termes financers del govern bolivià ha empès la CNN i el New York Times a dedicar-li uns quants reportatges i articles d’elogi. Estranys avals per a un govern revolucionari i socialista, no creieu?


Però la cosa no s’acaba aquí. En el marc dels seus acords amb el Brasil i de la Iniciativa per a la Integració de la Infrastructura Regional Sud-americana (IIRSA), Evo Morales pretén construir una represa a Cachuela Esperanza que se sumaria a les dues que ja estan en plena construcció al Brasil (Jirau i San Antonio) i a una quarta que s'ha planificat de construir a Guajará-Mirim, al límit entre ambdós països. Les quatre represes juntes, situades a la capçalera del riu Madeira (el principal afluent de la conca sud de l’Amazones, i que hi aporta més sediments) sumaran la barbaritat de 6.450 MW de producció elèctrica destinats a abastir d’energia la producció d’agrocombustibles responsables de la destrucció de milions d’hectàrees de selva verge als departaments de Rondonia i Acre (els de més taxa de desforestació de la conca amazònica). Aquest sistema de represes afectarà greument la dinàmica hidrològica i d’aportació de sediments del riu Madeira i generarà un impacte imprevisible en el drenatge de l’aigua al Departament del Beni (ja de per si periòdicament inundat) que afectarà de manera crítica pobles com els esse-ejas que viuen del riu, per no parlar dels centenars d’espècies de peixos migratoris i dels pescadors que en viuen i se n’alimenten.


Però l’IIRSA va més enllà de les represes. Aquest projecte, finançat pel Banc Interamericà de Desenvolupament (BID) i la Corporació Andina de Foment (CAF), té per objectiu fomentar una xarxa de carreteres i hidrovies que connectin la producció agroindustrial dels països sud-americans amb el Pacífic i l’Atlàntic per a la seva exportació als països banyats per les seves aigües (sobretot la Xina, el Japó, els Estats Units i els tigres asiàtics). Així, en el cas bolivià a part invertir en represes i hidrovies s'ha previst de fer una xarxa de carreteres que permetin una fàcil sortida al Pacífic pels productes brasilers, travessant territoris indígenes, parcs nacionals i selves verges i obrint-les a la colonització i l'explotació. En aquest projecte s’emmarca la construcció d’una carretera entre Cochabamba i San Ignacio de Moxos passant pel bell mig del TIPNIS, finançada a crèdit pel Brasil. Aquesta carretera és la nineta dels ulls d’Evo Morales, perquè li permetria la colonització definitiva del parc a mans dels cocalers, la construcció de pous de petroli a la zona (ja n’hi ha uns quants en projecte) i una entrada en massa de cochabambins al Departament del Beni (un dels més hostils al seu govern). Però de nou els mojeños, en una nova 'marxa heroica', i després d'ésser gasificats, pegats, dispersats i vexats per la policia, han persistit fins a arribar a les portes del Palau de Govern enmig dels crits de suport de la població paceña i d'una bona part del país. Si bé provisionalment Evo ha posposat la construcció de la carretera, cerca la legitimació per a construir-la mitjançant una votació oberta no sols  als pobladors de la zona, sinó a tots els habitants dels dos departaments implicats. I, mentrestant, el ministre Juan Ramón Quintana (mà dreta d’Evo i personatge molt fosc vinculat a l’espionatge en governs anteriors) parla de la necessitat de ‘construir universalitat cívica ciutadana als territoris indígenes’, que és una manera elegant de dir que portaran la civilització als pobres indis salvatges mitjançant carreteres, tractors i comerços (i colons).


En l’àmbit de la construcció, Evo tampoc no es queda curt. Els últims anys, el país ha viscut la febre constructora més gran de la seva història. El consum de ciment ha passat d’1,4 milions de tones mètriques a 2,7 del 2005 al 2012 (font: Institut Nacional d'Estatística). Només cal passejar-se pels afores de les grans ciutats del país per a veure edificis nous a tot arreu. Curiosament, gairebé tots sense acabar, per evitar de pagar imposts.


Amb aquest panorama és difícil de sostenir una visió ecologista del govern d’Evo Morales, tret que considerem que explotar fins a l'última gota de la Pachamama és una manera d’estimar-la (sic). També és difícil de sostenir l’indigenisme d’un govern que es dedica a promoure l’explotació i espoli de les terres on aquests indígenes viuen. Els principals caps de la Confederació d’Indígenes de l’Orient Bolivià (CIDOB) han estat calumniats i perseguits pel govern per oposar-se als seus projectes, fins al punt que en Quintana ha organitzat una CIDOB paral·lela amb partidaris del govern. El mateix ha passat amb els dirigents del TIPNIS i més organitzacions indígenes, no sols de terres baixes sinó també de l’altiplà. El Consell Nacional d'Ayllus i Markas del Qullasuyu (CONAMAQ), que engloba una bona part de les comunitats indígenes andines, va donar suport a la CIDOB en la lluita pel TIPNIS i per això el govern ha muntat una CONAMAQ paral·lela (pràctica, per cert, copiada dels partits conservadors del passat). Per tot això en Xavier Albó, membre destacat de l'ONG CIPCA, s’ha oposat a la línia engegada pel govern i ha demanat que es respectin les TCO, l’autonomia dels pobles indígenes en les seves decisions i el dret que tenen les comunitats de decidir si accepten o no que es facin infrastructures o prospeccions als seus territoris. Per la visió crítica que tenen les ONG amb l’acció del govern, el vice-president ha arribat a qualificar-les de punta de llança de l’imperialisme en un article vergonyós. Les mateixes ONG que han acompanyat des del primer moment el procés de canvi, que en el seu moment van ajudar l’Evo a arribar al poder i que van formar una bona part dels seus dirigents i càrrecs electes. I no s’ha quedat aquí: ha amenaçat totes les ONG i organismes de cooperació que treballen al país que, si no s’adapten al full de ruta establert pel govern, ja se’n poden anar o els en faran fora. I han complert la promesa: l'ONG danesa Ibis ja ha hagut de fer les maletes.


Un altre dels enemics declarats del govern són els conservacionistes, que també han estat qualificats, com no podia ésser d’una altra manera, d’imperialistes. Segons García Linera, la protecció dels boscos de l’Amazònia i dels pobles indígenes que hi viuen seria una estratègia dels poders del nord per a controlar els recursos naturals d’aquesta regió i, per tant, caldria considerar les organitzacions ecologistes estrangeres que treballen a la zona com una ‘forma militar de forces estrangeres’ (sic). No deixa d'ésser irònic que grups d’intel·lectuals d’esquerra del nord donin suport a un govern que vol fer desaparèixer els parcs naturals com a obstacle al progrés, que tolera l’evasió fiscal de la burgesia puixant, que no accepta la pluralitat d’opinió, que pacta amb l’agroindústria brasilera i cruceña i que qualifica d’imperialistes les ONG europees estretament vinculades a la mateixa esquerra. Suposo que en aquest món dominat pel capital cal buscar referents on sigui. Però amb l’Evo, companys, ens hem equivocat.     



Jordi Pascual Sala, doctor en biodiversitat (UB) i ex-director d'una ONG boliviana de suport a les comunitats indígenes mojeñas (2004-2008)

Editorial