Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Lluís de Yzaguirre

10.02.2014

L'endofòbia i la ultradreta espanyola

Hi ha gent que no acaba d'entendre que a Espanya la ultradreta no tingui la mateixa puixança, almenys, que té més al nord; sobretot en vista dels índexs de desocupació i d'immigració. Caldrà explicar-los que els ultres espanyols són tan posseïts per l'endofòbia que no els queda gaire lloc per a la xenofòbia.


Vaig proposar el concepte d'endofòbia el 2003 en un escrit que ha romàs en els cenacles acadèmics. Potser és l'hora de compartir-lo amb la generalitat dels humans. Es tracta d'un concepte complementari del de xenofòbia. Partint de la idea que el xenòfob rebutja la persona diferent excloent-la de la seva comunitat ('et reconec el dret de ser diferent i et nego el dret de formar part del meu món'), l'endòfob rebutja el dret de ser diferent d'una persona que reconeix com a membre del seu món ('et reconec com a membre del meu món i et nego el dret de ser diferent de com jo l'identifico').


Exemples d'endofòbia serien la persecució de les formes de viure la sexualitat que hom desaprova per motius religiosos o morals, l'assassinat dels bahaistes a l'Iran (no els reconeixen que siguin d'una religió diferent i els consideren musulmans apòstates) i l'odi a la diversitat lingüística, que els catalans coneixem tan bé. La negació de la diferència que porta els neofeixistes a voler espanyolitzar els infants catalans i els talibans de les xarxes a desgastar el clixé 'qué pone en tu DNI' no és més que la plasmació moderna de l'ADN destil·lat per l'odi als moriscs, jueus, 'cristianos nuevos' i 'afrancesados'...


El xenòfob vol expulsar el diferent. L'endòfob vol 'guarir-lo', amagar-lo a les presons o normalitzar-lo (convertir al catolicisme forçosament, espanyolitzar), però no renuncia a uniformar-lo.


No vull negar que els ultradretans espanyols siguin xenòfobs, però el sentiment endòfob anticatalà i antibasc és tan més poderós que se senten (o se sentien fins fa ben poc) perfectament representats pel partit neofranquista de dretes que ha impulsat la castració simultània de l'estatut i del 'espíritu (més aviat fantasma) de la transición'. Però no és casualitat que sigui a Catalunya on tenim una de les expressions del racisme xenòfob més homologables a les europees (PxC): aquí l'anticatalanisme és autoodi i deixa lloc per a la xenofòbia.


Tampoc no és casualitat que a la 'playa de Madrid' (el nostre País Valencià, tres autovies gratuïtes, tres AVE per assegurar l'allau humana desnaturalitzadora) s'hagin esmerçat tants esforços a aconseguir que els colons de la capital del regne no es trobin exposats a la malignitat dels canals de ràdio i televisió en català.


Personalment, em sembla més agressiva l'endofòbia que no pas la xenofòbia. Aquesta darrera rebutja la persona diferent, però li respecta la diferència. La primera, en canvi, vol anorrear la diferència. Deu ser molt subjectiu: caldria veure quants homosexuals empresonats o sotmesos a 'teràpies' arreu del món no preferirien l'exili a la presó, l'ocultació, l'armari... quants bahaistes no preferirien l'exili a la mort. També m'ho fa pensar el fet que la xenofòbia es rendeix al diner i l'endofòbia no: hem vist estadis de futbol que deixaven d'insultar certs jugadors quan el seu club era adquirit per un xeic desvagat. En contrast, tenim munió de casos de Catalanes de Gas que s'han de canviar el nom (per molta riquesa, prosperitat, llocs de treball, etc. que aportin) si volen operar a Espanya.


Si aquesta anàlisi és correcta, veurem certes evolucions:


—A la Catalunya independent, a mesura que ens anirem normalitzant (no haver d'anar demanant perdó pel fet de tenir una identitat, com un suís o un neerlandès), la xenofòbia assolirà cotes homologables amb Europa.


—A l'estat hereu de l'Espanya actual (FKoS, Former Kingdom of Spain), el descobriment que hi ha unes altres diversitats que fins ara no els havien preocupat gaire exacerbarà l'endofòbia contra baleàrics i valencians ('només ens caldria ara que aquests es pensessin que podran fer com els catalans'). Si això contribueix a la reafirmació de la identitat pròpia de valencians i insulars, potser Espanya acabarà aconseguint el seu somni de ser una sola nació (bascs i gallecs es troben en estadis molt avançats d'assimilació, potser irreversibles).


—Si el FKoS acaba essent mononacional, sigui per la via de l'assimilació amb genocidi lingüístic i cultural, sigui per la via de l'emancipació de valencians i baleàrics, al cap de poc temps seguirà l'estela dels principals estats europeus, amb grups xenòfobs que ampliaran la visibilitat.


Atès que la República Catalana estarà en disposició d'exigir, en compliment de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries, el restabliment immediat de les emissions en català als països de parla catalana sota administració espanyola, no em sorprendria gens que una de les primeres decisions de l'FKoS, un cop alliberada Catalunya, sigui la d'anul·lar la ratificació de la CELRoM.


Segurament, passats uns quants anys de consolidació de la independència, quan els espanyols s'adonin que si passa un núvol ja no es veu el sol en allò que els queda de l'imperi, passarem del 'qué pone en tu DNI' al 'vete a Cataluña, polaco de mierda'.




NOTA 1
De Yzaguirre, Ll., Gelpí, C. (2003): “Al·loglotisme, territorialitat i ‘ius linguae’: tres eixos per vertebrar una política lingüística europea top-down”, Actes del 2n Congrés Europeu sobre Planificació Lingüística, Andorra, 14-16 de novembre del 2001, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2003, pàgs. 443-457, ISBN 84-393-6124-6. Versió en euskara: Lluís de Yzaguirre eta Cristina Gelpí: "Erdarak, lurraldetasuna eta hizkuntza legedia: behetik gorako Europako hizkuntza politika eraikitzeko hiru oinarri", BAT, Soziolinguistika aldizkaria 44, ISSN: 1130-8435, pàgs. 47-56

NOTA 2


Les parts es comprometen a garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i televisió dels països veïns en una llengua usada sota forma idèntica o pròxima d'una llengua regional o minoritària, i a no oposar-se a la retransmissió d'emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una tal llengua. Es comprometen, a més, a vetllar perquè cap restricció a la llibertat d'expressió i a la lliure circulació de la informació en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d'una llengua regional o minoritària no sigui imposada a la premsa escrita. (art 11.2 CELRoM)

Editorial