Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Joan Ramon Resina

16.12.2013

El llistó més alt que no calia

Tot i que la notícia ja ha fet córrer rius de píxels, no em puc estar de comentar allò que sens dubte serà el tema del 2014. La consulta. El referèndum. La decisió. Com vulgueu dir-ne. En el supòsit que, malgrat les amenaces de l'estat, es concreti en una forma o una altra d'accedir a les urnes. De moment, hi ha de cert una data, prou llunyana perquè mentrestant puguin passar moltes coses, i una pregunta perillosament fraccionada.

Confesso que quan vaig assabentar-me'n vaig pensar: són bojos, aquests catalans! Els partits independentistes, l'ANC, Òmnium, CDC, s'han passat mesos blasmant el federalisme de Navarro i el tercerviarisme de Duran, per acabar fent-los joc amb una interpel·lació que ineluctablement registrarà el màxim nombre de vots en la hipotètica consulta. Entenc que es volgués aplanar l'entrada d'ICV, partit refractari a comprometre's, i evitar el trencament de la coalició. Però arriscar l'objectiu final en canvi d'un consens amb data de caducitat em recorda el passatge de 'La ciudad de los prodigios' en què Satanàs porta un empresari barceloní al cim del Tibidabo i li diu: 'Tot això que veus serà teu si m'adores'; i l'empresari, creient que li ofereix els terrenys de la muntanya, signa a l'acte, convençut d'haver fet el negoci de la seva vida. Algun polític independentista haurà fet aquest galdós paper, aquests darrers dies.

Tenim pregunta, certament, però si no ens paguem de l'estètica i aspirem a alguna eficàcia, caldrà prendre consciència que hem posat el llistó més alt que no calia. D'aquí ve la meva estupefacció. Ara, aquesta sorpresa inicial es va doblar, com la pregunta, quan vaig comprovar l'entusiasme que motivava el fet mateix d'haver-n'hi, com si ningú no hagués confiat gaire en la capacitat dels polítics de posar-se d'acord. I, efectivament, l'accent, en general, s'ha posat més en la virtut salomònica de partir la criatura que no en la nitidesa de la pregunta.

Al contrari d'allò que m'esperava, la fórmula l'han apadrinada l'ANC --que jo creia que posaria el crit al cel i un milió de persones al carrer--, l'Òmnium Cultural, la SI de López Tena, icones com Pep Guardiola i els periodistes i columnistes, que amb rara unanimitat troben 'magistral' la pregunta. En vista de tanta gent extàtica, em demano si dec ser jo, que no hi toca. Certament la hipòtesi no pot descartar-se, i si és així ja em perdonareu que faci el paper d'aixafaguitarres. Atribuïu-ho a l'ofuscació causada per la distància.

Per tranquil·litzar-me, un amic, que és un veterà analista polític tirant a optimista, m'assegura que la pregunta és francament bona, perquè divideix el front del 'no'. És certament una percepció sostenible, però si visualitzem la realitat, que en aquest cas és pura potencialitat de futur, veurem que es divideix en dos escenaris, el del sí i el del no, el de blanc i negre, el de llibertat o assimilació, separats per un tall longitudinal que correspon a una decisió radical, clara i irreversible com ho són totes les decisions serioses a la vida. Si a continuació dividim el bloc del no amb un tall transversal, dividirem, inevitablement, també el bloc del sí. A partir d'aquesta constatació s'obre un debat, un estira-i-arronsa, una lluita per la interpretació dels resultats intermedis que aplegaran, amb seguretat, la gran bossa de vot indecís. Em refereixo, és clar, al resultat del sí però no, el de l'ambigüitat, el subterfugi, la desorientació, o fins i tot l'unitarisme vergonyant, que es refugia en el terreny ambigu del 'ni unionista ni independentista', terreny sobre el qual no es pot construir res perquè ja és a hores d'ara un paisatge de ruïnes.

Si algú creu que els vots de caràcter incert (els de 'estat sí, però no independent') no comptabilitzaran com a vots unionistes en l'opinió internacional és que és víctima d'aquell costum tan català d'embolicar la troca i considerar-ho el pinacle de l'enginy. Amb aquesta pregunta innecessàriament recaragolada els independentistes ho fien tot a la seva capacitat d'arrossegar l'ampli bloc dels indecisos. Posats entre el sí i el no pelats, els sectors que esfullaven la margarida s'haurien molt probablement decantat cap al sí per raons estètiques. Haurien prioritzat el risc per sobre d'un mal garantit i palpable. La pregunta ha capgirat l'argument estètic, posant-lo a favor del no mitjançant la possibilitat d'emetre un sí sense conseqüències.

És veritat que no ho tenim tot perdut, però l'independentisme s'ha posat el llistó més alt que no calia. Traslladant la independència a les golfes de la pregunta i posant l'estat indefinit als fonaments, els partits del dret de decidir han convertit la porta d'entrada al referèndum en porta de sortida per a molts. Sols que aquesta sortida, en lloc de ser neutra, s'haurà de comptabilitzar.

Per algú que fa més de mitja vida que s'està a l'estranger i pateix la corresponent deformació social, resulta fàcil de predir que una interpretació dels resultats basada en una comptabilitat creativa no afavoriria la credibilitat catalana. La pregunta pot ser tan enginyosa com vulgueu, però la comunitat internacional no valorarà res més sinó el percentatge de vots en favor de la independència enfront del percentatge de vots en contra, tant si aquests van dins la capseta de 'no i no' com en la de 'en principi sí, però en definitiva no'. I qualsevol intent d'interpretar favorablement un resultat insuficient del sí sumant-hi matisos de patriotisme descafeïnat o de federalismes fantasmals seria letal per a la causa catalana. La malmetria durant molt de temps, i l'enviaria fora de l'abast de l'actual generació.


Joan Ramon Resina, professor de la Universitat de Stanford (EUA).

Editorial