Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Teresa Mira i Enric de Vilalta

03.12.2013

Del trencament constitucional unilateral al sí a la sobirania

Catalunya va renunciar en el pacte constitucional a tres grans desideràtums: la república, la sobirania financera i l'autodeterminació. Els negociadors catalans, tant de l'esquerra com de la dreta, van decantar-se cap a una Espanya plurinacional d'unió de pobles i nacions. Així la van voler tots o la majoria. Eren temps de crisi tant o més greu que l'actual: l'any 1980 hi havia un 25% de desocupació reconeguda i l'estat del benestar pendent de construcció.


Ara, però̀, es fa evident que el model de les autonomies ha fracassat: ni han homogeneïtzat nivells de vida, ni han satisfet les aspiracions d'autogovern de Catalunya i Euskadi.

Les diferències entre les autonomies més riques i les més pobres s'han agreujat, i també entre les classes poderoses i les populars, en aquest cas set vegades més grans avui que als anys vuitanta, malgrat la contribució solidària de Catalunya. S'ha trencat el principi d'ordinalitat, ja que el país s'empobreix fins a nivells d'alarma social, mentre hi ha autonomies receptores que superen els seus nivells de vida, sense un arbitratge just per part de l'estat; tot al contrari, amb un càstig suplementari de liquiditat. I, per l'altra banda, els partits catalanistes no tan sols no han desaparegut sinó que han crescut i ha crescut la necessitat de partits catalanistes.

L'estatut del 2005, el projecte polític del govern d'esquerres, volia ser un marc estable i transparent de les relacions Catalunya-Espanya i arraconar les atàviques polítiques pujolistes de peix al cove. Era, doncs, el màxim federalisme possible pactat amb el govern espanyol per a Catalunya, per sota del règim foral basc, aquest, sí, plenament federal.

Rajoy utilitza la crisi per fer més incompliments i per recentralitzar l'estat i desmantellar l'estat del benestar. A Catalunya, es vol l'autogovern per dignitat i per exigència democràtica i per això el poble català està doblement indignat: per la injustícia social i per l'ofec i l'opressió nacionals.

El trencament unilateral del pacte constitucional (TUPC) va començar en el moment que el Partit Popular i el Defensor del Pueblo (PSOE) presentaren recurs contra l'estatut i es va coronar quan un tribunal paraconstitucional va menystenir el referèndum que ratificava un Estatut reduït a la mínima expressió, similar o idèntic, d'una altra banda, al d'algunes altres autonomies, amb la retallada imposada pel congrés i pels pactes Mas-Zapatero, màxims responsables, doncs, amb Rajoy, de la desafecció catalana.

Governants de PSOE, PP, CiU i PSC van pactar aquest TUPC, quan calia respectar l'estatut. Mas se'n desmarcà el 2012, amb el risc de trencar la coalició, arrossegat per la força popular sobiranista i a costa del seu declivi electoral; i va créixer el pes d'un partit independentista d'esquerres, ERC, que en funció d'un pacte sobiranista amb CiU ha relegat els seus principis socials.

En aquest debat, CiU i ICV separen, per motius oposats, la qüestió nacional i la social i s'ancoren en la defensa del dret de decidir. De fet, CiU defensa l'estat propi sense canvi social. I ICV reclama com a exigència democràtica imperativa el lideratge del parlament, com a representant del poble, i reclama a ERC que no aigualeixi, en la política diària, les aspiracions socials. ICV, amb voluntat d'atreure cap a les seves tesis la família socialista, no explicita el seu projecte d'estat propi: un projecte de sobirania plena, social, ecològica i de llibertats personals, tot renunciant implícitament a l'herència del catalanisme inclusiu del PSUC dels anys de l'antifranquisme --ara reivindicat per ERC (!)-- per evitar d'alinear-se amb Mas, a qui assenyala com a doblement responsable del declivi social i nacional de Catalunya. I ERC alimenta l'independentisme mentre cobreix les espatlles del govern de Mas amb les seves polítiques d'austeritat a ultrança, que van tendint al desballestament del país. Gairebé tots els polítics, doncs, acaben presoners dels propis formulismes.

El greuge acumulat, la inconsistència política i la indignació popular fan que el moviment independentista es comenci a aglutinar al voltant de les consultes, a partir de la d'Arenys de Munt el 2009. No tan sols pel sentiment nacional, ni per motius economicistes, sinó també perquè els partits han estat massa inoperants: hem passat de l'autonomia a la independència perquè el nacionalisme català i l'espanyol, aliats per retroalimentar l'esclavatge social, culminen una ofensa greu a la pròpia voluntat popular i a la democràcia.

En defensa pròpia, especialment de la gent més vulnerable, i en defensa, doncs, de la pròpia dignitat, la societat catalana es va organitzar en 553 municipis, adreçant-se a 4,7 milions de persones i, amb una participació del 18,9 %, va aconseguir que més de 800.000 persones responguessin una pregunta. Són les primeres mostres d'una capacitat de coordinació i mobilització que no han parat de créixer. La manifestació del 2010 organitzada per Òmnium, la del 2012 i la Via Catalana del 2013 organitzades per l'ANC, amb més d'1,5 milions de persones reclamant la independència demostren que es tracta d'un procés popular sense retorn que pren el lideratge pel canvi d'estat. La majoria social activa del poble de Catalunya dóna resposta així al TUPC amb un projecte clar i preveu només una sola via federal que trenqui amb l'statu quo: una Catalunya sobirana, republicana i social dins Europa. Així ho va reflectir la pregunta de les consultes: 'Està d'acord que la nació Catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?' I una gran majoria, sense cap classe de dubtes, va dir que sí.

Teresa Mira, àmbit Fet Nacional d'ICV.


Enric de Vilalta, àmbit de política lingüística d'ICV.

Editorial