Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Quim Arrufat

06.11.2013

La pregunta és independència i el referèndum és tant sí com no

Tothom veu clar que la pregunta és clau. I com en qualsevol afer que passa per les mans dels partits, el partidisme hi vol tenir joc. Cada partit, legítimament, mirar d’encaixar també la pregunta amb el seu programa polític. Els partits de l’statu quo no volen pregunta, els del 'federalisme amb no sé qui' volen que inclogui el federalisme i els que 'depèn de com vagi tot ja veurem' volen aigualir-la. És normal que ho facin, però no veiem clar que sigui gaire legítim. El contingut de la pregunta no és mercadejable entre partits, perquè és la mobilització que l’ha determinada. L’emplaçament públic i social el fa una mobilització popular sostinguda i multitudinària que pregunta sobre la 'independència de Catalunya'. Ni més ni menys. No ha pas de ser un anhel majoritari --per això es demana que siguem consultats, per saber-ho i actuar en conseqüència--, però la petició d’un referèndum no l’ha fet una mobilització federalista, ni una de més-autonomista. Per tant, el paper de les institucions (partits inclosos) en aquest afer és respectar la pregunta que es deriva de qui ha impulsat la qüestió fins a fer-la central: voleu que Catalunya sigui un estat independent?


És absurd formular preguntes i respostes que no depenen de tu. Bé, no és absurd, és autonomisme. Com en unes eleccions, vaja. En un referèndum es vota sí o no a una qüestió que depèn d’un mateix. O continuar dins o anar-se'n, en aquest cas. Tota la resta de qüestions són indeterminades i depenen d’algú altre que ni s’ha mobilitzat, ni vol que es faci la consulta, ni en reconeixerà el resultat. I no ens hem mobilitzat per reforçar una posició de força de les elits autonòmiques ni de l’autonomia en la negociació amb l’estat espanyol. No fem agitació per negociar competències, no, no. Ens mobilitzem, ens hem mobilitzat i ens mobilitzarem per la independència. Per la sobirania del nostre poble. És això, que ha d’anar a consulta. Entre més raons, perquè l’autonomia és la coartada perfecta de les elits pròpies per a evitar de reconèixer el poble dels Països Catalans com a subjecte de drets.

Quan el parlament acordi la pregunta i la data, es desfermarà un important impuls elèctric a l’estat espanyol i més enllà de les seves fronteres. Fixar pregunta clara sobre la independència és aclarir tot el procés. Fixar data és obrir un compte enrere. Però tothom sap que la consulta o referèndum sobre la independència no serà possible de fer-los d’acord amb l’estat espanyol. Ha quedat demostrat que de vies legals n’hi ha, però aquest és un debat secundari. Tothom veu clara la posició de la immensa majoria política de l’estat espanyol: no permetran la consulta. De manera que el dia que el parlament la convoqui, mitjançant el recurs que cregui més oportú, la suspensió o prohibició per part de l’estat serà automàtica. I aquí la pregunta va adreçada al govern de la Generalitat: què farà el govern? Qui obeirà?


Nosaltres pensem que, arribat el xoc, el govern ha de restar fidel al seu parlament, i aquest al mandat democràtic de les darreres eleccions, i tirar endavant la consulta sobre la independència. Que disposi urnes i cens. Que habiliti col·legis electorals. Que constitueixi junta electoral. Que es delimitin calendaris i formes de campanya, etc. Llavors serem a la vista de les cancelleries d’uns quants països i de les institucions internacionals. L’anomenat procés haurà fet el pas de la voluntat --concepte subjectiu-- a la determinació per la via del fets --concepte objectiu--. I la determinació --avançar amb fets irreversibles cap a la consumació d’una aspiració democràtica malgrat les prohibicions-- és ja una invitació formal a la comunitat internacional, que ens ha de reconèixer el procés democràtic, la legitimitat democràtica i eventualment la independència. És molt més oportú i convenient de sumar la comunitat internacional en la defensa de la legitimitat democràtica d’un referèndum, que no en la defensa d’una eventual declaració unilateral d’independència que arribés després d’unes eleccions anticipades. Per un referèndum prohibit poden reaccionar fàcilment. Arbitrar, interessar-s’hi, defensar-lo. Per una declaració d’independència, els és força més complicat.

En el camí cap a la independència, doncs, ens cal data, pregunta clara sobre la independència, i un govern que obeeixi el parlament quan l’estat prohibeixi la consulta. La CUP-AE portem a ple demà una moció que demana bàsicament dues coses. La primera és que la consulta pregunti sobre allò que la mobilització ha posat al cor de l’agenda política: la independència de Catalunya. La segona és que el govern català obeeixi el mandat democràtic del seu parlament quan aquest convoqui la consulta, per molt que, previsiblement, l’estat la prohibeixi. Una conseqüència de la màxima que diu que el poble mani i el govern obeeixi, ni més ni menys.

Quim Arrufat, diputat al Parlament de Catalunya per la CUP-Alternativa d’Esquerres.

Editorial