Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Eugeni Casanova

26.10.2013

Duran i l’últim acte del sainet

La súplica de Duran Lleida a Mariano Rajoy al congrés espanyol va revelar que la ruptura entre Convergència Democràtica i el president del comitè de govern d’Unió ja s’ha produït. Si no hi ha 'una resposta d’estat a les aspiracions de Catalunya es trobarà amb una declaració unilateral d’independència que ‘alguns’ faran al parlament', va dir. Amb el seu posat crispat habitual i aclarint que no era una amenaça, Duran va evidenciar que ja no té cap influència en la federació ni molt menys en el govern, malgrat que hi hagi posat la vice-presidenta i un parell de consellers. Ha estat un combat a mort que Convergència ha dut amb elegància. El mateix dia, es va queixar que no li havien notificat el memorial de greuges dels 9.375 milions i se’n va revenjar dient que no és just que es reclamin. Després va venir el trencament del pacte de govern a Castelldefels sense que li comuniquessin. No sembla, en correspondència, que Duran hagi informat sobre les contínues puntades de peu sota la taula a Mas, el govern i el parlament.

La súplica a Rajoy va suposar el cant del cigne. No va ser un últim avís de CiU a Espanya, com algú va assegurar, sinó la rebequeria del gall que surt plomat de la baralla i vol agafar-se a alguna branca quan cau del galliner. La posada en escena davant Rajoy va evidenciar una segona qüestió: que el govern té ja a punt la declaració unilateral d’independència.

El del Campell s’ha convertit els últims mesos en propagandista principal de la por i en una cosa així com avalador d’una dictadura territorial: 'Si Catalunya no fa bondat li prendran el poc que té', no para d’advertir. Els catalans, per tant, deixen de ser subjectes polítics per passar a simples objectes. Han de fer la política que els marquin o sofriran represàlies administratives. I li sembla normal! Està justificant els pressupostos escanyapobres, la destrucció del model escolar, la guerra bruta... El Poder amb majúscules té tota la legitimitat per ser arbitrari i el servei no té altre remei que acatar.

La proposició de la imaginativa tercera via informava ja que Duran havia perdut la batalla contra el pinyol de Convergència, que s’ha refermat en la tria d’ERC –i tots dos són incompatibles–. Ell, en realitat, busca la via eterna, no pas la tercera, que és pura evanescència per sembrar confusió. Ara continua la representació amb l’'estem atrapats'. Ell sí, la majoria s’està alliberant.

Li queda la camarilla Pont Aeri-upper Diagonal-empreses del BOE que l’ha estat engreixant tant de temps. Darrerament han cooperat amb molta dedicació per dinamitar 'l’órdago', que en diuen allà, però tothom sap que Madrid no paga traïdors: ja ho van tastar Mas, Maragall i Puigcercós. En una banda l’ignoraran per espanyolista i en l’altra, per catalanista. Per això està 'atrapat'.

Assistim a l’últim acte del sainet, que Duran vol convertir en una tragèdia grega a força de declamacions. Unió no s’immolarà per ell. Sense Convergència no aconseguiria gaires vots més que Carmen de Mairena, així que el líder no tindrà més remei que esmunyir-se discretament quan caigui el teló de la data del referèndum. Fa poc ja va plegar al bloc. El partit continuarà perquè és encara el de Carrasco i Formiguera i la majoria de militants senten el país. Què sent Duran?

De petit, li van inculcar que estava destinat a formar part d’una elit que havia de regir el món. A l’institut de Tamarit de Llitera va exercir amb entusiasme el càrrec d’animador del Cara al sol: es passejava amb posat sever entre les files al pati i al qui no cantava amb prou vigor li cridava 'más fuerte!'. La imprecació es va fer famosa fins al punt que els companys el saludaven amb ella. A l’institut de Balaguer i com a estudiant de Dret a Lleida va destacar com a jove afecte al règim. Al final de la seua primera vista, el jutge li va dir amb una franquesa poc habitual: 'Lletrat, no havia assistit mai a una defensa tan penosa'. Va ser el primer judici i l’últim, i la política era una bona opció de futur. Els frares de la residència on s’estava d’estudiant l’havien introduït a Unió Democràtica i de seguida es va proclamar secretari de les joventuts. Aleshores tot estava per fer i per als linxs tot era possible.

L’oportunitat va arribar quan el secretari general, Anton Cañellas, es va passar al partit d’Adolfo Suárez perquè el seu no pintava gran cosa. Duran el va agafar quan ja es donava per liquidat i es va situar a l’ombra de Pujol mitjançant velles glòries com Coll i Alentorn. El 1978 va entrar com a tinent batlle a la Paeria de Lleida i des d’aleshores ha estat grapat a una cadira sense un sol minut de treva. És el polític espanyol més veterà amb càrrecs constants. L’any passat, en un moment crispat en què el saqueig de cabals públics havia superat tots els límits i tota decència, va proclamar que 'cal una regeneració completa de la classe política'. És una frase per emmarcar, en especial després d’una condemna per corrupció (amb indult exprés).

Ha estat una carrera sempre a redós del poder fos quin fos, a Barcelona, a Madrid, a Brussel·les i al món com a president de la comissió de relacions exteriors del congrés espanyol. No s’ha presentat mai sol a unes eleccions, sempre s’ha aixoplugat en el germà gran, de manera que no ha sofert el desgast de la gestió.

El linx ha esdevingut camaleó quan ha convingut. La penúltima mutació la va evidenciar durant la campanya de les eleccions del novembre, en què, vejats miracle!, va evocar el nom de l’independentista  Carrasco i Formiguera i va cridar 'Visca Catalunya lliure' en un míting. Esperava una majoria absoluta i pujar al carro del que vingués, però la caiguda de CiU i el pacte amb ERC li van minar el terra sota els peus. Llavors va refer el camí, 'si no li agraden els meus principis en tinc uns altres', no va comparèixer a l’homenatge a Carrasco l’aniversari del seu afusellament i ha apostat per l’espanyolisme rampant com a sortida viable.

La política és el seu negoci, no té altra ideologia que ell mateix i la funció principal dels seus capitans a Unió és servir-lo amb devoció. Algú ha sentit a parlar mai d’un eurodiputat de cognom Sedó que es permet, per exemple, fer-li el buit a Artur Mas quan va a Brussel·les? Fa de delegat del líder a Europa.

Duran no és un home de creences ni de doctrina. Sabem que és conservador, però, què vol dir això? Diu que és confederalista, que ve a ser la quadratura des anells de Saturn. Es defineix com a cristià i lidera un partit que se’n reclama, però només va a missa per Nadal i alguna festa de guardar (pecat mortal). És lliure de fer-ho i no s’hauria de comentar si ell no apuntés els altres amb l’espasa flamígera de la religió. Creu que 'l’homosexualitat es pot tractar' i que cal perdonar els gais perquè 'també són fills de Déu'. Sabem, en conseqüència, que és homòfob. A la Paeria de Lleida deien que era el democratacristià perfecte, demòcrata de cintura en avall i cristià de cintura en amunt. Ell mateix ho ha explicat en alguna entrevista.

Mai sabrem, però, quin és el seu ideari, més enllà de l’hedonisme i la promoció personal, per això sobta la dura posada en escena dels últims mesos, manifestament deslleial amb els socis i les persones en què s’ha repenjat per arribar on és, i els votants que representa. No és probable que cregui en Espanya més enllà de qüestions pràctiques i, evidentment, no creu en Catalunya. No en té cap compromís perquè sempre ha ignorat els Països Catalans, o sigui que és aragonès. Si és avinent pot dir-se català per matrimoni o per veïnatge.

Què persegueix ara Duran? Només ho sap ell. El seu somni ministerial, ai!, s’ha esvaït, però segur que caurà dret. És d’agrair que abans de recautxutar-se hagi anunciat la bona nova de la declaració unilateral.

Última hora: 'Si el poble de Catalunya vol la independència, posaré tot el meu capital polític al servei del país' (Josep Antoni Duran Lleida, 24/X/2013).

Editorial