Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Pau Alabajos

09.10.2013

Pau Alabajos: 'Tres-cents seixanta-quatre'

Després de 364 dies de connivència amb els atacs reiterats a la llengua, després de legislatures i legislatures de passivitat envers els governs diversos de Madrid (tant se val les sigles) per qüestions de (infra)finançament autonòmic, després de deixar sense opcions més de 125.000 xiquets i xiquetes que volien escolaritzar-se en valencià, després de desballestar els mitjans de comunicació públics i despatxar més de vuit-cents treballadors, després de retallar la sanitat i les ajudes a la dependència amb tisores d'esporgar, després de permetre l'activitat del projecte Castor i la injecció subterrània de gas que fa perillar la integritat física de la població del Sénia, després de fer el ridícul en els mitjans internacionals gràcies als aeroports sense avions, als hospitals sense metges ni pacients, a les biblioteques sense llibres i més projectes mastodòntics que indubtablement 'posaran València en el mapa', després del primer aniversari dels abusos policíacs de la #primaveravalenciana, després de superar la xifra d'onze diputats encausats per corrupció a les Corts Valencianes (rècord històric: ja poden muntar un equip de futbol i són a punt de convertir-se en tercera força política!). 


Després de tot això, arriba el Nou d'Octubre de 2013 i el Molt Honorable President Alberto Fabra i la resta de destacats membres del Partido Popular, com marca la tradició, s'embolicaran amb la bandera i es permetran el luxe d'oferir-nos lliçons de valencianitat. I citaran capítols de la història i parlaran d'èpica i d'orgull patriòtic. I es posaran la mà al pit quan sone l'himne de l'Exposició...


Les banderes són draps. Totes les banderes del món són trossos de tela. Són símbols tan sols, representacions multicromàtiques d'uns ideals, d'un projecte polític: defensar els interessos dels valencians i les valencianes va molt més enllà de fer-se una fotografia a la catedral de València (per cert, quina vergonya d'estat aconfessional!) al costat de la Reial Senyera i vomitar un discurset que quedarà en l'oblit al cap de seixanta segons d'haver-ne pronunciat l'última frase. Defensar els nostres interessos significa deixar de ser una titella de la Moncloa, garantir la dignitat i la qualitat de vida dels ciutadans del País Valencià, trencar la disciplina de partit cada volta que les pretensions del carrer de Gènova o de Ferraz xoquen amb les necessitats del poble valencià. És evident que ni el lermisme ni el fabrisme no poden oferir-nos solucions a la crisi institucional en què ens trobem abocats: les direccions estatals del bipartidisme els tenen agafats pels testicles. No hi ha cap més alternativa sinó eixir al carrer, arromangar-nos la camisa, ficar les mans en farina i reivindicar l'esperança i construir el futur amb cada pas, amb cada càntic, amb cada pancarta, amb cada nota de dolçaina. La societat civil té la paraula: ens veurem a les 18.00 a la plaça de Sant Agustí.


Pau Alabajos, músic.

Editorial