Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Miquel Gil

28.09.2013

Duran confederal, ignorància o mala fe

Aquests dies, arran d’un article a la Vanguardia on reivindicava una tercera via entre l’unionisme i l’independentisme, hem pogut sentir Josep Antoni Duran i Lleida reclamar-se partidari de la confederació per enèsima vegada. Per la manera com s’expressa, és implícit que pel líder d’Unió la via confederal és una alternativa i contraposició a la independència de Catalunya. La premsa ha arribat a dir que el líder d’UDC defensa un “estat confederal”.

La cultura política castellana (i per extensió els catalans hispanocèntrics) sempre ha tendit a emprar els termes amb una laxitud barreja de la ignorància i la manca d’escrúpols en la persecució de fins ben mediocres.

Un “estat confederal” és una contradicció en els termes, un oxímoron. En ciència i teoria política una confederació és un pacte internacional entre estats sobirans, independents, que segueixen essent-ho. Tot i que alguns juristes facin fàstics a anomenar la Unió Europea una confederació, aquest entramat institucional és, de fet, fins i tot més que això: és un híbrid entre una confederació i una federació, doncs moltes decisions no es prenen per unanimitat, quan aquesta és essencial en construccions polítiques formades per estats sobirans. En definitiva, quan el senyor Duran ens parla d’una confederació, si és que fa servir el terme amb honestedat o coneixement, ens està proposant un vincle amb Castella més difús que aquell que tenen els estats membres de la UE entre si.

Originàriament els termes “federació”, “confederació”, “federal”, etc., descrivien tots una mateixa realitat: el pacte polític entre dues o més parts. L’origen de tots aquests termes és el llatí foedus, que simplement significa “pacte”. Com indica el politòleg especialitzat en federalisme Daniel Elazar, a l’antiguitat ja hi ha instàncies de pactes “federals”: la unió de les tribus hebrees i les recurrents lligues de ciutats gregues. Més tard, durant l’Edat Mitjana, tot el sistema de relacions humanes europeu es basava en el pacte (o en una ficció de pacte on els equilibris de poder sempre acabaven determinant la situació política), i és sobre aquesta experiència que s’assenten les teories pactistes modernes, tant les territorials com les merament individualistes.
 
Convé dir que la idea federal, almenys la medieval, en principi friccionava amb la més moderna idea de la sobirania formulada per autors com Jean Bodin al segle XVI i desenvolupada per pensadors absolutistes com Thomas Hobbes al XVII. La sobirania, tal com es va formular originàriament, significava l’existència d’un decisor últim, clar, definitiu i inapel·lable. Després va evolucionar per significar simplement la font última de tota decisió. En tot cas la idea de sobirania es va formular precisament com un atac a la forma de govern medieval, considerada fràgil, insegura, i inestable; no és estrany que aparegués en el context de les guerres de religió que van devastar Europa després del cisma d’Occident. Quan al segle XVII Johannes Althusius, ara molt reivindicat com un clàssic del federalisme, va formular la seva proposta de federació universal, estava de fet reivindicant en gran part el sistema polític medieval de la Cristiandat, unida per pactes personals de vassallatge a canvi de protecció. En aquell moment “confederació” i “federació” seguien significant el mateix.

Amb la Revolució Americana l’any 1776 i l’aparició de la Confederació l’any següent, federació i sobirania per fi es reconcilien plenament: una federació o confederació seria un pacte de governs sobirans en alguns aspectes concrets per mitjà d’un tractat internacional. De fet, per ser exactes, la paraula “confederació” era la més emprada per referir-se a l’aliança com a subjecte, i “federal” (i no “confederal”) el terme per designar el pacte en si. Tanmateix, 12 anys més tard la Confederació deixa d’existir i és substituïda, mitjançant la constitució americana, pels Estats Units d’Amèrica.

És llavors, i no abans, que “confederació” i “federació” passen a designar realitats diferents. Els impulsors d’una major unió americana van ensopegar amb un problema terminològic: volien que els tretze estats sobirans s’unissin en un de sol però tant per motius propagandístics com teòrics (especialment perquè la divisió de poders ofereix protecció als drets individuals davant les majories) entenien que els tretze estats s’havien de mantenir d’alguna manera. Al final van utilitzar la paraula “federació” com a sinònim d’estat sobirà amb una divisió vertical del poder i van reservar el terme “confederació” al pacte entre estats sobirans.

I dit tot això, tornem al senyor Duran. El líder d’Unió, tot esgargamellant-se contra l’independentisme, proposa als catalans una confederació. Se li han d’assenyalar tres coses.

Primer de tot, una confederació tal com s’entén ara (i tal i com s’entenia als anys 30) és un pacte entre estats sobirans. Abans de la confederació ve la independència. Abans de la relació amb d’altres cal la pròpia existència. Una confederació significa que el subjecte politicolegal “Catalunya” no el crea una constitució espanyola sinó que existeix en si mateix. Per a assolir això cal trencar amb la legalitat espanyola. Trencar, no reformar, que quedi clar. Un estat sobirà és un apriorisme, és com Déu: existeix des de sempre, en si i per si.

La segona cosa a dir-li té relació amb el propi concepte de pacte. El pacte neix del reconeixement mutu entre dues o més parts. No és una concessió de la sobirania omnipotent com ho és la Comunitat Autònoma de Catalunya respecte d’Espanya. És un reconeixement mutu de dues entitats lliures. Algú creu que Castella/Espanya reconeixerà Catalunya? Alguns diran: “no hi tindrà més remei!”. Comencem malament si el “reconeixement” és perquè l’altra part no hi té més remei. Qualsevol pacte sòlid es basa en la confiança, i els pactes donats de mala gana tenen poc futur. A més, quin interès hem de tenir en pactar amb gent així, que només ens reconeixerien forçats per les circumstàncies? Tan poca dignitat tenim?

El tercer punt a destacar és que si tot segueix igual la confederació de Duran hauria de conviure amb la Unió Europea. La pregunta és senzilla: per quins set sous hem de crear una confederació exclusivament ibèrica si ja existeix la Unió Europea? En el context de Carrasco i Formiguera es pot comprendre que es defensés una confederació més petita, més encara si tenim també presents les febleses dels estats petits en un món de blocs comercials; ara, però, a 2013, amb la OMC, la UE, la EFTA, i la facilitat d’arribar a acords comercials bilaterals, una confederació estrictament ibèrica, o quasi-ibèrica, manca totalment de sentit.

En definitiva: 1) La independència és conditio sine qua non per a la creació d’una confederació; 2) Un pacte confederal es basa en el reconeixement mutu, cosa poc esperable per part de Castella i de poc interès per a Catalunya; i 3) Una confederació ibèrica manca de tot sentit al món actual.

Podríem allargar l’article parlant de les nombroses raons d’oportunitat que fan impossible que la proposta de Duran tingui cap mena de futur. És però, sobrer, doncs són abastament conegudes per tothom amb un mínim de coneixement dels dogmes i projectes del nacionalisme espanyol i de la cultura política castellana des de l’època del Comte-Duc d’Olivares. El president Mas deia recentment que ja són 100 anys de fracassos del catalanisme reformista. Si en més de 100 anys, la meitat dels quals en una o altra dictadura, no s’ha reconegut que Catalunya és una nació, seria molt ingenu o molt deshonest insistir-hi.


 


Miquel Gil, politòleg i màster en Filosofia Política

Editorial