Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Meritxell Ramírez

20.09.2013

Sinergies entre independentistes de base

Enguany el Centre Català d'Escòcia va celebrar la Diada Nacional de Catalunya al parlament escocès amb la presència de Muriel Casals. La visita també fou aprofitada perquè la presidenta d'Òmnium Cultural pogués intercanviar idees i experiències sobre el procés sobiranista a Escòcia i a Catalunya. Com era d'esperar, la trobada amb representants del govern d'Àlex Salmond no va ser fàcil d'acordar, però al final vam aconseguir trobar-nos amb un membre del govern, que ens va demanar que no en reveléssim la identitat.


Per sort, els representants d'entitats culturals i polítiques independentistes escoceses amb qui ens vam trobar no ens van rebre amb la mateixa cautela. I això és molt bona notícia, perquè és molt important que els recels de l'elit política a l'hora de cercar estratègies de col·laboració entre moviments independentistes no s'estenguin als moviments de base. Les estratègies polítiques i diplomàtiques de les organitzacions que treballen per eixamplar el moviment independentista a Catalunya i a Escòcia no han de ser les mateixes que les d'Alex Salmond i Artur Mas. De fet, opino que l'establiment de sinergies entre independentistes de base només pot ajudar a millorar les campanyes i estratègies d'ambdues parts. Un parell d'exemples.


A parer meu, dues deficiències de la campanya del sí a Escòcia són la manca d'emoció i la manca d'ambició. No vull menystenir els esforços titànics de voluntaris i responsables que han creat grups d'acció local que organitzen conferències obertes a tothom, piquen porta a porta i reparteixen fulletons informatius, normalment sobre qüestions econòmiques. Tanmateix, aquesta estratègia --que sens dubte ha funcionat per a convèncer molta gent-- potser necessita accions de comunicació i mobilització política que vagin més enllà de l'àmbit local i d'aspectes nominalistes. En un país com Escòcia, on els mitjans de comunicació majoritaris són declaradament hostils a la independència, els moviments independentistes són forçats a trobar eines alternatives de creació de símbols col·lectius. La tasca és molt difícil, però ja que els catalans ens hem convertit en experts a l'hora de crear actes d'alt contingut simbòlic (llegiu aquí) amb mitjans ben escassos, potser els podríem donar un cop de mà. No parlo de crear cadenes humanes ni manifestacions a Escòcia que originarien, potser, una síndrome d'inferioritat entre els escocesos respecte de la situació catalana. Però quan falta un any per al referèndum escocès, potser sí que seria moment de pensar una campanya més arriscada.


Per una altra banda, em sembla que els catalans independentistes sovint pequem una mica d'il·lusos i alarmistes. Durant anys, l'única manera de sobreviure a la subjugació espanyola ha estat convertir l'escenari independentista en un ideal, en una Ítaca. La il·lusió que la independència ens acostaria a un canvi d'era ens ha servit per a mantenir-nos dempeus fins aquí, els dies abans de la victòria. Ara bé, cal que comencem a pensar i a gestionar (i molta gent com Isona Passola, amb el nou documental, ja ho ha començat a fer) l'endemà de la independència. En aquest sentit, els escocesos ja fa temps que discuteixen sobre tots i cadascun del afers més pràctics de la independència (fins i tot, què faran dels pandes del zoològic d'Edimburg) i han arribat a la conclusió que pocs aspectes de la vida diària i política canviaran radicalment l'endemà. Per a alguns, aquesta situació d'immobilisme en alguns punts (monarquia, pertinença a la UE, moneda, sistema militar, etc...) és molt frustrant, perquè tenien l'expectativa que la independència conduiria a un canvi radical d'ordre polític, econòmic i social. Els catalans podem anticipar-nos a aquesta frustració si sabem gestionar bé les expectatives. Això no vol dir renunciar al canvi ni a la renovació. Més aviat vol dir acceptar que la consecució de fites i horitzons revolucionaris només serà possible si primer confrontem les misèries i responsabilitats diàries de la llibertat plena.

Editorial