Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

David Fernàndez

10.09.2013

Albereda Llibertat

'Un país
ni millor ni pitjor que els altres
però això sí, un país propi,
un país propi i estimat
com s'estima allò que ha estat fet
entre nombroses mans conjuntes,
les mans anònimes del poble.'


V. Andrés Estellés


Fulles de calendaris. Trams d'un procés. Processos. Alguna processó i fins i tot una missa. Ves per on. Dies que passen, jorns que es clouen, esperes que no afluixen i futurs furetejats que truquen a la porta. I comptes enrere: el rellotge de la imposició desmentit pel temps de la llibertat. I un dimecres de Diada també. L'avui que no deixa de ser el demà. I el jorn a jorn quotidià, persistent constància perseverant, on es forja l'altre futur possible. L'únic lloc on forjar-lo. On si no?


Diada 2013. Ho volem tot. Ho podrem tenir tot? Sí, quasi sí. Sí que es pot. Això diuen les parets. I, si ho jutgem per l'agenda de la Diada que s'escriu als marges de la sistèmica oficialitat tan devaluada i en les tangents d'un búnker-sistema que només sap cridar por, el contingut, els contorns i els contingents que s'albiren són massa eloqüents, prou sòlids i ben fèrtils. Ràpid sedàs de repàs d'una història que s'ha escrit i que s'escriu encara des del carrer. Posem per cas: si el veïnat protestava ahir al Born contra la gentrificació i l'especulació que trinxa els barris, també ahir es presentava l'ecosol, la nova moneda social impulsada per la Xarxa d'Economia Solidària (XES) en cerca d'alternatives sòcio-econòmiques al capitalisme senil que ens afeixuga. També al ranvespre, també ahir, Barcelona escopia a la closca pelada dels cretins: protestant contra la invasió 'imperial' nord-americana al vesper sirià, quan allò que cal és aigua a l'infern i només ofereixen benzina-napalm al foc. Ahir, doncs, ahir mateix, protestes veïnals, alternatives postcapitalistes a una crisi que és frau i places resistents contra l'horror de la guerra.


I avui, avui mateix posem per cas, seguim-seguirem. Torn dels Països Catalans productius, autònoms i amb veu pròpia. El sindicalisme de classe d'ací, del País Valencià i de les Illes Balears –i el gallec, el basc i l'asturià– es cita avui nit per solidaritzar-se a les Cotxeres de Sants amb el Sindicato Andaluz de Trabajadores i la veu sòlida d'en Diego Cañamero, jornaler andalús que reclama –i proclama– el dret a l'autodeterminació catalana. Autodeterminació, no cal ni dir-ho, contra les elits extractives –d'aquí i d'allà– que ens la furten dia rere dia. I sí, parlem de la Diada. La del 2013. La que s'omple de continguts concrets a través de les demandes, reivindicacions i lluites que s'acumulen en totes les altres diades quotidianes. Les del cada dia. Les que fan possible la Diada.


Trenc d'alba de dimecres i el temps urgent imprescindible per a atiar la memòria contra els murs de tot oblit. I la severa impunitat continuada dels crims del franquisme. Matí de Diada per homenatjar Gustau Muñoz i els morts invisibles de la transició, que mai no compten. Matí-matinada per continuar sabent que no som res més que l'herència rebuda, el bagatge acumulat i la memòria on crema. Temps i espai compartits també per la 12a Mostra d'Entitats dels Països Catalans –si, #autorganització des del 2001– i temps de sumes que multipliquen. Ho podem tenir tot. Ho volem tot. La coctelera catalana. Plural. Complexa. De la #ViaCatalana, d'#EncerclemLaCaixa, d'#EnvoltemelTrueta, del #TramProgrés badaloní i, és clar, de sumar-se –amb el cap, amb el cor, amb el puny– al tram LGTB que a la Ciutadella recordarà la Glorieta de la Sònia. Un país –avui, ara i aquí– que estima com vol. I també un mossèn que sí que farà repicar les campanes. Causalitat gens casual: el mateix mossèn que va acollir els 300 migrants del Poblenou el juliol passat. Això, així, és l'autodeterminació. Criteri unitat popular: som molts i serem molts més. Quan la pista de ball de la llibertat i la justícia social és gran, la feinada que queda per fer és ingent i aquí no hi sobra pas ningú. A tornallom: l'entre totes, tot. 'Dona'm la mà que anirem per la riba i tindrem la mida de totes les coses', diria Ovidi recitant Salvat-Papasseit enmig de la Via..


De totes les coses. Guillem Agulló pare, cantonada memòria, relligant un ahir i un demà antifeixistes a Vinaròs. Les Illes en vaga indefinida exigint educació a Bauzá. I les velles –velles, antigues i bordes– prohibicions al País Valencià. I sí i també i per tot plegat i talment com els darrers trenta-quatre anys, temps tossut i so insistent per decidir independència, #percanviarhotot. En la convocatòria que des de fa tres dècades dinamitza, arreu de les comarques, l'esquerra independentista, malgrat que el '30 minuts' de diumenge s'ho passés per l'arc de l'oblit i la tinta sinistra que tant temia Orwell passés de llarg per l'hemeroteca insubmisa de la lluita i la resistència als Països Catalans. Trenta-qautre anys i encara n'hi ha que fan l'orni. Qui (re)escriu la història? Els qui no la fan a peu de carrer, que és on la història comença i acaba sempre. I torna a començar. Allà on va començar aquesta història: en cadascuna de les 555 consultes, en cada desnonament aturat que desnonava el desnonador, en cada vaga general, en cada gest concret contra la dictadura dels mercats financers. En cada gest. En cada passa.


Temps. Temps de les cireres, també. El temps de la memòria antídot que tot ho aclareix i esclareix. Som on som, més val saber-ho i dir-ho. Tots els mots. Tots els noms. Posem per cas, Blanca Serra. Picapedrera anònima de la llibertat i la justícia social. I si qui molt viu, molt veu, la Blanca n'ha vistes de tots colors. En dictacràcia i en democradura. Detinguda i torturada el 1980, fou novament detinguda el maig del 82. I empresonada i tot. Motiu? Dur una pancarta amb el lema 'Independència' a la manifestació contra la LOAPA. Tastavins, el governador civil d'aleshores es deia Fernández Diaz. És l'actual ministre de l'Interior, i de l'Anterior, del Regne d'Espanya. De manars i garrotades. L'ahir. L'avui. El demà. L'hemeroteca fèrtil de la memòria insubmisa, que no claudica mai. Memòria passada i recent. Perquè Blanca Serra era, ara tot just fa una Diada, un dels membres de l'ANC que, a Palau i rere la històrica manifestació de l'any passat, instava el president Mas a accelerar el temps de la llibertat. Les Blanques Serres anònimes on tenim dipositades la nostra esperança. I en tu i en ella i en Zaida, la nova veïna del segon primera.


Cicles i bucles, ha plogut un any des del setembre i, mentrestant, oi tant i com era d'esperar al guió, ha retornat el soroll de despatxos, el sainet de les elits, més d'un 'gattopardo' emmascarat i l'adolescent cultura caduca de la transició que va privatitzar la política ara fa trenta anys. Endebades, perquè algú encara no ha entès res. O ho ha entès perfectament: que és la mobilització social –la repolitització de la política– la que ha desbordat el règim polític; que és l'empenta de la gent la que no entén de renúncies; que és un nosaltres col·lectiu qui desobeeix la nostra pròpia història. I sí, com sempre en la nostra convulsa trajectòria comuna, hi ha experts a aigualir vi, professionals dels bastons a les rodes i cínics de l'abocar sal a la terra perquè res no creixi. Tisores i rebaixes. Comptat i debatut, les maniobres per dalt dels de dalt són prou conegudes, vénen de lluny i ja sabem que la saben llargues. 'De te fabula narratur': aquesta història vella, la dels de dalt, ja ha estat escrita mil vegades abans. Però avui, com ahir –per alguna cosa 'Victus' explicita el paper de les classes populars i en Xirinacs reblava 'La traïció dels líders'–, la bona nova és que la llibertat política i la justícia social depenen, més que mai, de nosaltres mateixos i de la nostra persistent desobediència.


Cert és que el difícil exercici de l'alliberament nacional, de la plena llibertat política de qualsevol poble del món, remet sovint al difícil art i esport de risc de la natació sincronitzada, com diria el bon Antonio Baños. No és pas fàcil. Cal anar alhora, per moments sembla que t'ofeguis, sense ulleres t'hi perds i massa sovint és impossible de nedar sense la pinça al nas. Però finalment, i afortunada, sortir-se'n no depèn pas del 'trainer' de torn que ordena i mana, sinó de l'equip col·lectiu que hi deixa la pell i els pulmons. Natació sincronitzada per a una agenda política gegantina: autoconvocar-nos el referèndum, guanyar-lo per àmplia majoria i obrir un procés democràtic constituent. Referèndum. Autodeterminació. Independència; punt de partida, no pas d'arribada. I si l'Ancien Régime, a la Revolució Francesa, va caure per la Gran Por, potser és hora que ara caigui per la Mínima Esperança. I mínima no és pas per petita. Sinó pels mínims exigibles. Pel sòl bàsic. Altrament: que el futur d'aquest poble el decidirà la seva gent. Contra aquells que l'hipotequen, aquells que cal desobeir: estat espanyol, mercats financers i la nostra pròpia oligarquia. Independència, sí: la clau que pot obrir tots els panys dels mil forrellats que ens empresonen.


Via, vials i viabilitats del país que vindrà, del país que no som però pot ser encara. Idò. Diada 2013. També i sobretot #ViaCatalana. Pertot arreu. A tot el món. I Rosa Luxemburg ben parafrasejada i revisitada: 'Qui no es mou, no sent la cadena.' Potser ara que tant es parla de Luther King –caldria afegir-hi Angela Davis, i Malcolm X i Howard Zinn i els milers de cada barri depauperat i exclòs– podríem recordar la divisa precisa, la lliçó cabdal fonamental, de la llarga i desobedient lluita pels drets civils de la comunitat afroamericana. El problema no és mai, mai, allò que facin ells. Sinó com hi responem nosaltres. No és la indolència d'una minoria sinó l'exigència de la majoria. El problema no és pas la capacitat de maniobra dels de dalt; sinó la resposta articulada des de baix.


Fi de règim, la pitjor crisi sòcio-econòmica des del final de la dictadura i la metàstasi de la corrupció político-financera, enmig de múltiples injustícies i desigualtats, una desocupació desbocada i la banca que no perd mai perquè sempre hi guanya. Sí. Un dia al calendari, una nit a la terra. Enmig també de la Diada, una altra encara, d'un poble insubmís que s'ha rebel·lat persistentment contra les elits, si més no des dels remences, amb dissort desigual. Enmig d'un paper groguenc, de deix antic i tinta antiga que penja al túnel del temps: Fes bé la teva part, només en això resideix l'honor.'


I sí i final i al moll de l'os. És l'hora d'anar-se'n. Per arribar. I també i sobretot. Quaranta anys després, exigència internacionalista contra els silencis de la història, Allende més que mai. Allende una vegada més. Allende contra el vent: 'La història és nostra i la fan els pobles.' Per les alberedes de la llibertat. Amb les paradoxes de sempre, ves quines coses. L'activació social i la pressió popular –únic aixopluc, darrer esguard, audaç esperança– potser talla els carrers dimecres. Però justament per obrir el camí. Ves quines coses. I quantes coses que passaran a la Diada... A la de dimecres que serà històrica, és clar, i a la nostra de cada dia que és on es canvia de veres el rumb sinistre de la història.

Editorial