Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Carme Junyent

20.06.2013

Carme Junyent: Les llengües en la Catalunya independent

Ja fa uns mesos vaig llegir en un tuit que, als anys 70, els independentistes eren els filòlegs i que ara ho són els economistes. Potser sí, i potser per això el debat sobre la llengua ha estat notablement absent en les propostes per la Catalunya independent, si més no si tenim en compte la recurrència del tema en la nostra vida quotidiana.


I no vull dir amb això que no se nꞌhagi parlat. Jo mateixa vaig participar en un debat organitzat per ERC amb Eduard Voltas i Albert Branchadell, ambdós partidaris de lꞌoficialitat o cooficialitat del castellà. El que va ser simptomàtic dꞌaquell debat és que, segons els organitzadors, no hi havia volgut assistir ningú que estigués clarament a favor de lꞌoficialitat única del català. Potser aquesta dificultat estava relacionada amb el fet que, pocs dies abans, Oriol Junqueras havia publicat un article on es manifestava a favor de l’oficialitat del castellà. També Artur Mas s’ha pronunciat a favor d’aquesta opció i, per tant, potser el debat és inútil, però jo no voldria deixar dꞌaportar alguna reflexió sobre aspectes que sꞌhaurien de tenir en compte.


El primer aspecte és la idea mateixa dꞌoficialitat. Per a alguns, el concepte d’oficialitat ja apareix com una garantia de protecció, fins i tot quan ells mateixos afirmen que no va ser així en el cas de lꞌirlandès. Hi ha altres casos que podríem prendre en consideració: la majoria dꞌestats africans tenen una llengua europea com a ꞌoficialꞌ que no ha aconseguit bandejar les llengües africanes. Però no cal anar tan lluny: el català és oficial a casa nostra i jo diria que és prou evident que no para de recular (i no estic parlant dꞌAndorra, on la reculada encara és més evident). Lꞌoficialitat sembla que només funciona quan la llengua ja està implantada, o bé quan es disposa de la força bruta per imposar-la; i, en el cas del català, em sembla que el primer cas no es dóna i el segon no volem que es doni.


El segon aspecte és el bilingüisme, entès com lꞌús equitatiu, alternatiu o com es vulgui de dues llengües en una societat. I això no existeix, si més no de manera estable. No es coneix cap societat, ni històricament ni arreu del món, en la qual tots els membres hagin parlat les dues mateixes llengües durant diverses generacions. La sociolingüística canònica diu que això sempre acaba en normalització o en substitució. Aquesta deu ser la teoria, perquè a lꞌhora de la veritat sempre sꞌacaba en substitució. De fet, la bilingüització de la societat és el pas previ i imprescindible perquè es doni la substitució, ja que ningú no pot deixar de parlar una llengua si no en té una altra. El bilingüisme com a objectiu ens porta, doncs, a la substitució.


El tercer aspecte és la política lingüística. I aquí cal fer una distinció: hi ha una política adreçada a la difusió de les llengües dominants, que funciona com un procés acumulatiu i que, amb lꞌargument de la comunicació, ens fa víctimes del mercat i ens deixa sense recursos; i nꞌhi ha una altra de destinada a la preservació de les llengües amenaçades. Ambdues han fracassat. La primera perquè, amb la seva lògica imperialista, conculca els drets humans; la segona perquè calca els models de la primera com si fossin els únics possibles i, en no tenir els mateixos recursos, no pot implementar-los (ja ho va dir Max Weinreich: ꞌUna llengua és un dialecte que té exèrcit i armadaꞌ). Però sobretot han fracassat perquè han partit sempre de les llengües i no dels vincles entre parlants o de les xarxes de comunicació.


Finalment, un altre aspecte que entra en joc és la comunicació. Encara que sigui una obvietat, cal recordar que el més important per comunicar-se no és compartir un codi, sinó tenir alguna cosa per dir. Si tenim alguna cosa per aportar, segur que hi ha algú que ho vol rebre, i no podem oblidar que la humanitat sꞌha comunicat sempre, compartís o no el codi lingüístic. Les estratègies per comunicar-se són molt diverses, ja sigui lꞌadaptació lingüística en el cas de llengües emparentades, el desenvolupament de pidgins, lꞌadopció dꞌalguna lingua franca o, senzillament, aprendre la llengua del veí, per no parlar dels codis gestuals o lꞌintercanvi de mots en contactes esporàdics. Per què sꞌinsisteix, doncs, que per comunicar-se cal compartir un codi i, sobretot, que, quantes menys llengües, més comunicació? Doncs perquè lꞌhomogeneïtzació lingüística és una forma de control.


Des del professor que no deixa que els seus alumnes parlin en romanès perquè ꞌno entén què diuenꞌ fins al propietari dꞌuna plantació que fueteja lꞌesclau perquè parla en la seva llengua, la negació de la llengua de lꞌaltre és una forma dꞌarrabassar-li el seu espai de llibertat. I si ens preguntem si la comunicació ha millorat després dꞌhaver eliminat la meitat del patrimoni lingüístic en pocs segles, la resposta no sembla que pugui ser positiva. No es coneix cap poble que hi hagi guanyat alguna cosa pel fet dꞌhaver abandonat la llengua i, en canvi, la majoria —si no tots— dels que ho han fet i han perdut molt i de forma irreparable.


Tenint en compte aquests aspectes —que lꞌoficialitat no és garantia de res, que el bilingüisme és en ell mateix una amenaça, que la política lingüística convencional no té èxit i que la comunicació no és real si no hi ha intercanvi—, quina dinàmica de les llengües sꞌhauria de desenvolupar en una Catalunya independent?


El primer que cal tenir clar és si optem per la diversitat lingüística, perquè, si no, no cal que ens hi posem. Al català li queden molt poques generacions. La mort de les llengües és un fenomen global i, per això, és inútil la planificació que afecta només llengües aïllades. O capgirem el procés conjuntament o no ens en sortirem. I la independència ens dóna també la possibilitat de desenvolupar estratègies alternatives.


Si creiem que val la pena preservar la diversitat lingüística, aleshores no podem passar per alt un fet evident: la revitalització lingüística només té sentit en els territoris on sꞌhan desenvolupat les llengües; ningú no espera salvar el cherokee a les Canàries o el bretó a Chiapas. Si algú espera que el català es recuperi, hem de suposar que espera que ho faci en els territoris on es parla la llengua —Catalunya en el cas que ens ocupa. Aquesta és, doncs, la nostra responsabilitat, això és el que podem aportar al món.


Una altra cosa que no podem oblidar és que la composició demolingüística del nostre país ha canviat molt en els darrers anys. Quan es fan plantejaments de bilingüisme o cooficialitat, fa la sensació que la percepció del país és la mateixa que se’n tenia fa 30 anys. En aquell moment potser es podia tractar de dues llengües en joc, però ara més dꞌun 10% de la població no té ni el català ni el castellà com a primera llengua, i les seves llengües també formen part del nostre país. Si els fonaments dꞌun país independent sꞌhan de posar deixant de banda una part dels seus membres, em sembla que és un mal començament.


Dꞌaltra banda, no podem ignorar el fet que aquesta diversitat ens ha arribat en el moment que més la necessitàvem, un moment en què la dinàmica implacable del bilingüisme ja ens estava portant a una fase de recessió. Hi ha qui ha percebut aquest canvi demolingüístic com una nova amenaça, i pot ser-ho si ens obstinem a negar als nouvinguts el català com a llengua dꞌacollida, perquè si els que no tenen ni el català ni el castellà com a primera llengua són assimilats a la llengua dominant, el restabliment de lꞌequilibri lingüístic és gairebé impossible.


Per què, doncs, ens pot ser favorable aquest canvi? Encara que la sociolingüística convencional hagi concebut les societats homogènies com el paradís natural de les llengües, el fet és que aquestes societats són molt més vulnerables quan hi arriba una altra llengua. En canvi, quan ens fixem en societats que han preservat la llengua tot i haver tingut les mateixes pressions que altres llengües que han desaparegut, el que ens trobem són societats molt multilingües on les llengües no estan jerarquitzades i, per això, funcionen en tots els sentits de la comunicació.


A les llengües de la immigració cal afegir-hi encara dues llengües més que tenen un paper prou rellevant socialment: lꞌanglès i lꞌespanyol (o castellà. Hi ha qui encara sꞌembranca en qüestions terminològiques, però tots sabem de què parlem).Ambdues formen part dꞌaquest projecte de Catalunya trilingüe que sembla lꞌideal a atènyer de manera indiscutible i indiscutida. La veritat és que no deixa de meravellar-me aquesta submissió a les lleis de lꞌimperi quan es tracta de l’anglès. El món acadèmic, artístic, empresarial, tothom en fi, hi inverteix tot el que pot sense cap mena de reciprocitat. Això sí que és lꞌèxit de la colonització, tothom disposat a fer el que calgui per obtenir el que ens imposen.


Seria bo preguntar-nos quanta creativitat estem perdent en lꞌempresa i quantes estratègies comunicatives estem desballestant. Els Erasmus han aconseguit que alumnes italians i catalans es comuniquin entre ells en anglès, després de segles de veïnatge lingüístic on ningú no havia trobat a faltar una llengua pont. Sovint sꞌapel·la a la funció del llatí a lꞌedat mitjana per justificar la necessitat dꞌuna llengua franca, però caldria recordar que el renaixement va arribar justament amb la reivindicació dels vernacles. I amb això no estic negant la utilitat de lꞌanglès, però ni és útil per a tothom ni es pot passar per alt que el seu ús ens està furtant molts recursos. Sempre dic als meus alumnes que és una llengua que sꞌha de saber però no sꞌha de fer servir, perquè una cosa és saber què diuen i una altra vendre fins i tot la veu.


Pel que fa a lꞌespanyol, no deixa de sorprendre la poca fe en les persones dꞌaquells que en volen lꞌoficialitat per por de perdre vots. Sembla raonable creure que, quan algú opta per la independència, la llengua és només una part de l’opció, i segurament no és la més important. Costa de creure que algú vulgui la independència en espanyol, i, si és així, potser val més que voti en contra. Que lꞌespanyol seguirà sent una llengua ben viva a la Catalunya independent només ho pot dubtar algú que visqui fora del món. Però que sigui una llengua familiar no vol dir que hagi de seguir sent la llengua per defecte, sobretot si volem que el català sobrevisqui. El compromís dels catalans que tenen el castellà com a primera llengua és imprescindible per a la supervivència del català i la restauració de lꞌequilibri ecolingüístic.


Dꞌaltra banda, no podem oblidar que entre un 5 i un 6% de catalans parlen varietats americanes de lꞌespanyol. Aquestes varietats han estat considerades com una mena dꞌanomalia a corregir, sobretot a lꞌescola. Si això és així és perquè encara estem sota el mandat de la RAE, però amb la independència res no justifica que propugnem un model de castellà que ben segur que no és dꞌaquí. Això ens dóna la possibilitat també de desenvolupar una nova relació amb la llengua on totes les varietats siguin benvingudes i no reprimides.


És ben sorprenent que, davant dꞌun repte tan formidable com la independència, el debat sobre la llengua sꞌhagi limitat als arguments de sempre. Tenim lꞌoportunitat de promoure una convivència lingüística sense exclusions i amb un objectiu comú, com és revitalitzar la llengua del país. Aquesta empresa ens ofereix unes possibilitats de cohesió que la història segur que ens agrairia: en el moment que s’hi havia de ser, hi vam ser tots i vam recuperar la llengua.


I, en canvi, ens emboliquem amb oficialitats inútils perquè ignorem les persones i aprofitem lꞌavinentesa per perpetuar la colonització i enfortir lꞌimperialisme. Si ja sabem que les fórmules conegudes ens porten a lꞌextinció, per què no assajar-ne de noves més justes i, potser, més eficaces? Ben segur que la llengua sꞌho mereix.


 


Carme Junyent, professora de Lingüística a la UB i presidenta del GELA - Grup d'Estudis de Llengües Amenaçades.


[Article publicat originalment el 15 de febrer de 2013 al setmanari SomAnoia]

Editorial