Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Marc Belzunces

11.06.2013

Marc Belzunces: La Catalunya irreal del cooficialisme: quan l'independentisme esdevé etnicista

Aquestes últimes setmanes, arran del debat sobre la cooficialitat de l'espanyol a la Catalunya independent, l'independentisme ha entrat en una versió catalana del llibre de Gustau Nerin 'Blanc bo busca negre pobre', que podríem reformular així: 'Catalanet independentista busca castellanoparlant perifèric'. Tant a l'Àfrica de les ONG occidentals com a la Catalunya dels barris de la immigració espanyola, el discurs paternalista i classista és el pa de cada dia.

De cop i volta, l'independentisme ha passat de ser un projecte integrador on comptava la destinació i no l'origen, a ser un projecte on compta l'origen de les persones i on es traça una línia a terra per dir 'tu ets castellanoparlant i tu catalanoparlant', ignorant, de passada, la resta d'immigrants, que aquests no voten. En vista d'aquesta deriva etnicista, jo prefereixo baixar del tren. No el trobo atractiu, un projecte d'aquestes característiques.

Els defensors d'aquesta concepció etnicista s'escuden en la Catalunya real. El problema dels realistes és que es tracta de catalanoparlants de classe mitjana que mai no han viscut als barris de la immigració espanyola. Quan creixes en un d'aquests barris i en surts per conèixer una mica Catalunya (alguns 'ciutadans' no n'han sortit mai, però) i tens uns mica de perspectiva històrica tant de Catalunya com del barri d'on véns, prens consciència d'una cosa: que on has crescut, més que no pas la Catalunya real, és una Catalunya irreal. Una Catalunya que no té res a veure amb el país, en el qual et vols integrar i ser considerat com un més. Ni millor ni pitjor; un igual. Ni paternalisme, ni classisme, ni tractes especials: un català més. Un català. Perquè, senyors catalanets, ser castellanoparlant a Catalunya no equival a ser idiota a Catalunya. La gent pot haver fugit de la misèria d'Espanya i pot no haver anat a l'escola, pot haver hagut de fer feines poc qualificades, pot ser pobre, pot fins i tot sentir-se megaespanyola i no sentir-se gens ni mica identificada amb Catalunya, però independentment d'això no és ximple: sap on viu.

Quan vaig fer els mapes de l'independentisme, van mostrar allò que molts d'aquests barris intuíem: l'origen es un factor clau per a l'explicació del vot. Ara, una cosa és l'explicació científica d'aquest fet i una altra de ben diferent fer-ne un projecte polític. Dit d'una altra manera, una cosa és acceptar acríticament aquest fet (amb totes les conseqüències, des d'una perspectiva històrica i social), la versió realista, i una altra tenir una intenció transformadora perquè tots els catalans, tinguin l'origen que tinguin, siguin tractats de la mateixa manera; amb el mateix nivell d'exigència.

Electoralisme i carreres personals en la proposta cooficialista

Més enllà del tracte ofensiu paternalista dels defensors mediàtics (i acadèmics) del cooficialisme, no ens hem d'enganyar; la raó és purament electoralista. La decisió es remunta a abans del 25-N. Deixeu-me explicar-ho breument.

El senyor Junqueras hauria d'explicar per quins motius va prendre ell tot sol la decisió d'optar per l'oficialitat de l'espanyol sense consultar la sectorial de Política Lingüística d'ERC, que s'hi va oposar, una qüestió que ni tan sols recollia el programa electoral d'ERC. El senyor Albert Rossich hauria d'explicar per què diu que l'oficialitat és un esquer electoral i no una realitat, i afegeix, textualment: 'para que se obre el efecto sin que se note el cuidado'. És que els castellanoparlants han de ser tractats d'imbècils? És que no se'ls pot explicar un projecte integrador sense haver-los d'enganyar? Tot s'hi val, en política? D'una altra banda, sou conscients que les implicacions legals i socials de l'oficialitat del castellà no les determinarà la vostra bona voluntat?

Tant ERC com CiU haurien d'explicar públicament el pacte secret que van fer per l'oficialitat del castellà abans del 25-N, pacte en el qual s'emmarca l'article de Junqueras a El Periódico de Catalunya i les declaracions del president Mas afirmant que l'espanyol no únicament seria oficial a Catalunya, sinó d'aprenentatge obligatori. La bilingüització general i obligatòria en espanyol és la mort del català, a banda una imposició per a aquells catalanoparlants que no ho vulguin (cal no oblidar que som en el domini lingüístic del català, no pas de l'espanyol). En canvi de què van pactar tot això? Per què no ho van fer públic?

I, tot seguit, ERC i CiU també haurien d'explicar que van anar a parlar amb les principals associacions del país sobre aquesta decisió. Cosa que no és innocent, perquè som en un país on la societat civil depèn de la subvenció, i els favors tard o d'hora es cobren. Potser aleshores contextualitzareu les declaracions, molt temps després, de la presidenta d'Òmnium (associació que hi era, pel que sé). Per què creen tensions dins les associacions que han mantingut viu aquest país en la defensa de la cultura i la llengua catalanes? Són conscients que si els partits ens rebenten aquestes associacions ens rebenten el país?

Com veieu, en tot aquest procés no sembla que, en cap moment, s'hagi demanat el parer dels castellanoparlants. Potser hi estan d'acord, potser no, no nego cap opció. No em consta que els partits polítics i la societat civil catalana hagin parlat amb representants dels castellanoparlants. De fet, els únics castellanoparlants organitzats, i neutres políticament (independents de qualsevol partit) que conec es manifesten obertament contra de l'oficialitat de l'espanyol. Parlen espanyol, sí, però també s'estimen el català. Ensenyament optatiu de l'espanyol a les escoles i no discriminació lingüística, sí; oficialitat, no. Ho vaig dir l'altre dia a un sociolingüista reconegut, emprant el símil (que vaig trobar profundament ofensiu) que 'els extraterrestres que venim del Planeta A que vivim al Planeta B (Catalunya) sabem que vivim al Planeta B i us diem que volem ser tractats igual i que no cal l'oficialitat'. Fins i tot hem d'aguantar la brometa en públic de titllar els castellanoparlants d'extraterrestres! Això sí, a aquest carro de la cooficialitat i el paternalisme s'hi ha apuntat tota la sociolingüística catalana. 9 sociolingüistes de cada 10, segons el nou president de la Societat Catalana de Sociolingüística. L'altre dia fins i tot vaig arribar a sentir, dit per un sociolingüista català, que els castellanoparlants són els febles de Catalunya. 'Blanc bo busca negre pobre'.

Com dic, allò que m'obliga a baixar d'aquest tren no és l'opció en si, sinó que s'hagi entrat en una espiral etnicista, on lluitadors per la llengua catalana d'origen castellanoparlant s'hagin d'identificar com a castellanoparlants gairebé diàriament (cosa inaudita fins ara) per contrarestar la suplantació a què són sotmesos per part de determinades persones, rere les quals hi ha motius electoralistes i d'ascensió personal política i econòmica.


Marc Belzunces, autor del bloc de +VilaWeb De l'Holocè estant

Editorial