Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Pere Pugès

01.06.2013

ANC: any decisiu


Encetem un any decisiu. L’any que marcarà definitivament el nostre futur com a poble lliure, com a Estat sobirà. Pot semblar una afirmació agosarada, però l’any 2009, quan el grup inicial del que avui és l’ANC vàrem fer un primer Full de ruta on ja es dibuixaven moltes de les fites aconseguides fins ara, també vàrem ser força agosarats. Vàrem córrer el risc d’equivocar-nos, però no hagués estat gens greu. Altres l’haguessin encertat i, avui, seriem més o menys on som. Ens quedava clar, com ho és ara, que sense córrer riscos, no aconseguiríem res d’important. Entrem en l’any dels grans riscos, no ho dubteu.


Volem guanyar. Hem de córrer riscos. Els riscos, però, han de ser controlats i les conseqüències que se’n derivin han de ser molt estudiades. Alhora, hem de preveure els antídots contra les conseqüències negatives i hem de saber aprofitar i potenciar les que siguin positives.


Fins no fa massa, m’atreviria a dir que fins poc després de l’11S passat, poca gent s’havia pres seriosament l’ANC. Uns la veien com una iniciativa més per aplegar l’independentisme i, com totes les anteriors, condemnada al fracàs. Altres la veien com una gran esperança però amb poques possibilitats de reeixir. Ni els aparells de l’Estat espanyol havien sabut detectar que aquesta vegada anava de debò ni ningú havia vist res d’inusual. Ara, però, ja tenim tots els ulls al nostre damunt i tothom qui es pot mobilitzar en contra nostre ja està en marxa.


Els escenaris que s’obren al nostre davant ja no tenen la simplicitat del que depenia, fonamentalment, de nosaltres mateixos. Hem pogut anar fent sense massa interferències externes, però això ja està canviant, i ho fa de pressa. Els actors que intervindran en els nous escenaris són més o menys coneguts però el guió que seguirem és molt obert i anirà canviant a mesura que avanci el procés. És fonamental que els catalans intentem seguir escrivint el guió, tal com hem fet fins ara, i que intentem dirigir l’obra. Qui acabi imposant el seu guió ho té quasi tot guanyat.


L’escenari A:


El guió que hem escrit entre la ciutadania organitzada, els partits i les institucions catalanes sembla clar i, a grans trets, és el que s’està seguint. És el guió que dóna continuïtat a les Consultes Populars, a la Diada 2012, a la convocatòria i celebració d’eleccions el 25N passat, a les dues declaracions de sobirania del nou Parlament, a la tramitació de la Llei de Consultes,... La societat civil, amb l’ANC i OC al capdavant, ja ha dibuixat els primers actes que s’inscriuen en aquest mateix guió i el Concert del Camp Nou del proper dia 29 de juny o la Cadena per la Independència de l’11S d’enguany, han de servir per posar la maquinària novament en marxa i culminar el procés de formació d’una sòlida majoria social favorable a la constitució del nou Estat, de la República catalana. És un guió que preveu alguns papers complementaris, però imprescindibles, que han de representar altres organitzacions i que ens han de servir per tenir la rereguarda ben protegida. No podem deixar escletxes visibles per on s’escoli cap perill.


Aquest guió preveu la celebració de la Consulta, o encara millor d’un referèndum d’autodeterminació, en un termini relativament breu. Si tot segueix el guió previst, podem arribar al maig de l’any vinent –potser coincidint amb les eleccions europees?- amb el país del tot decidit, convençut i determinat a encetar la darrera etapa de forma immediata. Haurem votat independència i començarem les negociacions de separació amb Espanya alhora que estarem redactant el projecte de constitució catalana per aprovar-la...potser l’11 de setembre de 2014?


Ho he pintat idíl·licament per saber com seria el guió quasi perfecte, el somniat. El director d’escena –esperem que siguem tots nosaltres- pot fer-hi algun canvi menor, però en essència, aquest seria l’escenari més favorable, en l’extrem, però també és aquell que quasi ningú creu que puguem viure.


L’escenari B


En l’altre extrem, ens podem trobar un escenari radicalment advers, amb el govern i el Parlament català dissolts o amb les seves competències encara més disminuïdes que avui en dia. En aquest escenari, les úniques institucions pròpies que ens quedarien serien els ajuntaments, que també podrien trobar-se amb les seves competències clarament retallades, per tal d’impedir que puguin emprendre qualsevol acció política que transcendeixi les seves funcions administratives. En aquest escenari podem situar un dels actes més probables: que no puguem exercir el nostre dret a decidir, que no hi hagi possibilitat de celebrar la Consulta que hauria de convocar el nostre govern ni res que s’assembli mínimament a un referèndum d’autodeterminació.


Molt probablement, aquesta situació podria complementar-se amb una Espanya cada cop més enfonsada econòmicament, potser fora de l’euro o amb molt soroll interior, provinent de veus “qualificades”, reclamant la sortida de la zona euro i vinculant-ho amb la necessitat d’actuar contundentment contra Catalunya.


Impensable? Des de la nostra òptica, segur que si, però després de l’historial acumulat per les classes dirigents espanyoles, és realment impensable?. Si més no, si no volem perdre aquesta batalla decisiva, seria bo que també contemplem aquest escenari o algun que s’hi acosti força.


El més rellevant d’un escenari així és que la iniciativa i tot el protagonisme quedarien concentrats en la societat civil i els ajuntaments. La situació seria semblant a la d’un Estat predemocràtic, o de democràcia vigilada, i les accions a emprendre representarien, sovint, actes de desobediència civil que, en la mesura que esdevinguin massius, tombaran la balança al nostre favor. La guerra bruta dels aparells de l’Estat, entre moltes altres coses no visibles, passaria per intentar convertir aquests actes en violents i revolucionaris, per justificar la repressió policial amb l’objectiu confessat de mantenir l’ordre i l’objectiu inconfessable d’escapçar el moviment. Queda clar que l’únic antídot possible seria el de les accions pacífiques, de resistència o de construcció, i l’exercici escrupolós dels drets democràtics.


Espanya encara no ho ha portat cap a un escenari d’aquestes característiques perquè l’hem agafat descol·locada, dèbil i capficada, no li hem donat motius i perquè sap que això representaria algun tipus d’intervenció directa de la comunitat internacional. Però no dubtem que els seus “hidalgos” se’n moren de ganes.


Quin escenari tindrem?


No viurem l’escenari A, però potser tampoc el B. Acabarà essent una barreja de tot plegat i s’assemblarà més a un o a l’altre en funció de dos factors que van molt lligats, el ritme i la direcció del procés. Qui domini el “tempo” i qui imposi el seu guió hi tindrà molt de guanyat. Fins ara ho hem fet nosaltres, però hem d’estar preparats per que, cada cop més sovint, haguem d’adaptar-nos al que faci l’adversari per, després, recuperar la iniciativa.


Per tant, tinguem molt clar el nostre full de ruta i treballem per consolidar les dues bases sobre les que sustentem la nostra estratègia: una majoria social favorable, que sigui la garantia de la cohesió social i el fonament d’una possible resposta massiva a alguna de les alternatives de l’escenari B, i la internacionalització del conflicte, com a pas previ al reconeixement del nou Estat quan haguem declarat la nostra independència.


Dominar el “tempo” vol dir tenir el guió perfectament escrit, seguir-lo amb capacitat d’anar-lo reinterpretant quan calgui, mantenir el ritme previst i adequar-lo a les variacions que es vagin produint. Tenim pressa, molta pressa, però el més important és arribar-hi. Hem de treballar per aconseguir l’escenari A, per prevenir l’escenari B i, si cal, per guanyar en aquest escenari, en camp contrari.


Les eines que tenim


En l’escenari A es tracta de celebrar el referèndum d’autodeterminació (o la consulta amb els mateixos efectes) i de guanyar-lo. Ens cal acabar de consolidar la majoria social que molts indicadors diuen que ja tenim i, evidentment, ens cal ampliar-la, per anar sobre segur.


Les eleccions del 25N ens han ajudat a dibuixar, amb precisió, el mapa del país des del prisma de la major o menor concentració de vot sobiranista, però també hem pogut conèixer els perfils dels diferents grups de comportament davant del fet nacional, des dels independentistes de sempre fins als radicalment contraris a la constitució del nou Estat, passant pels independentistes més o menys recents i que ho són per raons més econòmiques que sentimentals, culturals i lingüístiques, o pels que viuen com a contradicció les seves arrels i el seu futur o el dels seus. Hi ha entre un 25 i un 30% de ciutadans catalans que, a hores d’ara, tenen seriosos dubtes i pors sobre el procés i entre un 15 i un 20% dels convençuts que encara podrien modificar la seva posició segons com vagin les coses. I és a aquests ciutadans, entre un 40 i un 50% de la població a la que ens estem adreçant per convèncer-los que amb un Estat propi, tots hi sortirem guanyant, tindrem més benestar, més llibertat, més justícia i, sobretot, més democràcia. És una feina que estem fent des de la societat civil, des de moltes entitats i organitzacions i que ha de centrar els nostres esforços, ara i en el futur immediat. És una feina que comencen a fer alguns partits, empesos per la realitat.


Una part significativa d’aquest 40/50% de ciutadans, del públic potencial al que ens estem adreçant, necessita perdre la por al que li és desconegut, vol saber què li representarà el canvi que li proposem. Només el podrem convèncer des de la positivitat i des de la participació. I només ens assegurarem un futur millor si ara construïm una majoria social àmplia i sòlida, plenament convençuda del que volem i de perquè ho volem. Per a fer-ho, ens hem de dotar d’una nova eina: un procés participatiu per definir el país on volem viure. La organització i direcció d’aquest procés només pot ser assumida per la societat civil, per les universitats catalanes primer i per les entitats i organitzacions socials després, per popularitzar el debat i engrescar tothom a construir el nostre futur d’una forma tangible, real, des d’ara mateix. Només així aconseguirem sumar una part important dels indecisos al procés de construcció de l’Estat propi.


Fer arribar les raons de pes que justifiquen la necessitat de disposar de l’Estat propi, combatre les pors més bàsiques que escampen els agents i aparells de l’Estat espanyol i dibuixar les línies mestra de l’Estat que volem, formen part d’aquest treball sord i constant que estem fent entre molta gent i que hem d’incrementar i saber organitzar per ser més eficients. És una feina que ens valdrà per guanyar en qualsevol dels escenaris possibles.


La via catalana cap a la independència


En l’escenari B, en qualsevol de les seves variants, les eines que hem d’emprar són força diferents i algunes necessiten d’un treball lent i molt ben fet que, per tant, hem de posar en marxa molt abans que es produeixi l’escenari no desitjat. Per a fer-ho, caldrà que aquestes eines siguin complementàries a les que necessitem en l’escenari A. Han de ser eines que tinguin un alt contingut pedagògic –imprescindible en l’escenari A- i, alhora, assegurin l’obertura d’una via alternativa que ens porti al mateix objectiu. La campanya per l’exercici del dret de petició que vàrem presentar en públic fa uns dies ha de ser aquesta eina que, alhora, ens permeti fer molta pedagogia entre els ciutadans encara no convençuts i ens asseguri l’accés a la independència per decisió dels nostres càrrecs electes, tinguem Parlament o estigui dissolt. Seria una via basada en la del Kosovo però amb el previ suport popular. És la campanya “signa un vot per la independència”.


Aquesta campanya ha d’anar acompanyada, diria que quasi precedida, per una iniciativa que serveixi per tancar, definitivament, la porta de la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació autoritzat pel Congrés espanyol. Hi ha una escletxa legal en la Constitució espanyola que permetria celebrar aquest referèndum a Catalunya, de la mateixa manera que es permet la celebració del referèndum per a l’aprovació de l’Estatut. És qüestió de voluntat política i de creure realment en la democràcia. Tots ens temem la resposta, però cal tenir la paciència necessària per esgotar aquesta possibilitat i que sigui el Congrés espanyol, novament i definitivament, qui ens negui aquesta possibilitat....o ens la permeti. En un cas i l’altre, les conseqüències són les mateixes. Si el podem celebrar, es tracta de guanyar-lo (escenari A). Si no el podem celebrar, encara estem més legitimats a seguir la Via Catalana cap a la Independència, la recollida dels vots necessaris per avalar els diputats al Parlament de Catalunya a declarar la independència de forma oficial. I si la resta dels nostres càrrecs electes, parlamentaris a Madrid o a Europa i alcaldes i regidors, s´hi volen afegir, molt millor. Tot sembla indicar que ja hi ha una entitat, una associació sobiranista implantada a tot el territori, que està disposada a liderar aquest projecte, aquesta ILP a Madrid. Segur que comptarà amb el suport de la resta d’entitats i associacions del país per recollir les 500.000 signatures que fan falta.


Les recollides de signatures, de la ILP o del dret de petició, han de tenir associada una altra finalitat que pot resultar fonamental en l’escenari B més dur: la recollida de centenars de milers d’adreces de correu electrònic, i l’autorització dels seus titulars per a utilitzar-les per aquesta finalitat, per fer possible els actes i accions de desobediència massiva que poden ser el darrer recurs que ens quedi per trencar definitivament la dependència d’Espanya...o per pressionar a qui faci falta per obtenir el seu suport a la causa catalana.


I per últim, cal posar-nos un horitzó: maig de 2014. Una fita: dia de les eleccions europees. Un objectiu: una veu catalana, unitària, s’adreça a Europa i unes urnes per mostrar el nostre convenciment. Potser tindrem, aquell dia, unes altres urnes per decidir el nostre futur?


Estem en l’any decisiu, del que fem fins al maig de 2014 en depèn el nostre futur. Tenim la llibertat a tocar. Ja no ens podem fer enrere. Ja no ens podem aturar.


 


Pere Pugès i Dorca, membre fundador de l’ANC

Editorial