Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Lluís de Yzaguirre

31.05.2013

El realisme del senyor Toni Soler

El senyor Toni Soler, que només sol fer papers galdosos quan ho exigeix el guió de 'Polònia', ens va sorprendre diumenge a l'Ara amb una càrrega frontal contra els qui formulem que de cap manera la república catalana no pot perpetuar la trampa de la cooficialitat lingüística. S'ha permès, amb condescendència de pontífex, de titllar-nos d'irresponsables i presentar-nos com a poc democràtics.


Abans de prevenir la gent de bona fe que poguessin donar-li crèdit, he de recordar que m'he definit clarament en favor de donar al castellà la màxima rellevància (03.11.2012, Les llengües de la República catalana) i en contra de l'aberració de la cooficialitat (21.11.2012, República indígena, bolxevic o ELA).


La diatriba del senyor Toni Soler consisteix primer a desqualificar l'oficialitat única del català; després, amb l'exemple dels països nòrdics, a desautoritzar l'opció de donar al castellà un paper preferent sense fer-lo oficial i, finalment, a acabar barrejant-hi les majories. I no té el valor de dir la paraula maleïda: és a dir, que està a favor d'aquest esguerro universalment únic de la cooficialitat, que, preferint-se al terme més simple i flexible d'oficialitat, obre la porta al sabotatge permanent contra l'enfortiment del català.


El senyor Toni Soler es permet la lleugeresa de titllar d'arguments que no tenen res a veure amb la realitat justament els que són fruit d'analitzar i entendre com hem arribat a la realitat actual de decadència del català i on ens durà continuar el mateix declivi. Potser vol dir que no és realista esperar la supervivència del català, però que tant li fa...


Però encara és més greu l'error de pensar que tots els castellanoparlants volen una cooficialitat entesa com la primacia que ha tingut el castellà durant el règim neofranquista actual, de pensar que no hi ha cap castellanoparlant que vulgui afavorir la centralitat del català, de pensar que tots els castellanoparlants volen tenir més drets lingüístics que els altres immigrats. Ignora que hi ha castellanoparlants que són conscients que han estat instrumentalitzats com a armes de genocidi lingüístic i no hi estan d'acord; i molts més que simplement volen que els seus fills visquin en un país normal, on la llengua pròpia no sigui arraconada cooficialment.


I no desafina menys quan hi barreja les majories, com si el respecte dels drets humans i la reparació dels danys causats a les minories s'hi haguessin de supeditar, en una democràcia.


Els alemanys han pagat durant dècades reparacions pel genocidi del poble jueu; si aquesta decisió s'hagués deixat en mans de la majoria dels afectats, certament no s'hauria aprovat. Si els castellanoparlants són majoria (que, hi insisteixo, no vol dir que la majoria estigui a favor de l'Endlösung lingüística) és perquè els han estat negats, en molts casos, els instruments necessaris per a integrar-se al poble que els ha acollits. També perquè molts matrimonis mixtos es varen veure en el dilema de triar el castellà per a llurs fills o ser titllats d'irresponsables. No es pot admetre que l'argument per a afavorir una llengua sigui que gràcies a les polítiques genocides hagi aconseguit l'hegemonia social.


A França es parla de pagar compensacions als descendents dels esclaus; a Catalunya, els esclaus demanem l'abolició de l'esclavitud i que se'ns compensi garantint el futur de la nostra llengua. I parlar de l'esclavitud lingüística dels catalans és recordar que, segons l'estat neofranquista, les feines de traductor i d'intèrpret són reconegudes amb el corresponent epígraf fiscal, però els catalans hem estat obligats, durant tres-cents anys, a fer-les de franc. Des de l'adveniment de la 'dictablanda' neofranquista els poders han actuat d'acord amb un article no publicat de la seva constitució:


'3.4 Abans que un membre de la casta monolingüe es vegi sotmès a enviliment per exposició a una de les llengües de la casta inferior bilingüe, es reinterpretarà l'article 3.1 com si en comptes de fixar el "dret d'usar el castellà" establís el "deure d'usar el castellà".'


Els catalans podrem viure al nostre país en la nostra llengua només si tots els immigrats, amb exèrcit o sense, tenen l'obligació de saber el català.

Editorial