Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Toni Gisbert

25.04.2013

Toni Gisbert: 'Un Vint-i-cinc d’Abril ple d’esperances'

El País Valencià viu un moment de cruïlla.


D'una banda, en el sentit negatiu, gairebé dues dècades de PP en el govern s'han traduït en una agressió contínua a la llengua i a la cultura, en una gestió econòmica pèssima i en la corrupció i el sectarisme com a trets identitaris. No en faré la llista d'exemples perquè són coneguts de tothom.


Però, d'una altra banda, ja fa anys que creix una mar de fons que va forjant un canvi social molt important i ara tot just comença a emergir. Al País Valencià l'enfonsament del sistema bipartidista espanyol PP-PSOE es tradueix, primer, en un efecte sociològic fonamental: es va assumint, com més va més, que el País Valencià i Catalunya comparteixen (a més d'una història i una llengua) uns interessos comuns (en infrastructures, economia, fiscalitat...) i, fins i tot, una mena de perspectiva geopolítica que té ben poc a veure amb la que es té de la Meseta estant; i, segon, es tradueix en un efecte polític d'emergència d'un espai nacional que serà determinant (de fet, ja ho és).


La crisi econòmica, i les greus conseqüències socials, actua d'accelerador d'aquest procés. En aquest sentit, cal apuntar l'acord cada volta més ampli sobre la reivindicació d'un finançament just, que a més de multiplicar el distanciament respecte de Madrid, pot impulsar el retrobament de les societats valenciana i catalana: tenir el mateix problema i la mateixa solució uneix, i quan es tracta de la butxaca i el futur dels teus fills, més.


Però tot això no significa que senzillament puguem seure a recollir els fruits: som en una cruïlla, però tan solament si fem força podrem prendre la direcció correcta. Per això Acció Cultural treballa en aquesta línia: ja no n'hi ha prou de continuar fent allò que tradicionalment ha estat la tasca del nacionalisme cívic i cultural. Ara hem de ser més ambiciosos. Ja no aspirem a un poc més de presència del català en l'ensenyament, al carrer o als mitjans de comunicació: aspirem a un veritable punt d'inflexió, i a implicar-hi els sectors centrals de la societat valenciana.


La diferència és que, per primera vegada des de la transició, al País Valencià la correlació de forces ens pot ser favorable, si sabem jugar bé les nostres cartes.


 


Toni Gisbert, secretari d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV)

Editorial