Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

David Figueres

16.04.2013

Un acord, una vinyeta, un moviment, un acte, una seqüència, una estrofa: noranta anys del PEN català

La Biblioteca de Catalunya acull, entre les seves parets, moltes orquestres de mots. La nit del PEN, però, és de solistes que toca parlar. El PEN Català celebra noranta anys com a entitat. Com a dialogador nonagenari amb totes les literatures. De la parla catalana, al món. Del món, a les Illes, al Principat, al País Valencià i a Catalunya Nord; també a la Franja. Sense escarafalls de jaqués, sense escarafalls de fracs, Jaume Subirana, tornat de la Universitat d’Austin, Texas; tornat de regirar papers, ens dirà què ha estat el PEN Català en sis moments clau. Compàs de lluita en clau de solidaritat.


Al primer acord que sona hi ha la destrossa de moltes dones, de molts homes. La Primera Guerra Mundial ha deixat perplexa molta gent. Això no es pot repetir, diuen. Això no pot tornar a passar, criden. C. A. Dawson Scott funda a Londres el 1921 el PEN Internacional. Vol fomentar el diàleg entre les literatures del món. Es convida totes les literatures a formar-ne part. 'La literatura no coneix fronteres, i ha de mantenir-se com a element d'intercanvi entre els països per damunt dels conflictes polítics o internacionals', diu el primer punt de la Carta Fundacional.

La segona vinyeta es dibuixa el 1922, a l'abril, a l'Hotel Ritz de Barcelona. Josep M. López-Picó, Joan Crexells, Josep M. Batista i Roca, Josep Millàs-Raurell i John Langdon-Davies funden el PEN Català. La nova lleva del noucentisme –cap dels constituents amb prou feines si passa de trenta anys– vol agafar el relleu dels grans. Fer-ho al Ritz, tot just obert, vol ser distinció de futur. Són joves enèrgics, activistes culturals. Una baula nova a la cadena trenada. Les literatures han de parlar i s'han d'escoltar. I volen que la catalana se senti i s'escolti. La carta que s'envia a Londres: 'Us escrivim en representació de la Nació Catalana.' En el primer congrés internacional, el maig de 1923 a Londres, a més de diversos països, hi ha dues delegacions que són registrades literalment: la de Barcelona i la de Madrid.

En tercer moviment s'obre el 1933. Un altre congrés internacional. Dubrovnik. La delegació alemanya n'és expulsada. Creus gammades. El pas de l'oca. Molts encara valoren els beneficis d'utilitzar els deixebles de Hitler. El PEN Internacional serà de les primeres organitzacions internacionals de denunciar-ne la pell de xai, de fer-ne veure, rere el musell, els ganivets esmolats. J. V. Foix hi assisteix com a delegat del PEN Català. N'arrenca el compromís d'organitzar a Barcelona un congrés internacional el 1935.

Temps convulsos. Octubre de 1934. Lerroux. Companys. L'estat català. Són empresonats Pompeu Fabra, Pi i Sunyer, Ventura Gassol, Companys… Des de Londres diuen: què, això del congrés? A Barcelona responen: què de què? Es farà. S'hi han compromès. Londres tampoc  no s'arronsa. Barcelona veurà passejar Rambla amunt, Rambla avall, 165 escriptors de 25 representacions. H. G. Wells, Eduardo de Filippo, Tommasso Marinetti… Presideix Pompeu Fabra. Marià Manent entra al Comitè Internacional Executiu. Èxit total.

El quart acte és el de la solidaritat. El 1936 tot s'escola aigüera avall. El PEN Internacional no para d'enviar menjar a Catalunya. Hi ha els telegrames, les cartes que s'envien a Londres. Pompeu Fabra ara és un bust, una universitat, l'ordenador de la nostra llengua, però el 1938 era un home més que sofria la guerra i entre bomba i bomba, amb mànigues de camisa, agraïa la llet condensada, les llaunes de carn. Tocava allò. L'honorabilitat i el renom, més tard. En el futur. Llavors funest, tètric, desesperançat. Mercè Rodoreda i Francesc Trabal (també assistiran  al congrés de Praga del mateix any) van a Londres a demanar paper per a poder editar la Revista de Catalunya el 1938, quan ja és gestionada per la Institució de les Lletres Catalanes. Doncs sí que va ser el PEN Internacional que va fer possible la impressió.

Tot un Carles Riba també viatja amb Clementina Arderiu a Londres. Escriu a un joveníssim Joan Vinyoli: 'Fem d'una mena d'ambaixadors intel·lectuals de Catalunya i de la seva fe republicana i de la seva voluntat de permanència com a valor espiritual en el món. No crec que sigui excessiu de dir que no és ineficaç, la nostra acció.' Riba protesta pel paperot de la Gran Bretanya, de França. Com s'ha abandonat la causa republicana. No s'oblidarà mai la solidaritat rebuda. Si Catalunya s'ha obert a qui ho ha necessitat, després, és perquè abans van ajudar-nos a no caure del tot. Oblidar això és oblidar bona part d'allò que som.

El novembre del 1938 es perd la batalla de l'Ebre. Les tropes feixistes entren per la Diagonal a final de gener del 1939. Poc abans, cal fer paquets i tocar el dos. Un dels dos bibliobusos de la Institució servirà per a encabir el fons del PEN. Ja a recer de la repressió, a Tolosa de Llenguadoc, Armand Obiols elabora una llista d'escriptors que formen part del PEN Català en aquell moment. Subirana ha trobat la llista a Austin. La recita. Els qui han marxat tenen una creu al costat del seu nom. Són la majoria. Els qui no en tenen són els qui s'han quedat. Emociona de veure que el gruix de la intel·lectualitat catalana del moment forma part de l'entitat. La llista, acompanyada d'un petit currículum, servirà per a poder distribuir-se amb vista a poder cercar feina als exiliats.

La cinquena seqüència ja és després de tot. El 1978 es vol connectar amb el passat. La calamitat del franquisme ha estat un trist parèntesi. Nosaltres sempre hem estat. Cal continuar essent, doncs. Res més. Mario Vargas Llosas presideix el PEN Internacional. No s'aconsegueix un congrés internacional però sí que s'aconsegueix que Catalunya aculli una conferència internacional. El 1973, en un autobús també (Barcelona - l'Espluga de Francolí), s'ha reconstituït el PEN Català. La conferència és presidida per J. V. Foix, que no s'havia exiliat, i Vargas Llosas. El PEN espanyol demana l'ingrés al PEN Internacional. Madrid, Barcelona, el 1923, ho recordeu?

La sisena estrofa és el 1992. El PEN Català, ara sí, organitza el 57è congrés internacional. 'L'escriptor i els llenguatges literaris en el llindar del tercer mil·lenni' i 'L'escriptor i la nova Europa'. De nou a l'avantguarda. Mirar cap a Europa, cap al món. Aquest segon títol serà el preludi perquè el 1996 s'aconsegueixi d'aprovar la Declaració Universal dels Drets Lingüístics. Una fita més al servei dels drets de la llibertat d'expressió.

Són sis els moments que Subirana ha destacat, però podrien ser molts, molts més. El PEN Català ha estat i està al servei d'aquest país d'ençà que fou fundat. La vigència d'un dels punts fundacionals sembla que s'hagués escrit expressament per als temps que corren i no fa gairebé una centúria. 'El PEN creu que l'avenç necessari del món cap a una forma millor d'organització política i cap a un nou ordre econòmic més just fa imprescindible la llibertat per a exercir la crítica dels governs, les administracions i les institucions'. Projectes com el de l'Escriptor Acollit, esdevenir un dels referents de la Xarxa de Ciutats Refugi, la magnífica revista digital VISAT dedicada a la traducció, la denúncia davant els estaments internacionals arran de l'intent de genocidi cultural per part del Partit Popular de la llengua i cultura catalana, són només uns quants exemples de la vigència, la necessitat i l'empenta del PEN Català com a referent de la defensa de la llibertat d'expressió des d'aquí cap al món.

Compromís que, com s'ha pogut veure, no ha estat un caprici d'intrigants de saló. Tots els intel·lectuals i escriptors de més prestigi i renom de les nostres lletres han reivindicat el PEN Català, s'hi han implicat i l'han engrandit. La fermesa dels seus principis per a denunciar, per a ser la pedra a la sabata dels dictadors –explícits o implícits– existeixen tan sols en la mesura que la nostra causa és la causa de tots, com la causa de tots és la nostra. No hi ha llibertats d'expressió. Hi ha la llibertat d'expressió.

Caldria que els historiadors s'arromanguessin per començar a ordenar aquest material, estudiar-lo, fer-ne tesis. La importància de la cultura d'un país està en les institucions i aquesta feina cal que es difongui, aquest llegat històric importantíssim que parla de penúries però també del compromís ferri per a no deixar-se vèncer per les constants dissorts infligides com a país, com a cultura, per avançar cap al futur  bo i compartint, denunciant, les dissorts, els abusos, els crims, que es cometen a tot el món.

Editorial