Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Jaume Barberà

06.02.2013

Jaume Barberà: L'única solució és la regeneració radical de la democràcia

Hi ha moltes definicions de corrupció. Em quedo amb aquesta: 'Comportament polític desviat.' I dic això perquè no tota la corrupció té base econòmica, encara que t'hi aboqui. Una definició més acadèmica seria: 'Abús de poder públic per a obtenir benefici particular'. Però no sempre és benefici particular; també pot ser benefici de grup, de partit, d’empresa, etc. Les causes són, així mateix, molt diverses. I, com en tot, s'ha de triar. Jo opto per 'manca de valors i impunitat'.


És només una sensació, que la classe política sigui cada vegada més corrupta. No hi havia corrupció en el franquisme? En democràcia són més a repartir i, a més, hi ha més altaveus. S’ha educat en valors? Aquí no hi ha respecte per res que sigui públic. Vés a un parc públic dels Estats Units o d'un país nòrdic i comença a fer malbé tot allò que trobis. Ja veuràs, ja, què et passa o què et diuen els qui ho puguin veure.


De corrupció, n'hi ha a tots els països. El problema és el grau de tolerància i les conseqüències que reben els qui cometen aquesta mena d’actes. Un altre exemple, paga als Estats Units amb un xec sense fons i fes-ho aquí.


No crec que la societat sigui més intransigent amb la corrupció ara que abans. Només passa que ara els qui manen et fan pagar les seves festes, s’agenollen davant les exigències d'allò que anomenen mercats, governen amb programes que no et van dir que adoptarien, et desnonen, t’acomiaden, et cusen d'impostos, t’empobreixen i, a més, et diuen que entre tots ho arreglarem tot. Home, doncs no. I després et posen, tant sí com no, la cançoneta o el mantra de l’austeritat.


I com que la ciutadania ha arribat, o va arribant, a un grau d’asfíxia totalment inacceptable, no passa per alt, amb raó o sense, cap desviament que pugui cometre la classe política, col·laboradora necessària en l'orgia orquestrada pel capitalisme financer i de casino. I això és així perquè el distanciament entre representats i representats és cada vegada més gran. Enorme.


Però si demà comencés la recuperació econòmica, tornarien les tapes desconstruïdes a cent euros, els Cayennes per la Diagonal i la fatxenderia. Per això dic que no crec que se sigui més intransigent. I no ho serem fins que no s’eduqui en valors.


A Espanya hi ha partitocràcia, amb les seves franquícies autonòmiques corresponents: ara tu, ara jo. Una partitocràcia que ha teixit tota una xarxa clientelar d’interessos i que fa que s’hagi ocupat l’estat. A la classe dirigent de sempre, això ja li va bé: la legitima. Totes les institucions de l’estat són ocupades per militants, dirigents o ex-dirigents de partits polítics. I, per si no n’hi ha prou amb això, se’n van als consells d’administració d’empreses concessionàries de serveis. Són l’elit extractiva o xucladora o, si vols, allò que s'anomena 'totalitarisme invertit'. Tot per al poble, però sense el poble.


Només hi ha una solució: una regeneració radical de la democràcia, que exigeix la reforma de la constitució, la llei electoral i la limitació de mandats.


La constitució del 1978 s'ha mort, com s'ha mort també la transició. S’ha acabat. L’elit extractiva és lampedusiana. Per tant, si es vol fer més difícil la corrupció, més enllà de la bona voluntat, que n'hi ha, s’ha de construir un nou edifici. No n’hi ha prou de rehabilitar-lo. I que consti que no tots els polítics són iguals. Però aquesta partitocràcia ho fa malbé tot.


Potser encara no se n’han adonat, però la crisi ha posat fi a moltes complicitats. Per exemple, cada dia els serà més difícil de veure el periodisme que els agrada: el reverencial.


La classe política ha d’entendre que o bé hi ha una regeneració que ens porti a un sistema d’una alta qualitat democràtica, o bé la vida política i social s’anirà degradant cada dia més. Tots plegats ens hem de tornar a implicar en la vida pública. L'amenaça del populisme o de salvadors de la pàtria és la temptació que poden tenir alguns. I és una amenaça que no s’hauria de negligir. Pel que fa al procés sobiranista, sempre he dit que a la independència hi hem d’arribar nets i endreçats.


Jaume Barberà (@jaumebarbera), periodista

Editorial