Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Lluís de Yzaguirre

21.11.2012

República indígena, bolxevic o ELA

República indígena


S'han aportat diverses argumentacions en relació amb el dilema legalitat vs legitimitat. Vull atreure la vostra atenció sobre una que no s'ha presentat, que deriva de certs documents de les Nacions Unides.


Quan la declaració universal dels drets de l'home diu que és 'cosa essencial de protegir els drets humans amb un règim de dret a fi que l'ésser humà no es vegi obligat al capdavall a rebel·lar-se contra la tirania i l'opressió' no estableix pas cap limitació del tipus 'excepte si la tirania i l'opressió són formulades a través de lleis'. Doncs, si els catalans trobem opressives i tiràniques les lleis espanyoles. tenim l'obligació de rebel·lar-nos-hi.


Però hi ha un altre text de les NU que encara em sembla més pertinent de recordar: la Declaració de les Nacions Unides sobre els drets dels pobles indígenes, adoptada el 13 de setembre de 2007, amb caràcter no vinculant --això darrer seria important si parléssim de legalitat, però parlem de legitimitat.


En aquesta declaració trobem, entre les motivacions, la següent:


Reconeixent que la Carta de les Nacions Unides, el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals i el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, com també la Declaració i el Programa d'Acció de Viena afirmen la importància fonamental del dret de tots els pobles a la lliure determinació, en virtut del qual aquests determinen lliurement la seva condició política i persegueixen lliurement el seu desenvolupament econòmic, social i cultural,


i l'article tres deixa meridianament establert que


Article 3
Els pobles indígenes tenen el dret de la lliure determinació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement la seva condició política i persegueixen lliurement el seu desenvolupament econòmic, social i cultural.


La temptació, doncs, per a evitar que la comunitat internacional se'ns giri d'esquena, és que la pregunta del referèndum sigui 'Voleu que Catalunya esdevingui una república indígena?', sobretot tenint en compte que Espanya no va ser ni entre els quatre membres de NU que varen votar contra la Declaració ni entre les onze abstencions, sinó entre les 143 que hi varen votar a favor (eren temps d'Aliances de Civilitzacions i calia ser civilitzat...); i tenint en compte que hi ajuda força el fet que cap article d'aquesta declaració no estableix cap mena de requisit per a considerar indígena un poble: deu formar part de l'autodeterminació.


Però, per a poder-nos atribuir la legitimat en la nostra demanda d'autodeterminació, potser no caldrà anar tan lluny, atès que la mateixa declaració es basa en la premissa que 'els pobles indígenes són iguals a tots els altres pobles i reconeixent alhora el dret de tots els pobles de ser diferents, de considerar-se a si mateixos diferents i de ser respectats com a tals', a la qual es deu poder aplicar la propietat commutativa, ergo, mutatis mutandis, tots els altres pobles són iguals als pobles indígenes, i si aquest darrers tenen el dret de l'autodeterminació, hem arribat al cap del carrer.



República bolxevic


Som molts els qui, preocupats pel català, creiem que hauria de ser l'única llengua oficial; això ha de ser compatible amb l'atenció dels drets individuals de les comunitats immigrades i amb els interessos estratègics de Catalunya, vinculats a l'anglès, al francès i al castellà. Però la realitat no sempre s'adequa al que ens plauria. Si feu l'exercici pràctic d'anar al registre de la propietat del pis on viviu i us gasteu 3,64 euros en una nota simple, us la facilitaran en castellà. Quan demanareu com és que no és en català, us diran que cap problema, però que no tindrà força legal i trigarà uns quants dies més...


No sé quants anys caldrà per tal que tots els assentaments registrals siguin en català, però tindrem una situació semblant en el món de la justícia, amb sentències que estableixen precedents o fixen jurisprudència. Ens plagui o ens desplagui, durant molts anys determinats funcionaris públics i professionals tindran pocs dels seus documents bàsics de treball en català.


Cap problema, abolim la propietat i els precedents judicials i proclamem una república bolxevic. Ara que el món és dominat pel capitalisme sense capitalistes (els qui prenen totes les decisions arriscades mai no arrisquen res seu i sempre hi surten guanyant tant si fallen com si l'encerten) nosaltres podem implantar una dictadura del proletariat sense proletaris (no conec ningú que en tingui vocació). Però amb mi que no hi comptin.


El nus de la qüestió, doncs, és assumir que el castellà, el francès, l'anglès... han vingut per quedar-s'hi i trobar l'equilibri per tal que no comprometin el futur del català. Oficials? Totes tres, si cal, però amb un marc legal que blindi el català en l'ensenyament, els mitjans de comunicació i les indústries culturals. No pot ser que l'edició catalana de Harry Potter surti més cara a Barcelona que la castellana o l'anglesa. Ja el 2002, al congrés LINGUAPAX, el doctor Bastardas proposava una taxa per a la sostenibilitat lingüística que corregís la perniciositat de les lleis del mercat amb les llengües menys lucratives. Tampoc no pot ser que la publicitat en la premsa en castellà sigui el factor que dinamiti la viabilitat econòmica de la nostra.


Tot això demana, definitivament, d'evitar l'aberració del l'adjectiu cooficial, que no s'empra enlloc més del món, i que connota una suposada igualtat que sempre s'acaba decantant en el mateix sentit: el dels qui diuen que Isabel 'tanto monta, monta tanto' pel fet de compartir la corona castellana amb el seu marit, però en realitat no solament no va ser cert quant a Castella, sinó que ella, sense tenir gens de poder, teòricament, sobre el regne catalano-aragonès, va imposar-nos fa 525 anys la inquisició castellana, que va començar a drenar recursos cap al Consejo de Castilla, començant l'espoliació 'sin que se note el cuidado'. Definitivament, en qüestions d'oficialitat, de cap manera 'tanto monta, monta tanto'.



República ELA


Si la legitimitat del referèndum o l'oficialitat de les llengües no us fan perdre la son, queda el malson del precipici de l'aïllament internacional que ens auguren els nostres amics tan preocupats per nosaltres.


Tranquils. Passaran ben bé dos anys des del referèndum, la consulta o les 'eleccions anticipades d'independència' (que són les tres formes que encaixen amb la legislació neofranquista vigent tant a Espanya com a la part de Catalunya que administra Espanya --les dues primeres necessiten la col·laboració del govern espanyol) fins a la proclamació oficial de la plena sobirania. Això ens dóna marge de sobres per a trobar fórmules que ens estalviïn l'ostracisme amb què ens amenacen aquells qui ens estimen bojament. De moment, oblidem-nos d'aquests ocells de mal averany, perquè feina tindrem a superar totes les trampes que ens posaran fins a guanyar les 'eleccions anticipades d'independència'. Per ajudar-vos a foragitar aquests temors us mostraré que hi ha moltes sortides: el límit, el posarà la nostra imaginació.


Podem assumir que val més estar sol que mal acompanyat i mirar de tirar endavant; però també podem cercar socis. Per exemple, podria ser que, als suïssos, els fes gràcia tenir una sortida a mar: els demanem de ser un cantó més, fent part de la seva confederació, i allarguem la carretera internacional de Llívia fins a Ginebra.


O, millor encara, proposem a un estat de la UE de confederar-nos-hi. Els neerlandesos ja tenen un arranjament amb els de Curaçao que farà que la discontinuïtat geogràfica no els representi cap problema; i som més a la vora. I els danesos s'entenen amb els de Grenlàndia que són a la quinta forca, segurament les nostres aigües els farien més gràcia que no pas les de Terranova. Per simpatia personal, pensaria en Eslovènia o Croàcia (que encara no hi són). En tots aquests casos la distància geogràfica no seria major que la que hi ha de Barcelona a les Canàries... Potser el millor candidat seria Portugal: una confederació amb Portugal, a més de mantenir-nos dins la UE, crearia un espai d'acollida per a bascos i gallecs. I si ens denominàvem 'Portugal del Mediterrani' acabaríem els conflictes de denominacions de si països o comunitats o vés a saber què... Només que un estat membre de la UE estigués disposat a confederar-se amb nosaltres, sense més estructures compartides que les que ens vingués de grat, per a la UE deixaria de ser un ingrés de zero i passaria a ser una ampliació interna com la de la DDR...


I un Estat Lliure Associat (ELA)? Vejam: Puerto Rico va estar sotmès a la dominació castellana durant quatre-cents anys (cent més que no pas Catalunya) i això no ha estat obstacle per integrar-se, segurament, com a 51è estat de la Unió. A més, cal tenir present que la distància en un món global no és problema: des de Hawaii a Washington hi ha 7.676 quilòmetres; en canvi, des de Barcelona són 6.497. Si la UE no ens hi vol o Espanya ens ha de vetar a perpetuïtat, potser no seria tan mala idea de ser el 52è estat... A la web de la Casa Blanca es poden fer preguntes al president, independentment de si ets US, Military o International; jo, per allò que menjant ve la gana i per anar fent via, he demanat al senyor Obama si, arribat el cas, ens acceptarien com a 52è estat. Si em respon, ja us ho faré saber. Però, en l'endemig, deixeu de passar ànsia per les amenaces d'aïllament amb què ens fustiguen els qui tan pateixen per nosaltres i centreu-vos a guanyar l'autodeterminació.
 


Lluís de Yzaguirre (Universitat Pompeu Fabra)

Editorial