Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Joan Josep Isern

29.01.2012

Memòria d'Amic i Amat

No és un començament gaire ortodox, ja ho sé, però abans d’entrar a comentar aquest llibre crec que em pertoca fer un petit exercici de “mea culpa”. Quan a principis de desembre es va saber que un dels llibres en els quals l’editorial Empúries dipositava més confiança de cara Sant Jordi era 'Memòria d’un ulls pintats', una novel·la sobre els anys de la guerra civil a Barcelona amb la qual Lluís Llach debutava en aquests negociats, jo vaig escriure en alguna banda que, lògicament, abans de fer cap pronunciament calia llegir el llibre però que, així d’entrada, la proposta em feia més por que una pedregada.

Així ho vaig deixar escrit i precisament per això em sembla d’estricta justícia que, ara que ja he llegit 'Memòria d’uns ulls pintats', obri aquest comentari celebrant aquest debut de Lluís Llach com un esdeveniment realment positiu perquè, creguin-me, sóc del parer que el seu llibre és dels que valen la pena.

Per començar, el debutant Llach demostra que controla força bé el territori que trepitja. I que s’hi mou sense gasiveries ni desmesures. Sense eixarreïments ni pirotècnia. Just en el punt mig de l’equilibri. Això m’agrada i, doncs, l’hi valoro.

Llach, mestre llargament acreditat en la confecció de petites històries en forma de cançó, sap que el secret per arribar directament al cor de la gent es basa en dos factors: disposar d’una bona història i explicar-la amb eficiència. Ni més ni menys que això és el que crec que ha fet en aquest llibre.

Una història d’amor

Si algú diu que 'Memòria d’uns ulls pintats' és una novel·la sobre la guerra civil a Barcelona no menteix, però sí que comet una lamentable inexactitud ja que, en el fons, el que fa Lluís Llach en aquest llibre és explicar-nos una història d’amor. D’aquest amor que en paraules del diví Dant és capaç de moure el sol i les estrelles. Ras i curt.

Una història d’amor que comença amb els requisits convencionals dels relats d’amistat infantil (un grup de dos nois i dues noies nascuts l’any 1920), situada en un barri molt concret i no gaire explotat literàriament de la ciutat de Barcelona (la Barceloneta), amb un substrat ideològic també molt concret (els moviments llibertaris) i que amb el pas dels anys va evolucionant cap a una història d’amor entre els dos nois, Germinal i David.

Pel que fa a la part estructural l’autor ha tingut el bon seny de no complicar-se la vida i ha concebut la novel·la acollint-se al recurs del personatge que, ja en la vellesa, evoca en primera persona els seus records de manera ordenada i respectuosa amb la cronologia davant d’un tercer totalment aliè l’evolució dels fets. Aquesta veu narradora –situada en l’època actual- és la que correspon al personatge de Germinal, l’últim supervivent de la colla, i es desenvolupa a través de vint-i-sis monòlegs enregistrats per un director de cinema interessat a passar a la pantalla la seva història.

Així, de manera senzilla i endreçada, amb aquell to càlid, proper i a mitja veu a què Llach ens tenia acostumats quan cantava les seves cançons, el lector assisteix al desenvolupament de l’amistat de la Mireia, la Joana, el Germinal i el David pels carrers de la Barceloneta, un microcosmos molt especial, per un costat separat visualment de la gran ciutat per les aigües del port i, per l’altre, en contacte amb les platges i l’horitzó del mar obert. I sempre a redós de la Sarita, la barca del pare del David, varada a la sorra i còmplice silenciosa de les vides i els somnis que els quatre membres de la colla van trenant a mesura que van creixent.

Les idees anarquistes del pare de Germinal són el canemàs que dóna força i sentit a la relació del noi amb el barri. Un anarquisme generós i utòpic, amb unes arrels fortament compromeses amb el país i el futur de la seva gent. I amb una remarcable dimensió cultural i educativa molt adient pel període dels primers anys 30 fins a la desfeta de la guerra.

Amic i Amat

No sé si ara és el moment de dir-ho, però m’adono que Llach sap fer extensiva la seva història d’amor no només a les vicissituds dels quatre personatges principals, sinó a una època i a una gent que eren conscients de viure un temps excepcional i irrepetible. Un temps de penúria i de petites heroïcitats domèstiques –importantíssim el papers de les mares en aquest llibre- en el qual la imatge de Salvat-Papasseit i els seus poemes, de l’experiència de l’Escola del Mar, del descobriment del 'Llibre d’Amic e Amat' de Ramon Llull, o de la relació entre els veïns en indrets com el bar de la Dorita esdevenen símbols que reforcen positivament tot allò que Lluís Llach ens vol transmetre a 'Memòria d’uns ulls pintats'.

No vull entrar en gaires detalls més per no estroncar-li al lector l’enjòlit per tot allò que anirà descobrint a mesura que avanci pel text. Sí que voldria remarcar, però, la força d’alguns fragments com la descripció dels fets del 19 de juliol a Barcelona o la competent manera de retratar personatges i situacions amb pocs trets però suficients. Penso, per exemple, en la història de com es coneixen els pares de Germinal. No m’agrada tant, en canvi, algun altre aspecte que grinyola per la banda de la versemblança com la manera de resoldre la darrera aparició en la novel·la del personatge del militar Garcés.

Ho deixo aquí. Segurament no estem davant del llibre de l’any, però tinc el convenciment que aquesta 'Memòria d’uns ulls pintats' que ens acaba de descobrir una nova vessant creativa de Lluís Llach podria ser molt bé un dels èxits d’aquest Sant Jordi. Un èxit digníssim i ben merescut.

Editorial