LA SERRA CALDERONA EL MEDI
FÍSIC. DESCRIPCIÓ
El La serra Calderona forma part del sistema Ibèric.
Constitueux, amb l'Espadà, una de les derivacions més pròximes a
la costa. Una cadena muntanyosa que es troba entre les comarques
del Camp de Túria, l'Alt Palància, el Camp de Morvedre i l'Horta
Nord, que ocupa aproximadament 60.000 hectàrees. És una serra amb
un paisatge molt humanitzat, de clars contrastos entre els terrenys
calcaris, de grisos clars, i els rojos dels gresos o "rodenos",
on solen créixer les alzines sureres, els marfulls i alborcers...,
que juntament amb els camps cultivats de garrofers i oliveres configuren
un espai típicament mediterrani. És un espai natural fràgil. Aquesta
fragilitat, determina la necessitat de protecció. Però la serra
no és una sèrie de cims mes o menys pintorescs que s'albiren des
de la ciutat i la seua àrea urbana. Es també un sistema complex,
de múltiples dimensions que posseeix una gran quantitat de recursos
importants com espai natural que és i ocupa una posició previlegiada
a l'àrea metropolitana valenciana. Zona boscosa amb una rica màquia
poblada de mil arbusts que protegeix un sòl on conservar i guardar
l'aigua filtrada de les escasses pluges que el cel ens vol donar,
màquia que evita l'augment de la velocitat d'escorrentia de les
pluges als llits dels barrancs, entre els quals destaca el Carraixet
i els seus afluents, que pot produir episodis importants d'inundacions
en l'àrea urbana i l'Horta Nord, a més d'altres funcions que aquestes
modestes màquies plenes d'olors agradables fan, la de recarregament
ordenat dels aqüifers, de tants pous com hi ha en aquest entorn.
La serra és també un espai agrícola ordenat per segles i segles
de treballs , amb plantacions agraonades de garrofers i oliveres,
hortetes envoltant les poblacions, amb marges de pedra seca que
han retés la protecció del sòl, amb unes construccions rurals que
son dignes de conservar-se amb la seua funció, de camins i sendes
on encara es agradable passejar i admirar un paisatge humanitzat
en segles, com un jardí anglés d'aquells que manaven fer els il·lustrats...
Heus ací altres recursos que cal potenciar, deixant i recolzant
la tasca d'una agricultura del paisatge integrat en la natura, recursos
d'una Serra situada en lloc privilegiat per ser un parc metropolità...
Per això, es necessari mantenir o recuperar els processos físics
que han donat existència a aquests recursos. Cada recurs no és una
peça aïllada. Conjuntament forma un sistema d'interrelacions i coherències,
que tenen funcions ecològiques, hídriques, territorial i socials
molt concretes.
Els límits
Els seus límits són clars, excepte al NW, on enllaça
amb les serres que davallen de Javalambre (serres d'Andilla, la
Bellida, Alcubles, i la Cova Santa). Segons el criteri, l'àmbit
pot ser més gran o més petit. Sento Puchades, a "Notes sobre la
Serralada de Portaceli i la Calderona", proposa el Coll de Carcasses,
un espai que Cavanilles ja va tractar com a "Montes de Cucacló".
Darrerament, s'inclouen dins l'àmbit de la serra les muntanyes de
la Cova Santa, bo i prenent com a límit el Montmajor d'Altura (1.015
m). La vessant septentrional de la serra és la Vall del Palància.
Les meridionals davallen vers les planes del Camp de Túria i l'Horta
Nord. Els cims més representatius que hi trobem són: el Gorgo (907
m), Montmajor (892 m), Alt de la Calera (850 m), Rebalssadors (798
m), Alt del Pi (798 m), el Garbí (593 m).
El nom de la serra
La denominació no ha estat clara. Els escriptors que
l'han tractat, han variat el topònim al llarg del temps. El botànic
Cavanilles va ser el primer que el descriurà i el tractarà com a
Muntanyes de Portaceli. Després, els excursionistes, ja en el segle
XX, seguint el criteri d'unificació i de recerca de solucions, han
divulgat el nom de Calderona, que correspon al sector més meridional,
on existia un coll i un barranc amb aquest nom. Possiblement, la
difusió de la dita popular "a robar a la Calderona"* tinga molt
a veure amb el nom definitiu d'ara. *[primer, durant el segle XVII,
amb els moriscos, i després, en el XVIII, que va ser niu de roders
i bandolers]. La serra presenta un desordenat conjunt de muntanyes
i moles, trencades per barrancs, valls i colls, que han mantingut
un paisatge esquerp, ple d'amagatalls, coves i avencs…, cosa que
va facilitar que fos usada de refugi pels bandolers.
Un espai de fonts i ullals
Una sèrie de cursos d'aigua drenen la serra, bo i portant
les aigües de la carena principal del Nord cap al riu Palància,
i al sud al Túria i al barranc de Carraixet. Aquest últim és el
curs autòcton més important de la serra. Naix entre els termes d'Altura
i Gàtova, i, després de recórrer quaranta-cinc quilòmetres desaigua
a la mar, en el terme d'Alboraia. . Generalment, a a la tardor,
té un llarg historial de barrancades. Caràcter de la xarxa hídrica
de la serra són les fortes pendents, els cabals minsos i la irregularitat
extrema. Com les pluges són escases, no existeixen grans manantials,
i els cusros dels barrancs van gairebé sempre eixuts a l'estiu,
llevat d'alguns trams del CArraixet i algun dels seus afluents,
com el barranc d'Olla. Però és l'aigua de les nombroses fonts que
hi ha a la serra, més per la seua qualitat que no pel seu cabal,
les que li han donat fama. El tast i les propietats de l'aigua de
cad font depenen dels materials que ha dissolt en el seu circular
pel subsol. Les de més renom són les situades en terrenys calcaris.
Hi ha centenars de fonts, al llarg de la serra… el Berro, el Llentiscle,
la Vella, la Gota, la Magdalena, el Salt, l'Or, el Poll, el Marge,
el Frare, la Penya…
Ferran Zurriaga i Agustí .
| |
