Opinió

 

<88/88

Xavier Montanyà

29.06.2004

Aquí es continua pasturant idíl·licament

Amb motiu de l’Any Dalí KRTU presenta a la Fundació Joan Miró l’exposició 'El Manifest Groc. Dalí, Gasch, Montanyà i l’antiart', comissariada per l’historiador de l’art Joan M.Minguet, i autor del magnífic llibre-catàleg que l’acompanya. La iniciativa és molt interessant i oportuna perquè es tracta d’una de les intervencions de Dalí que més directament va afectar la cultura catalana l’any 1928, en uns moments d’efervescència artística i política nacional i internacional; i, a més, permet, per extensió, de fer una reflexió sobre el paper dels intel·lectuals i la possibilitat de crítica al si de la nostra cultura avui.
Tota la vida he pogut comprovar que la primera impressió de la gent després de llegir el Manifest Groc per primera vegada és de trobar-se davant un document que no ha perdut actualitat. Els comentaris 'es podria signar avui' o 'encara és vigent' se sumen a la il·lusió que encara avui suscita el fet de poder llegir coses com 'la cultura actual de Catalunya és inservible per a l’alegria de la nostra època. Res de més perillós, més fals i més adulterador', 'denunciem la influència sentimental dels llocs comuns racials de Guimerà' o 'denunciem la sensibleria malaltissa servida per l’Orfeó Català, amb el seu repertori tronat de cançons populars adaptades i adulterades per la gent més absolutament negada per a la música…' Llegir-lo és com un alliberament, té quelcom de catàrtic, de medicinal. De fet, una de les frases que ha protagonitzat unànimement les cròniques de premsa que s’han escrit amb motiu de la inauguració de l’exposició ha estat una provocadora afirmació del Manifest: 'Aquí es continua pasturant idíl·licament'. Deu ser perquè tothom està d’acord en la diagnosi.
Han passat molts anys, una guerra i una dictadura. Per què, doncs, sembla actual aquest manifest? Si bé molts del referents que conté han estat ultrapassats per la cultura de masses, que ells mateixos anunciaven i defensaven premonitòriament amb encert i passió, l’actitud desinteressada, provocadora i valenta dels tres signataris, tres joves de menys de trenta anys, és perfectament vigent avui, per inexistent i necessària. També es pot pensar que la cultura catalana, essencialment, no ha canviat des del 1928. Ens trobem immergits en el món modern perquè és inevitable, però promocionem de manera obsessiva la tradició i el simbolisme antic, catalanet i carrincló, com feien els postnoucentistes. I, si no, compareu, per exemple, les hores i els diners que dedica la televisió pública, que sempre és la mateixa governi qui governi, a parlar de castellers, sardanes i tradicions, amb la insultant inexistència d’una programació cultural de qualitat, que no sigui un programa per a vendre llibres o compactes. Som molt provincians, i ser-ho avui és molt més greu que no ser-ho fa tres quarts de segle. El valor de la cultura és encara molt secundari en la nostra societat, tret que serveixi per atreure turistes i fer negocis.
La sensació catàrtica, medicinal, que fa la lectura del Manifest Groc, denota clarament que estem malalts, que som uns putrefactes, com diria Dalí. Dins la cultura catalana no hi ha un pensament crític independent i valent que es preocupi de l’avenç de les idees i que denuncii l’immobilisme cultural i el desert crític en què vivim. Tots els intel·lectuals i els artistes depenen de càrrecs i subvencions, han estat comprats descaradament pel poder, i es preocupen més de les 'audiències' i del rendiment econòmic que tenen els centres culturals dels quals els depèn el sou que no pas de dissenyar una oferta cultural innovadora, original i arriscada. Avui, un Manifest Groc és impensable, com és inimaginable que ningú, amb coneixement de causa, s’arrisqui a dir públicament allò que pensa.

Editorial