Opinió

 

<83/88>

Mercè Ibarz

27.06.2006

Joaquim Jordà

Hi ha cineastes, escriptors, artistes, les obres últimes dels quals s’assemblen molt a les primeres. Després d’aprendre l’ofici, quan el dominen d’una volta per sempre, el practiquen amb poques variacions fins al final. Poden ser molt bons. De gran talent i completament al servei del públic. Allò que els manca és empenta per a perfeccionar-se. No evolucionen; poques vegades sorprenen. Joaquim Jordà era un cineasta d’una espècie del tot diferent. Dels qui es transformen a ells mateixos.

Aquesta transformació, la va fer més i més sensible com més gran es feia i més malalt estava. A partir dels seixanta, fa deu anys, malalt greu en molts sentits, va començar a prendre’s seriosament la possibilitat de posar al servei del cine que podia fer la transformació vital imposada per la malaltia. Diguem-ne que el seu cervell el va acarar, aturant-se-li per una embòlia raríssima, amb el repte. Fer cine no havia de ser, en el seu cas, només les obres perdudes de joventut o les produccions industrials a què havia contribuït amb decència professional i, quan havia pogut, amb irreverència creativa i imaginació complexa. Calia transformar-se més encara i ella, la malaltia, l’ajudaria. La transformació es va produir. Si ja havia fet “El encargo del cazador”, retrat magnífic d’un altre cineasta significatiu, Cinto Esteva, i el no menys polièdric thriller rural “Un cos al bosc”, ara, malalt, faria relats reals al·lucinats a vessar de veritat i poètica: “Mones com la Becky”, “De nens”, “Vint anys no és res”.

No hem vist encara “Agnosis”, que estava muntant i que va fer amb una jove malalta esdevinguda amiga que com ell patia aquesta malaltia, que et deixa sense llegir ni escriure. El seu últim film haurà estat, un cop més, una prova d’amistat. De claror, de llum, de poètica.

Ara que arran de la seva mort em torno a passar pel cine mental les seves pel·lícules, que com a director no són pas tantes, veig fins a quin punt cap d’elles no s’assembla a les altres i, alhora, com constitueixen pas a pas una cadena a la recerca de proves d’una vida moral en una societat en desordre i, així, de la poesia d’aquest món desconcertant i prodigiosament irreal en què ens trobem. Fa dies que no ens vèiem sinó que de tant en tant parlàvem per telèfon. L’última conversa llarga va ser precisament sobre la poesia continguda, en altes dosis, li vaig dir, a “Vint anys no és res”. Vaig notar com a l’altre costat del fil estava emocionat de sentir-ho dir, ell que era home refractari als convencionalismes de les emocions i dels sentiments, que ho sabia tot de tot i que poques vegades el podies ni afalagar ni criticar. Sempre havia de dir l’última, ell... Aquell dia, no. Així el recordo ara. Capaç, si hi tocaves, de celebrar les teves emocions sobre el seu treball. Tant s’havia transformat. Fins a ser capaç d’acceptar plans bells, hermosíssims, que els seus càmeres captaven i que ell, que no hi veia però que se’n fiava, i molt, dels seus equips, trobava finalment que sí, que tenen tot el dret de ser al seu cine—brut, indirecte, antiartístic, veritable.

Com la vida que va fer. Com més gran em faig, més i més atreta em sento per qui viu com Joaquim ho ha fet. Estem en deute amb l’existència que menà. Li devem molt, fins el dolor singular que sentim a la seva mort.

Editorial