Opinió

 

<83/88>

Martí Estruch Axmacher

25.04.2006

Diguem no

Heus ací un decàleg sintètic i pamfletari sobre l'estatut:


1. Punt de partida: després de donar-hi moltes voltes i marejar molt la perdiu i la majoria de soferts ciutadans, el Parlament de Catalunya, en teoria sobirà, aprova el 30 de setembre de l'any passat un text prou pactat: 120 vots a favor i només els 15 del PP contra. Enhorabona.


2. En un país normal, ja tindríem estatut i, som-hi, que resta molta feina a fer i fa dies que no fem res de bo amb tanta discussió i negociació.


3. Però no som en un país normal: som una colònia, per si algú se n'havia oblidat. Per tant, el nostre estatut, ens l'han d'aprovar a la metròpoli. Catalunya proposa i Espanya decideix. Sincerament, mentre les nostres aspiracions nacionals depenguin del bon humor d'uns diputats de Conca, no farem res de bo.


4. De totes maneres, el president del Regne ens havia dit que acceptaria l'estatut que vingués avalat per la cambra catalana i que encaixés en la constitució llur. A banda colònia, som ingenus: ens ho vam creure. El Día de la Hispanidad, data assenyalada, ell mateix ja va anunciar que deixaria l'estatut net com una patena. Un equip de perruquers comandat per Rubalcaba es va encarregar d'executar la feina amb l'eficàcia habitual. Alfonso Guerra, mestre de cerimònies, ho va certificar: irrecognoscible. Ja ho diuen: Madrid és Villa y Corte.


5. Del quadripartit que s'encarregava de defensar l'estatut a Madrid, el PSC (PSC-PSOE) va fer honor al parèntesi, Iniciativa va fer mèrits per entrar-hi (al parèntesi), ERC contemplava la golejada i CiU feia allò que ha fet sempre: treure el cove, posar-hi les quatre sardines i fer-les sortir a la portada de La Vanguardia dient que són orades.


6. Aquest nou estatut, esquilat i disfressat, és el que sotmetran a referèndum del poble català, sobirà aquest sí, segurament el dia 18 de juny.


7. Els banderers del sí ja han començat a aplicar la seva brillant estratègia comunicativa: aquest estatut és molt millor que no el del 1979. Bona, aquesta. No faltaria sinó. Ja ho sabem que, si fem dues passes avançarem un metre, però es tractava de fer-ne unes quantes més, que, d'estatuts nous, no en podem pas fer cada dos anys. D'anar una mica més enllà, vaja. Tampoc no gaire més: deixar clar qui som, quines competències tenim i que no ens prenguin els calers necessaris per a poder-les exercir. Sobre això, el 89% dels diputats del Parlament havien aconseguit de posar-se d'acord.


8. De totes maneres, si PSC, IC i CiU consideren que l'estatut que ens torna Espanya és bo, és normal que hi votin a favor. A Alemanya, la cervesa Paulaner té un lema publicitari que fa: 'Warum gut, wenn es besser geht?' (literalment: Per què bo, si pot ser millor?). Allò que no entenc és que qui el considera un immens desastre (Carretero dixit) o una 'presa de pél' (Vendrell dixit) dubti entre el vot en blanc i el vot nul (Carod dixit). El vot en blanc s'acostuma a interpretar que tant te fa. És aquest el cas? I el vot nul em temo que va abocat al fracàs: no podem pretendre que la gent escrigui la paraula independència o un fragment del Decret de Nova Planta a l'inrevés i el dugui a l'urna. Els bascos han utilitzat l'opció del vot nul alguna vegada, però solament quan els han tapat la boca, quan els han prohibit unes sigles, quan no podien fer res més.


9. Nosaltres sí que tenim una opció, si no ens agrada l'estatut o si ens considerem estafats: votar que no. Així de fàcil. Ah no, me n'oblidava: resulta que el no és ocupat pel PP. Bona, aquesta, també. Confiem que, al PP, no se li acudeixi mai de votar en favor d'una cosa sensata, perquè, si se li acudís, faríem un trist paper votant-hi contra per no coincidir-hi. Sincerament: aquest argument, sorprenentment estès, que no podem votar que no perquè el PP també votarà que no, demostra la poca confiança que tenim en nosaltres mateixos. Al meu poble, si jo vaig amb la meva parella i veig un bar ple de gent que no m'agrada, no hi entro. Però, si anem una colla de cinquanta i al bar n'hi ha quatre que no ens agraden, ja se n'aniran, què vols que et digui.


10. Per a acabar, un recordatori: el 18 de juny farà vint anys exactes de la mort d'aquest gran i oblidat poeta que duia nom de rei: Joan Oliver, Pere IV. Fem-li el millor homenatge. No l'obliguem a dedicar-nos uns versos satírics. Diguem no.

Editorial