Opinió

 

<79/88>

Juli Peretó

30.11.2006

Sàhara oblidat, silenciat

El desànim i el cansament s’estenen pels camps de refugiats saharians. La crisi humanitària s’eternitza i se sent l’impuls cap al conflicte armat. Als territoris ocupats s’agreuja el panorama: la monarquia alauita ignora els acords internacionals i viola sistemàticament els drets humans. I cosa que és encara pitjor, empeny cap a la mort dotzenes de saharians que tracten de fugir mar enllà. El darrer episodi tràgic s’ha produït fa uns pocs dies.

Tot això, és rar de llegir-ho als diaris o de veure-ho a les televisions. Internet i els blocs ens subministren una informació més directa. Però, en tot cas, el llarg i penós conflicte del Sàhara Occidental continua essent el gran tema oblidat de l’opinió pública europea i, cosa més insuportable, dels ciutadans de l’estat espanyol. La frustració constant de l’aplicació dels acords internacionals, sobretot del respecte del dret d’autodeterminació del poble saharià i la celebració d’un referèndum, no és únicament responsabilitat dels governants del règim dictatorial marroquí. La complaença dels estats amb capacitat d’influència (espanyols, francesos o nord-americans, tant se val) només es pot explicar per l’enorme pes dels interessos econòmics en aquella zona estratègica: siga el riquíssim banc de pesca, les abundoses mines de fosfat o les possibilitats raonables de trobar-hi petroli. Si el xantatge energètic fa possible la permissivitat de la Unió Europea amb el règim criminal de Putin, no és estrany que, a la seua manera, Rabat també plante cara al món amb la seua política repugnant.

Alhora la tenalla política estreny el Polisario. És evident que Algèria no té gens d'interès en la reactivació del conflicte armat i sembla ben adaptada a la situació. Mentrestant, l’estat espanyol impedeix que els altres estats reconeguen la República Àrab Sahariana Democràtica o que alguns que ja la reconeixien hi renuncien per tal de debilitar-ne el suport internacional. És un escàndol més que cal afegir a la vergonyant història iniciada el 1975 amb l’humiliant abandó dels saharians. Un escàndol en sintonia amb la tradicional actitud farisaica i aduladora de la monarquia borbònica, del PSOE i dels seus màxims dirigents envers el rei del Marroc. Un escàndol que resta credibilitat al govern espanyol quan afirma que treballa per una solució acceptable per a tothom.

Els darrers informes sobre l’estat dels drets humans als territoris ocupats confirmen i superen les pitjors sospites. La persecució de l’independentisme és cruel i sanguinària, com vam saber per boca de l’heroïna de la intifada, Amainatou Haidar, quan va visitar València. Aquests darrers mesos han augmentat notablement les peticions d’asil polític a les Canàries i s’han ofegat molts dels qui tractaven de passar la mar cercant la llibertat. L’enèsima demanda de l’ONU al govern de Rabat perquè cesse d'infringir les seues pròpies promeses i propose d’una vegada solucions creïbles ens sona a sarcasme. L’embull del Sàhara Occidental no té una eixida immediata i clara perquè el Marroc menysté l’ONU i se sent protegit per les grans potències.

Què ha de passar al Sàhara Occidental i als camps de refugiats de Tindouf perquè els mitjans de comunicació trenquen el silenci còmplice i ens informen del drama d’aqueell poble malaurat? Ens haurien de recordar més sovint que al Sàhara Occidental també hi ha un mur de la vergonya gegantí que recorre el país de dalt a baix, farcit de mines antipersona. Que hi ha milers de persones malvivint a la Hamada, una de les terres més inhòspites del planeta, on l’escassetat d’aliments és palesa i la precarietat de l’atenció sanitària voreja sovint l’infortuni. Que hi ha moltes persones que es juguen la vida cada dia, sofrint tortures i presons infectes, ofegant-se a mar quan tracten de fugir de l’estat de terror instal·lat als territoris ocupats pel Marroc. Que, en fi, hi una altra intifada al nord d’Àfrica des de fa un any i mig, la darrera esperança de la recuperació definitiva de la dignitat i la llibertat del poble saharià, mereixedor de tot el nostre respecte i solidaritat.

Editorial