Opinió

 

<52/88>

Xavier Montanyà

09.11.2010

Santa i Catalana Hòstia

Aquells dies es van viure coses extraordinàries a la Ciutat Comtal. Franco va arribar de Madrid per mar, com els romans i els grecs. Quan el Miguel de Cervantes va entrar a port, amb un orgullós i desafiant generalíssim enravenat al pont, van fer tancar tots els bars fins que no arribés al Palau de Pedralbes. Els treballadors –aleshores, productors– van tenir un dia de vacances pagades, que havien de destinar a col·locar-se als llocs del recorregut del cabdill màxim que els havia assignat l'autoritat. Així es posava en escena una cosa que els agradava molt: el 'loor de multitudes'. Hi havia banderes vaticanes a tots els balcons, confessionaris pels carrers i sinistres processons de capellans que anaven casa per casa a donar la comunió als malalts. Van arribar cardenals, bisbes, capellans i monges de tot arreu del món. El cardenal Tedeschini entrà amb tren per Port Bou i va ser aclamat pels catalans, a totes les estacions i 'apeaderos'. Barcelona el va rebre amb els màxims honors militars. Va recórrer la ciutat amb cotxe descobert, com Eva Perón, o Hitler a Nuremberg.

Infinites van ser les coses extraordinàries que es van viure. Vam acollir la primera reunió de xinesos catòlics a l'exili. D'ultramar van arribar noranta-cinc uruguaians amb dues tones de farina per a fer milions d'hòsties. Un bisbe del Brasil ens va portar encens brasiler. A l'estadi de Montjuïc, s'hi van instal·lar vint-i-un altar per a l'ordenació simultània de vuit-cents vint sacerdots. Guillermo Diaz-Plaja va obtenir 'la Espiga de Oro' pel poema 'Vencedor de la muerte', i Josep Maria López-Picó, l'Espiga de Plata' per 'Presència i triomf de l'Eucaristia', en català. L'Orfeó va fer un concert i com a cloenda va cantar el credo de la ‘Missa del papa Marcel’ de Palestrina. Fanatisme i fervor, espanyolisme i catalanitat franquista. La Moreneta vetllava per nosaltres des d'allà dalt, el seu niu d'àligues, com va dir Modrego, el purpurat.

L'instant sagrat va ser el diumenge 1 de juny, dit de Pentecosta, en presència del 'Caudillo', que presidia la desfilada per la Diagonal, que en aquells temps era la seva avinguda, la del Generalísimo. De les capçades dels plataners va sorgir la veueta feble i encisadora del papa Pius XII, com si Déu mateix ens parlés, des del cel, en la llengua de l'imperi: 'España ha tenido el alto honor, justo reconocimento a su catolicismo íntegro, recio, profundo y apostólico, de dar hospitalidad a esta magna asamblea'.

Aquestes coses extraordinàries passaven quan corria el mes de maig del 1952. Barcelona celebrava el Congrés Eucarístic. Per uns quants dies, l'antiga ciutat rebel va ser la capital del règim, i la capital catòlica del món. El Vaticà demostrava el seu suport universal, no pas incondicional, a Franco, cosa que, a ell, li anava a meravella perquè eren temps d'aïllament internacional.

Un any després va venir la contrapartida –el dret de cuixa papal. El nacionalcatolicisme quallava com a ideologia oficial de l'estat, amb la signatura del concordat, un pacte de privilegis per a l'església catòlica i el seu monopoli educatiu tan generosament subvencionat.

El coàgul encara batega –el pacte es va renovar el 1979.

Tota aquesta panòplia tenia sentit en l'univers totalitari del nacional-catolicisme. Comunió o comunisme. En va ser l'essència i el súmmum. És imprescindible per a entendre aquella societat i el nostre règim fundacional.

La recent visita de Benet XVI també deu ser imprescindible per a entendre aquesta societat i aquest règim, dit laic i democràtic. Però avui els organitzadors han modernitzat l'estil i la forma dels actes. I la indumentària de les autoritats –per comptes de NODO, tenim 'la nostra'.

En el sagrat moment de l'elevació de la Santa Hòstia Catalana, demanem-nos, doncs, germans en Crist: Per què ha vingut, el papa? Per què ha vingut ara? Per què ha vingut ara, a Barcelona? A repartir hòsties i prou? A dir-nos que no siguem tan descreguts com els nostres avis de la República? Perdoneu-nos, Senyor, els nostres deutes com nosaltres perdonem els nostres deutors? O per què la família que resa unida, resta unida i ha de ser governada unida? Les paraules en català del papa volen dir que, si no pequem, serem independents en el més enllà? Catalunya serà cristiana o no serà, germans. Aquests no regalen mai res. Ai, Santa i Catalana Hòstia.

Editorial