Opinió

 

<50/88>

Xavier Montanyà

24.02.2011

Una sentència històrica

A l’Equador un jutge ha condemnat la petroliera Chevron-Texaco a pagar la multa més grossa mai imposada per haver contaminat l’Amazònia equatoriana: 9.510 milions de dòlars. Legalment, és la batalla ambiental més important de la història. Un referent per a tots els pobles del món que han de suportar la devastació ecològica i humana de les empreses extractores. És fonamental que comenci a haver-hi jurisprudència sobre la qüestió. Les reserves mundials de petroli són limitades; calculen que cap al 2040 s'hauran exhaurit. Les empreses perforen a llocs cada vegada més difícils i amb més risc, sense les mesures de seguretat adequades, i aquests anys vinents poden haver-hi més accidents i desastres que no pas fins ara.

La demanda contra la companyia, la va presentar el Frente de Defensa de la Amazonia, que representa uns 30.000 habitants del nord de l’Equador (el Txornòbil de l’Amazones en diuen), afectat per greus danys personals i ambientals deguts a l'abocament de residus químics. Entre el 1967 i el 1990 milions de litres d’aigua tòxica de les perforacions es van abocar directament als rius o es van dipositar en unes basses des d’on es van filtrar a les aigües subterrànies. N'ha estat un dels efectes, presumiblement, la mort per càncer i leucèmia de centenars d'adults i de nens. Per Chevron, la sentència 'no és legítima ni executable. És producte d’un frau i contrària a les proves científiques.' Aquest cas protagonitza el documental 'Crude. The real prize of oil' de Joe Berlinger, que s’ha vist involucrat en una lluita legal per la llibertat d’expressió, perquè Chevron pretén que li lliurin les sis-centes hores llargues de filmació.

La reacció de la companyia posa en evidència les maneres i el poder impune de què gaudeixen les petrolieres i que, massa sovint, passa per damunt de la llei, dels drets i de les llibertats. I el món els correspon amb un silenci còmplice. L’any passat tots els mitjans de comunicació del món van seguir el sobreeiximent de British Petroleum al Golf de Mèxic. La notícia va omplir portades, dies i dies, de tot el món. En canvi, casos com el de l’Equador o el del Delta del Níger, on la devastació ha estat continuada, i molt més greu, durant dècades, són força ignorats. Es calcula que, en cinquanta anys, al sud de Nigèria, s’hi ha vessat una quantitat de petroli trenta vegades o quaranta la del Golf de Mèxic. Però la devastació tan solament és notícia quan afecta els països rics. A més a més, convé recordar que, per l’accident de la costa mexicana, BP fou obligada a dipositar una fiança de 20.000 milions de dòlars per a cobrir les responsabilitats del cas. Res similar no s’ha fet mai, amb Chevron-Texaco a l'Equador, o amb Shell a Nigèria.

Veient el documental “Crude” em feia l'efecte de ser al Delta del Níger. Aigües contaminades, repressió, malalties, mort, la desemparança dels pobres que es queden sense mitjans per a subsistir, però, a la vegada, la lluita per la defensa dels seus drets. Això que passa a l’Equador, ho segueixen de prop a Nigèria. L’estiu passat hi va haver una sentència condemnatòria contra Shell, d’un tribunal nigerià. Però quaranta anys després dels fets. L’any 1970 va haver-hi un vessament a la comunitat ogoni d’Ejama-Ebubu. El 2010, després d’una llarga i dura batalla legal, la justícia condemnà Shell a pagar cent milions de dòlars als afectats. A més, també hi ha un procés obert contra Shell a l’Haia, on prospera la demanda de quatre pescadors i camperols d’Oruma i de l’organització Friends of the Earth. Si la sentència fos favorable, marcaria una fita històrica en la lluita del Delta del Níger. I de tots els pobles pobres del món víctimes del petroli.

Editorial