Divorci blau i grana

El Barça ha demostrat que era l’única entitat del món capaç de sobreviure amb una certa naturalitat tot avançant, simultàniament, en direccions oposades. Fora del cas blau i grana, seria del tot impossible de caminar cap a la recuperació de l’esplendor perdut després de cinc anys de sequera al camp i de vergonya a la llotja, i alhora d’acostar-se tan ràpidament a la destrucció del model que ho ha fet possible.

Ha esclatat una crisi, la tercera de la temporada, de magnituds difícilment reversibles. La confrontació entre els dos personatges més importants del consell directiu, Joan Laporta i Sandro Rosell, no té marxa enrere. Ha ultrapassat els límits d’allò que en un temps llunyà va començar essent una discussió sobre models de gestió oposats o una disputa de competències. S’ha instal·lat al terreny personal. Això sí, convenientment enverinada per suposats assessors, interns o externs, de tots dos bàndols, interessats a treure profit de la brega.

L’equip directiu sorgit de les eleccions de l’any 2003 ha modernitzat el club en un temps rècord i l’ha situat en una primera línia esportiva i mediàtica mundial. L’efecte catàrtic i la renovació han representat una autèntica revolució estructural, però els vells vicis del barcelonisme han resultat més forts que no pas les ganes de posar-hi fi. I han reaparegut els antagonismes històrics, i ara hi ha laportistes i rosellistes.

La junta del Barça és com aquells matrimonis mal avinguts, en què sols el mal que es pot fer als fills ajorna la inevitable separació. Amb aquest panorama, els responsables del ressorgir del Barça haurien de ser prou coherents amb l’essència del seu propi projecte per a garantir un divorci civilitzat, que no malbaratés tot quant s’ha avançat fins ara en la direcció correcta. Però, és clar, això és el Barça...

jordi.borda@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet