Opinió

 

<48/88>

Xavier Montanyà

22.07.2011

El nen perdut

En el món hi ha milions de refugiats i desplaçats per culpa de guerres i conflictes en erupció permanent, com a l’Àfrica central i a la regió dels grans llacs. Els refugiats són ja una nova categoria humana. Deia Ryszard Kapuscinsky que el gran drama és quan es desmunten els camps i s’acaba l’ajuda internacional. N’hi ha que se’n surten i sort han tingut de l’ajuda. D’altres, no. Moltes persones es queden a la inòpia, suspeses en el no res. No poden tornar enrere, han perdut la casa, el país, no saben on anar, què fer, de què viure. Han estat mantinguts pels organismes d’ajuda i han quedat anul·lats, han perdut les arrels i tradicions, els hàbits de vida i la base cultural pròpia.

Acabo de llegir un testimoni exemplar: 'El nen perdut que sabia el que volia' (La Campana), escrit per Aher Arop Bol. És el relat autobiògrafic del que va viure aquest noi entre els 4 i els 19 anys. Aher és d’un poblet del sud del Sudan, la guerra el va separar de la familia i va anar a parar a diversos camps de refugiats, com molts altres nens i nenes orfes. Ell no es va resignar a la precària vida de refugiat mantingut, volia construir-ne la seva. Un dia va aconseguir escapar i va viure infinites aventures i desgràcies, travessant tot sol Kènia, Tanzània, Malawi, Moçambic, Zimbabwe, per arribar, finalment, a Sudàfrica.

De les guerres, potser, el que més triga a aparèixer és el testimoni de les víctimes, sobretot si són nens i han de lluitar durant anys per sobreviure. Per això, quan arriben a fer-se escoltar, els relats que fan són plens de sinceritat, de força. Crec, per exemple, que de tot el que he llegit sobre els camps d’extermini nazis, el que em va semblar més real, més verídic, va ser el llibre d’Imre Kertész, 'Sense destí', potser perquè és narrat des del punt de vista d’un nen perplex, que no entén allò que l’envolta, però que, a la vegada, no coneix un altre món. I ho narra des de la sorpresa, minuciosament, sense prejudicis morals, emprant els mateixos mecanismes que faria servir per descobrir un món fantàstic.

La història d’Aher, i com l’explica, commou. És la socialització d’un nen orfe en un món cruel, on la mort és part habitual de la vida diària, com la fam, el vent o la pluja. A la vegada, però, Aher descobreix la solidaritat dels seus camarades, una educació sentimental en la part salvatge de la vida, on hi ha moments d’extrema tendresa viscuts amb alegria i de gran tristor expressada amb sobrietat. Hi ha la mort i el crim, i també la corrupció, la delinqüència, la falsa solidaritat i, sobretot, una gran determinació per a tirar endavant, per a sortir-se’n, per a estudiar, per a construir una altra vida. També és una bona crònica realista de la vida dels nens orfes i vagabunds africans que travessen fronteres cercant una vida digna i un lloc on arrelar.

Un dia, Aher aconsegueix ser acceptat en un internat a Harare, Zimbabwe. Té 15 anys. En relacionar-se amb els altres nens s’adona que 'a part dels escacs, de petit, no havia jugat mai a res, i això complicava més les coses, perquè se’m feia estrany jugar a jocs que no servien per a res, sinó només per passar l’estona'.

És una història de dignitat i valentia, d’un noi que no va voler fugir cap al nord i que, potser, va tenir la sort de no haver estat adoptat per cap blanca caritativa. Avui Aher Arop Bol ha viscut, per atzar, la gran alegria de retrobar la seva familia. Té una paradeta de llaminadures i cigarrets a Pretòria. Amb els diners que guanya es paga els estudis de dret i manté els seus germans en un internat d’Uganda. Ara que el Sudan del Sud és independent, des del 9 de juliol passat, hi ha una esperança que per Aher tot acabi com va començar: vivint lliure i en pau en el seu país. Això si la corrupció i els interessos petroliers no ho espatllen. Com diu Aher, i ho sap per experiència, en aquest món 'sempre hi haurà gent que necessiti odiar algú'.

Editorial