Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<4/88>

Joan-Lluís Lluís

26.05.2015

Joc de l'oca des de Caldes de Malavella

Diumenge, vaig votar. A molts de vosaltres aquesta frase us deu sonar com una banalitat però, per mi, té una càrrega emocional i política de gran magnitud. Seré més precís: diumenge, vaig votar i era la primera vegada que ho feia al Principat de Catalunya. Fa uns mesos vaig empadronar-me a Caldes de Malavella i així, doncs, vaig poder participar en les eleccions municipals. Vaig fer-ho com a ciutadà de la Unió Europea, no com a català. Ja sabeu que la llei diu que fora de les eleccions municipals i europees només poden votar, a Catalunya, els ciutadans espanyols empadronats. Així de cru. I per això no podré votar el 27 de setembre. Però el meu petit gest de diumenge va fer que m'aferrés una mica més a Catalunya i a la seva gent.


Mai no he pensat de debò que les eleccions d'ahir fossin la primera volta de les eleccions referendàries del setembre vinent. Més aviat em sembla que fa uns quants anys, des de la consulta d'Arenys de Munt del 13 de setembre del 2009, que anem de volta en volta, com en un joc de l'oca a escala de tot un país. Aquestes eleccions no eren cap primera volta sinó una novena o desena volta, després d'altres voltes en dies d'eleccions i en macromanifestacions. Ja ens apropem al final de l'espiral del joc i si bé no sempre hem sabut evitar tots els paranys --ai, aquells mesos passats a la casella del pou-- ara albirem el final del recorregut. Espero que se'm perdoni la trivialitat de la comparació.


I així, diumenge, vaig encaminar-me cap al col·legi electoral de Caldes de Malavella amb una mica de tremolor a les mans. No ho dic com una figura retòrica, poder votar a Catalunya em va produir més por escènica --més 'trac', com ho diu Jaume Cabré-- que rebre un premi literari davant d'alguna docta assemblea. A Caldes, dues llistes --CiU i ERC-- havien signat el manifest de l'ANC 'Els ajuntaments per la independència', o sigui que el meu vot, necessàriament, havia d'anar cap a una d'aquestes dues llistes. No diré que no faig cap diferència entre aquests dos partits i, si guanyem la independència, em semblarà de primera importància determinar la ideologia del primer govern d'una Catalunya lliure. Mentrestant, vull considerar que qualsevol partit que porta la independència de Catalunya al seu programa és digne de ser votat. Bé vaig haver d'escollir, però. I en votar vaig entendre que a cap elecció de la República francesa no m'havia sentit tant al meu lloc com m'hi vaig sentir al col·legi electoral de l'escola Sant Esteve de Caldes de Malavella, on gairebé no coneixia ningú.


Sóc conscient que el que estic explicant pot semblar una confessió personal, potser fins i tot un exercici de narcisisme, que no ve a tomb en un mitjà com VilaWeb. Però tinc la pretensió de pensar que es pot extreure una modesta lliçó política d'aquest relat. Primer per l'evident alt contingut de noblesa moral que té la causa de la independència, però també perquè, per bé i per mal, no hi ha política sense emocions. És evident que Catalunya no serà independent si no sap, a més de convèncer, emocionar. Ho ha sabut fer amb escreix però, aquests darrers mesos, per culpa de les desavinences partidistes que tots sabem, ha perdut una mica aquesta capacitat de tocar fibres profundes. I és urgent de recuperar-la. Quan tots els arguments racionals ens són favorables, el fracàs pot venir de la pèrdua del combat de les emocions, molt potents a l'hora de decantar un vot. I, per commoure, és bo de saber-se commogut i no tenir por d'ensenyar-ho, perquè com tothom sap les emocions són contagioses.


Dit això, la realitat jurídica és que diumenge vaig deure al fet de ser francès poder votar com a ciutadà europeu en un municipi espanyol. Arribats quasi al final del camí de les caselles del joc de l'oca nostrat, la meva agosarada ambició és que el proper cop que tingui el dret de votar a Caldes de Malavella ho pugui fer com a ciutadà català resident a Catalunya. Dau al 27.

Editorial