Les quatre veritats de Peces Barba

Les declaracions de Peces Barba d’ahir són profundament desafortunades i molt irresponsables. Impensables en un país normal, com tantes coses que ens arriben d’aquella Espanya que ell representa bé. Però, dit això, també són molt aclaridores i molt interessants, perquè diuen unes veritats com a un temple.

La primera veritat és que, si formem part d’Espanya, és perquè ens han bombardat cada poques dècades. O siga per la força armada. És brutal que un ex-president de les corts espanyoles (que no era un 'progre' socialista aquest?), reconega amb tanta transparència que per retenir-nos dins el seu estat ha calgut bombardar Barcelona de tant en tant. I que això no li inspire gens de remordiment. Ho diu com qui demana de servir el sopar o de llavar els pantalons. Entesos.

La segona veritat és, per mi, molt més interessant encara. Perquè és cert que Portugal fou independent perquè Catalunya no ho fóra. Simplement, no podien aguantar els dos territoris dins d’Espanya i van triar. I aquesta veritat desmunta tota sola la tesi segons la qual formem part de la seua nació. Si som intercanviables amb els portuguesos és que som com els portuguesos. Gràcies. És important saber-ho.

Però hi ha una tercera veritat que espanta. Peces Barba diu tot això amb una suficiència i una calma que indica ben clarament que, si hagueren de bombardar Barcelona de bell nou, a ell, tant li faria. Si l’hagueren de bombardar per mantenir-la espanyola, és clar. Perquè ho veu com una qüestió purament utilitarista, i amb això torna a fer bo aquella vella dita segons la qual un espanyol d’esquerres és la cosa més pareguda que hi ha a un espanyol de dretes.

Ara, la quarta i última veritat és la que més m’interessa: diu Peces Barba que ara ja no poden bombardar Barcelona. Què esperem, doncs, per anar-nos-en?

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Diu Peces Barba que ara ja no poden bombardar Barcelona. Què esperem, doncs, per anar-nos-en?