A quant eixim?

El conseller Castells va intentar ahir un enèsim exercici de pedagogia per compte del finançament. Una conferència de premsa altament professional, com totes les seues, però en què se li va escapar una certa recança pels incrèduls... del pacte. Per desgràcia, el problema no és el conseller Castells, sinó la consellera Salgado. La incredulitat s'esvairia amb més transparència del govern espanyol, però ja sabem que no n'hi haurà. I em sap greu, però no és correcte de limitar-se a respondre que fas les sumes bé quan et demanen com és que no quadren les dades que dóna la senyora Salgado sumant allò que diuen que ha dit a cada autonomia. Perquè jo, com ho puc saber, conseller Castells, que nosaltres sumem bé?

M'he de fiar de la seua paraula, supose. Ja ho he dit algunes altres vegades i no em dol gens repetir-ho: a mi, em sembla que el senyor Castells deu ser el ministre més brillant del nostre govern. Però, hi insistesc, el problema no és pas per ell. És a l'altra banda de la taula.

Per què el govern espanyol no vol donar cap dada? Hi ha raons tècniques, diuen; però aquestes, dic jo, haurien d'afectar tothom i tots els governs. Hi ha raons polítiques, diuen. No faltaria sinó que no n'hi haguera. Però cap d'aquests arguments no em sembla ni convincent ni recomanable per a justificar tanta opacitat en un sistema democràtic. El document que ha lliurat el govern espanyol és molt lluny de ser clar. Molt. I el fet que callen i no aclaresquen res, encara suscita més interrogants. Hi insistesc: tan senzill com fóra que la consellera Salgado isquera i diguera que el conseller Castells diu la xifra adequada; no caldria res més. Però tots sabem que això no passarà, i és d'ací, i de l'enorme multitud de paranys i de condicionals que ens posen al davant, que neix la desconfiança.

Especialment perquè no es pot dir que ploga sobre mullat. Zapatero ha enganyat tothom en aquest país. O no? El president Maragall i Artur Mas, el govern de la Generalitat i els seus votants, Esquerra Republicana i Joan Saura en persona. Ha promès falsedats: repetidament i sistemàtica ha deixat de complir allò que prometia. I jo sóc dels qui creuen que la gent no canvia tan ràpidament. Ara, de sobte, me n'hauria de fiar? No, gràcies. Els clàssics ja deien que la primera vegada que t'enganyen és culpa de l'altre, però que, si et deixes enganyar de bell nou, la culpa és tota teua. Insistesc en la pregunta: a quant eixim mestressa?

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet