Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<32/88>

Xavier Montanyà

18.10.2013

CiU, memòria ambigua

El president de la Generalitat va assistir a la cerimònia-míting de beatificacions en sèrie, colze a colze amb el ministre d'Interior espanyol, Fernández Díaz, i el de Justícia, Ruíz-Gallardón, hereus directes del franquisme. En canvi, la Generalitat no denuncia l'estat espanyol a l'Argentina, al costat d'ERC, per crims contra la humanitat per l'assassinat del president de la Generalitat, Lluís Companys.


Entenc que hagi de fer equilibris, però vivim en un estat laic, que ha estat renyat per l'ONU per la injustícia comesa en democràcia envers les víctimes d'una dictadura, emparada per l'Església Catòlica. Se'm fa estrany, si més no, que el cap de setmana de la hispanitat, en l'acte nacional-catòlic, Mas estigués assegut al costat de Ruiz Gallardón, el gendre d'Utrera Molina, un possible futur encausat en la querella argentina, i al cap de pocs dies no fos al costat de Joan Tardà, querellant en la mateixa causa, quan demanava justícia pel president afusellat, símbol per excel·lència de la repressió feixista contra el poble i les institucions de Catalunya.


Se senten incòmodes respecte de moltes reivindicacions de justícia sobre el passat més recent, encara viu i dolorós, sense cicatritzar? Un exemple seria això que han fet amb el Memorial Democràtic. Buidar-lo de contingut, desactivar la xarxa territorial de memòria i aturar o aigualir els projectes de desenvolupament. A més, l'han exiliat a Montjuïc. Ja no és un espai al centre de la ciutat, de fàcil accés. El Memorial els provocava estrambòtics exabruptes. Duran deia que Saura havia de demanar perdó per allò que ell anomenava 'crims del PSUC' durant la guerra. Ha dit mai que l'estat espanyol demani perdó de res? O que faci justícia? Què dirà ara que ICV-EUA presentarà querella a l'Argentina per cent cinquanta afusellats del PSUC?


Jordi Pujol va arribar a dir que la Generalitat havia de demanar perdó 'per les atrocitats comeses durant la guerra civil perquè la República i la Generalitat van perdre el control del carrer'. Qui el va fer, el cop d'estat contra la legalitat democràtica? Qui va posar els carrers cap per avall? Qui va defensar el poble i les institucions?... Perdó? De què? Es veu que, per ells, encara no s'ha pagat prou amb execucions, exili, presó, censura, injustícia, menyspreu, silenci i lleis de la memòria tardanes i covardes, que deixen l'estat espanyol exempt de responsabilitats.


CiU amb el PPSOE sempre han estat d'acord en l'estratègia de punt final de l'estat espanyol i de l'Església Catòlica, còmplice del genocidi franquista. Una Església que absol els criminals i administra el perdó. Però no el demana. Una Església, la cúpula de la qual ha anat sempre contra les reivindicacions de la memòria republicana i antifeixista i a favor de la impunitat.


La impunitat que instaurà la llei d'amnistia és molt greu. No solament perquè és una atemptat a la justícia històrica. Aquell pacte també va fer que es considerés 'normal' la pervivència d'idees i pràctiques feixistes en la societat i, especialment, en l'administració de justícia i les forces armades.


Aquí, ser feixista és 'legítim'. I manifestar-se amb símbols feixistes és 'democràtic'. No sé per què ens n'escandalitzem, ara, d'allò que sempre s'ha tolerat. No han estat mai il·legalitzats, ni jutjats.


Encara més: declarar impune un criminal feixista és un premi al mèrit per haver estat un bon servidor de l'estat. Això explica els forats negres de la transició, moltes víctimes dels quals ara demanen justícia a l'Argentina perquè aquí els és negada, 'democràticament'.


La impunitat va esperonar els crims de l'extrema dreta i dels grups parapolicíacs a la transició, que culmina amb els GAL dels socialistes. Fa trenta anys de les primeres víctimes dels GAL, Lasa i Zabala. Quan a Felipe González li arribava la merda al coll, Jordi Pujol i CiU li van donar suport. No es pot oblidar.

Editorial